Entrada en la barbarie. Juan Ramón Capella

M'ha agradat força aquest llibre escrit per l'amic Juan Ramón, que em cita al final en els agraïments. Fa un repàs a tota la història dels comunistes, a partir de comentar Gramsci, Pasolini, Walter Benjamin, de criticar l'experiència soviètica molt fortament, com era d'esperar, (purgues, Praga, etc.) tot i els matisos ( derrota del nazimse, contribució indirecta a l'estat del benestar, etc.). La part més interessant és, però, la del judici sobre el món actual i l'esperança en les poques i dèbils forces que estan sorgint. quan parla dels intel·lectuals reprén una part de les reflexions que havia introduit en el paper que va llegir el dia de la meva jubilació (acte a l'escola del Treball) i que cre que també està penjat en aquest blog, perquè es va tornar a distribuir el dia del meu 70è aniversari.

Palmes Académiques

El dia 18 d'abril l'Antoni el van fer Chevalier dans l'Ordre des Palmes Académiques. No cal dir que va estar molt content. L'acte es va fer a la residència del Cònsol General de França, Pascal Brice. Hi vam ser els pocs amics directes, del curs del Lycée, de la penya d'economistes, la Presidenta de la branca de les Palmes aquí, el Director de l'Institut i el de la cambra de Comerç francesa. Hi vam anar l'Ester i nosaltres dos. Al Toni li va tocar fer un discurset en francès, je vous en prie, que copio. Miro també de posar fotos.

M Le Consul Général de France,
Madame Pedret et autres membres de l'ordre des palmes académiques,
Mesdames, Messieurs
Me voilà porté à une honneur qui me fait un extraordinaire plaisir, à
moi personnellement et à ma femme qui m'accompagne ici et depuis déjà un
bon moment dans l'admiration de la culture française. C'est aussi le cas
de notre fille Ester ancienne élève de l'école de Pere Ribera que nous
avons eu beaucoup de nous comme professeur au Lycée Français de Barcelone.
Ma chère Adela, mes chers compagnons du Lycée, cette honneur revient à vous.
Chers amis, vous connaissez depuis toujours mon intérêt pour la culture
française. Vous vous rappelez ce texte d'amateur que j'ai écrit à propos
du seul Prix Nobel catalan, c'est-à-dire le grand écrivain français
Claude Simon . C'est la littérature française dans toute son évolution.
Ce sont des romans où le Roussillon et Barcelone y jouent un rôle
central. La Barcelone de la République et de la guerre où Claude Simon
participa solidairement. Cette République qui arriva à Barcelone avec le
chant de la Marseillaise, plus connue le 14 d'avril que l'Himno de
Riego. Je regrette tellement que Michèle Le Falchier ne soit plus avec
nous, elle qui par amour de l'Espagne et par amour de son cher Quim
s'est installé à Barcelone et a travaillé à l'Institut Français avec
toutes ses forces.
L'Institut Français où j'ai lu Flaubert dans une édition critique, ce
qui m'a permis de comprendre combien de difficile est le métier
d'écrivain. Où j'ai lu tous Les Temps Modernes... L'Institut, sans lui
on serait sans l'Histoire de Pierre Vilar, sans la Géographie de Pierre
Deffontaines. Par amour des langues j'ai gagné un prix qui m'a permis de
passer un mois d´été à Paris dans l'appartement de P Deffontaines au
Quartier Latin. Cet Institut et ses activités culturelles explique en
partie le Manifest Groc de Gasch-Dalí-Montañá. Sebastià Gasch, qui était
Officier dans l'Ordre des Palmes Académiques est ici représenté par son
fils Emili.
C'est, donc, Flaubert qui m'a montré très bien ce que je ne devais pas
faire -essayer d'écrire des romans. C'est Espriu qui a fait de même pour
la poésie. J'ai choisi un autre métier: devenir économiste et une autre
vocation, la politique. J'ai essayé de faire de mon mieux dans ces deux
aspects de mon activité, malgré quelques petites mésaventures ( Olmedo
et les frères Creix, Tejero, etc.). J'ai écrit de petits articles
d'économie régionale ici ou en France, dont un qui disait que ce que
nous appelons l'Eurorégion serait valable avec des revenus par tête
semblables d'un côté et d'autre des Albères, ce qui est le cas maintenant.
Mais aujourd'hui nous parlons de la culture française. Je vais dire deux
mots sur un économiste français. Il s'appelle Erik Arnoult. Il a étudié
à la London School, a enseigné en France, a goûté à la politique sous
Mitterrand.. S'est occupé de l'Espagne avec Roland Dumas. Il est entré
au Conseil d'État. Il signe ses romans Erik Orsenna. Il a gagné le
Goncourt. Il siège à l'Académie Française.
Il vient d'écrire . Voyage au pays du coton. C'est une merveille de
lecture. Ce n'est pas un roman, malheureusement. C'est la dénonciation
sanglante des méfaits de la globalisation, des lobbies américains à la
misère au fin fond du Sahel, de la ville chinoise des chaussettes (des
millions de chaussettes) aux entreprises qui ferment en Europe.. C'est
un traité d'économie internationale écrit par un membre de l'Académie.
Le résultat est plus convaincant que soixante régressions multiples. Et
c'est la solidarité internationale qui apparaît. Évidemment avec les
nuances qu'il y apporte , qui ne sont peut-être pas les miennes. Par
habitude j'ai pensé à un autre chanson que j'ai appris d'abord en
français: L'Internationale. Après ces mots peut-être trop enflammés mais
sincères, je vous dis encore une fois merci.

INAUGURACIÓ DEL LOCAL DEL PSUCviu

Dissabte 31 de març es va inaugurar el nou local central del PSUCviu al carrer Doctor Zamenhof. Van intervenir representants consulars de Cuba i de Veneçuela i de l'Associació Ni Hao (bon dia) de treballadors xinesos a Catalunya. Van parlar també Paco Frutos, el secretari dels Joves Comunistes i el nostre Secretari General Albert Escofet. Va ser molt emotiva la intervenció de Gregori López Raimundo de qui es va posar el nom a la sala de plens. La sala de dalt estarà dedicada a Trinidad Gallego. Hi havia Maria Salvo i molts vells militants, però també gent jove. Estava tot ben ple. El local està a la Verneda, una mica lluny, tot i que Gregori va considerar que en vint anys seria el centre de Barcelona. En aquest carrer va viure Comorera, segons es va dir.
Vegeu la ressenya a http://www.psuc.org/content/view/4545/1/

Lluís Argemí

En Lluís s'ha mort. En guardem d'ell molt records de l'època en què participava a la Comissió Econòmica del Comitè Central del PSUC i per tant en el col·lectiu que signava Enric Cerdà.. Especialista primer en temes d'economia agrària des de fa anys era un dels millors historiadors del pensament econòmic.
Us poso aquí l'enllaç als seus comentaris i edició del Manifest, que està disponible en format digital.
http://ddd.uab.es/search.py?recid=274&ln=es

Article de Joaquim sempere

punxeu a sobre de la imatge i tindreu el text llegible.

Eudald Carbonell

Eudald Carbonell, antropòleg a la URV i un dels responables d'Atapuerca, escriu a la premsa habitualment, on aprofita sempre per declarar-se comunista. Té una visió de l'home del futur que ben resumida en una web, la copio aquí sota.
Sostiene el antropólogo y director del proyecto Atapuerca, Eudald Carbonell, en su último libro ('Els somnis de l'evolució') que: "En estos momentos, la competitividad ya no es útil para los humanos. La tendríamos que sustituir por la competencia". Si esto es así y echando un repaso a nuestro competitivo entorno laboral, y a cada uno de los sectores profesionales que conforman una sociedad organizada quizás sería necesario plantearse la siguiente pregunta: ¿Somos humanos?
Carbonell asegura que no, que todavía no lo somos. O sea, no es que lo hayamos sido en alguna ocasión y fruto de muchos factores, entre ellos el avance tecnológico (como muchos creen) ya no lo seamos; sino que nunca lo fuimos y todavía no hemos conseguido ese reto: el de humanizarnos. Nos quedan años de lo que él llama la 'socialización de la técnica'. Sólo cuando consigamos entender a la técnica como un aliado empezaremos a comportarnos como humanos. "El altruismo, la cooperación, la abstención de jerarquías y la eliminación de fronteras formarían parte del comportamiento humano del futuro", apostilla. Tal y como está el panorama mundial podríamos poner la mano en el fuego de que muchos de nosotros nos vamos a morir antes de alcanzar el objetivo de ser completamente humanos.
Pero yo les comentaba todo esto por la diferencia que establece Carbonell entre ser competitivo y ser competente. "El cambio de competitividad por competencia posiblemente daría a los seres humanos el factor clave para integrar los valores que en un futuro pueden definir la humanidad". ¿Cómo se puede imaginar un mundo laboral sin competitividad, si el primer paso que se da para la búsqueda de un empleo es competir (ridículamente) con otros candidatos anónimos que nutren un Curriculum Vitae a base de falsas expectativas? Y cuando el puesto de trabajo ya es nuestro, ¿cómo no competir con aquellos que ocupan las mismas categorías que nosotros y desempeñan las mismas funciones en el mismo departamento? ¿Cómo no competir en una sociedad industrializada cada vez más tecnificada donde se prima antes la celeridad que la cualidad del trabajo desempeñado? "Cuando se es competente, ya no se ha de competir", insiste el antropólogo. "Si conseguimos un planeta de personas competentes (en lugar de competitivas) seremos humanos, sin duda".

Memòria Històrica

El fet és que durant la transició vam mirar endavant i no enrere. Ara, però, és imprescindible reivindicar les lluites i les penes, perquè serveixi per als joves. En Quim Sempere publicava ahir a "El País" un molt bon article que deixa clar el que Marc Carrillo, Carlos Jiménes Villarejo, Manola Carmena entre altres ja han dit també molt bé.

Cap d'any 2006-2007

Estem passant el Cap d'Any a Ultramort. Els primers dies amb els fills i el nét Raül. Raül s'ho ha passat molt bé. Hem vist també amics de Barcelona que s'estan a Torroella i a l'Estartit. Això ho escric des de Torroella. Una discussió que hem tingut amb els amics és la importància de la qüestió de l'habitatge, que hauria de ser central en els propers temps. Faciclita les aliances dins de Catalunya i cap enfora, on és imprescindible tenir-ne. Veurem, però, com queda tot això després de l'atemptat de Madrid.

Homenatge a Pasqual pel seu germà Jordi

Molt Honorable President Maragall

Diumenge 26 de novembre ens vam reunir cent companys i amics de Pasqual Maragall en un dels darrers actes en què encara era President de la Generalitat. Al Restaurant Barceloneta on Diana el va convèncer pensant que seria un petit sopar d'amics. Vam recordar els temps de la Universitat i vam viure una nit de companyonia, amb el punt amarg del comiat al nostre President. Al final es va fer la foto col·lectiva, on no hi som perquè a nosalatres dos se'ns va fer molt tard i vam marxar a l'hora de les postres. Li vam regalar un quadre de Jordi Maragall i un llibre amb les nostres fotos de quan tots nosaltres, a la Universitat, érem una mica més joves. Si sé escanejar el quadre us el penjaré aquí.

Transmetre l'orgull de ser transformadors socials

Hem anat a l'acte de l'Associació Catalana de Juristes Demòcrates de denúncia de la impunitat que ha estat un dels resultats més negatius de la transició.
M'he retrobat amb Manola Carmena. Quina alegria en veure com defensa els valors democràtics, com demana a la joventut que agafi la torxa dels qui hem participat en aquells anys en la tasca de ser transformadors socials, que l'agafi perquè és també una cosa satisfactòria a nivell personal, que provoca sensació d'orgull participar en una tasca col·lectiva tan important. Venint d'ella que continua sent un exemple per a tots nosaltres ha estat molt agradable sentir-li explicar amb tanta capacitat de convicció i tanta senzillesa.

Més records del Moviment Democràtic de Dones

Més records del Moviment Democràtic de Dones

Avui, parlant amb Maria Rodríguez Bayraguet hem anat recordant altres episodis del Moviment Democràtic de Dones. Per exemple que el nom de l’organització es deia nucli, no cèl·lula i que depenia del Comitè de Barcelona. Pel Comitè de Barcelona hi van anar successivament Jaume Barluenga Vilajoana, Isidor Boix Lluch i Albert Corominas i Subías. També hi va intervenir Miquel Núñez. Costava, però, que la “direcció” com se’n deia, entengués quines eren les preocupacions i les possibilitats d’actuació. Jo recordo haver intervingut perquè a Pura Fernández el seu marit Felipe Cruz la deixés militar. Les dones havien intervingut molt recolzant els marits o fills presos, amb feines de suport i logística, però fins que es va muntar el MDD no hi va haver un embrió de política de dones al Partit.
Quan Mari Rodríguez es va incorporar al MDD, aquest ja estava funcionant. Això va ser el 1966, a l’època en què també va ingressar al PSUC. Es van acollir als locals de Club d’Amics de l’ONU al carrer Fontanella. Recorda reunions en una Església a la zona del carer Dos de Maig. I l’oposició a les Falangistes (amas de hogar) i la seva pretensió de forçar que les dones es quedessin a casa. Amb Ester Donato va intervenir per la cara en un acte al Price de les amas de hogar, pujant al “ring” a criticar la posició de les falangistes. Recorda efectivament els noms d’Anna Morató, qui va provar que s’incorporés Lidia Falcón al grup del Club d’Amics de l’ONU, del qual en va resultar fins i tot una agressió física per part de Lidia a María Rodríguez, en oposar-se aquesta a les pretensions de control de Lidia. Amb Manuela Carmena recorda també per aquells temps que com que ja era advocada la va tenir de lletrada en un judici i que els funcionaris no volien deixar passar Manuela perquè, en arribar les dues a la Sala, aquesta darrera portava la bossa de la compra que acabava de fer i un funcionari va dir a María: “la “chica” que se quede fuera. ¡Es mi letrada!, va dir María i aleshores les van deixar passar totes dues. No era encara habitual la presència de dones als tribunals.
Altres coses que es feien era explicar els mètodes anticonceptius lligant-ho a la igualtat i a l’emancipació de la dona.

I Congrés d'Història del PSUC

Quan vam muntar el Comitè organitzador i entrar en contacte amb els universitaris especialistes en el PSUC no estàvem segurs de dur el projecte a bon port. Ara podem dir que ha estat un gran èxit. Amb 197 inscrits i 68 convidats hi ha estat tothom, o gairebé tothom, estudiants, joves recercadors, militants històrics, testimonis i evidentment els especialistes.
Els materials del Congrés són ben explícits (vegeu-los a www.psuc.org o a www.fcimarx.org/historiapsuc): aportacions de gairebé tots els catedràtics i professors universitaris amb tesis o articles sobre el PSUC, amb rigorós sentit professional, aportacions menors d'altres historiadors o de testimonis. El llibre del Congrés caldrà llegir-lo i serà llegit.
Voldria assenyalar la importància política de la salutació que ens va enviar el President de la Generalitat i que superava per ella sola algunes absències, polítiques, incomprensibles.
També el text inaugural del company Josep Fontana, qua ara ja teniu penjada, junt amb els principals materials a la web més amunt assenyalada. O la cloenda per part del secretari general del PSUCviu, Albert Escofet. O la salutació inicial i la presència del company Gregori López Raimundo. I el minut de silenci que vam dedicar al company Antoni Gutiérrez Díaz la tarda de la seva mort. En un proper Congrés d'Història del PSUC, que va quedar ben clar que caldrà fer aviat haurem de parlar del Guti situant-lo històricament. I de molts altres aspectes de la nostra rica i complicada història. Com el del Moviment Democràtic de Dones sobre el qual vaig poder només una petita comuinicació. Per què? Per a un partit laic basat en el materialisme històric, per enfrontar el futur. Ja ho deia Sant Tomàs (i Gramsci en parlar del Príncep modern) qui perd els orígens perd la identitat.

Els origens del Moviment Democràtic de Dones

Comunicació de Maria Rosa Borras al i Congrés d'Història del PSUC


Sobre los orígenes del Moviment Democràtic de Dones.
Giulia Adinolfi inspiró decisivamente el feminismo en Cataluña. En primer lugar organizó un reducido grupo de mujeres comunistas para discutir e informarse sobre la cuestión femenina. Del trabajo colectivo de ese grupo surgieron las principales conclusiones e ideas que aparecen en su escrito sobre la cuestión. Pretendíamos con ese artículo no solo influir en la toma de conciencia de las mujeres comunistas sino también, y en medida notable como objetivo, convencer a la propia organización del PSUC y sus dirigentes de la importancia del problema de la emancipación de la mujer, como problema que no debía subordinarse a la lucha por la emancipación social. En realidad, ese grupo de trabajo tenía carácter interno y estaba marcadamente orientado aun trabajo teórico: descubrir y definir las circunstancias propias de la condición femenina en España a fin de poder luego emprender una acción política de movilización eficaz.
No recuerdo con exactitud quién tuvo la iniciativa de crear ese grupo en la organización de entonces. Supongo que la propia Giulia (G.A. en adelante) quien hizo la propuesta a 2 ó 3 compañeras. Sí recuerdo, en cambio, algunas tareas realizadas, así como la posterior ampliación –al cabo de un año aproximadamente- en forma de núcleo de mujeres, donde se orientó el llamado “movimiento democrático de mujeres”.
Y este “movimiento dem. de mujeres” fue, bajo el franquismo, aunque como explicaré más adelante, tuviera aspectos no específicos. Fue, sin embargo, el embrión organizativo que dio lugar más tarde a la organización de movimientos estrictamente feministas.
Veamos en primer lugar qué programa de trabajo teníamos en el reducido grupo que creó G.A.
En mi recuerdo destacan tres cuestiones:
1. definir la situación de las mujeres en nuestro país,
2. documentarnos, mediante lecturas acerca de la ideología dominante sobre la mujer en la cultura española y estudiar obras de mujeres que trataran la “condición femenina”.
Este programa de carácter teórico tenía objetivos políticos explícitos: movilizar a las mujeres del partido en términos políticos, es decir, conseguir que las mujeres organizadas y las que potencialmente pudiesen estarlo (las compañeras de hombres organizados) comprendieran la necesidad de no subordinar su actuación política a la de sus maridos o compañeros y abrir una brecha estrictamente femenina en la lucha por la emancipación genérica. Es decir, el programa de trabajo tenía dos claras dimensiones:

• prepararnos intelectualmente para una acción feminista
• incidir en la mentalidad de los “políticos” (los nuestros) a fin de convencerles de que la lucha por la emancipación de la mujer no podía concebirse como un problema aplazable para el futuro.
  Conviene quizá explicar mejor el por qué de estas finalidades, pues en la actualidad puede resultar difícil comprender estos objetivos. Es necesario retroceder en el tiempo, retroceder más de cuarenta años, de modo que lo que hoy parece obvio se entienda no lo era. El movimiento social de las mujeres ha conseguido desplazar muchos tópicos y circunstancias. Aunque también pienso que en este proceso se han perdido muchas opciones de cambio y se han consolidado viejas discriminaciones aunque con nuevas máscaras. Pero no es mi intención entrar ahora en esta discusión, sino dar cuenta de la extraordinaria influencia de G.A. en el terreno del feminismo. Y para ello resulta imprescindible recordar que los dirigentes comunistas entendían que la transformación radical de la sociedad implicaba de por sí la solución o cambio de otros problemas secundarios. En realidad, en gran parte de quienes luchaban por la igualdad social no existía conciencia clara de la dominación “masculina” como problema transversal a las diferentes clases sociales. Es más, buena parte de presupuesto feministas les parecían elementos de la cultura burguesa, sin entender que la inhibición política de buena parte de mujeres no universitarias respondía a la interiorización de los modelos hegemónicos de relación desigual entre hombres y mujeres. De ahí que fuera también un objetivo político la toma de conciencia de hombres comunistas acerca de la necesidad de avanzar en la emancipación de las mujeres.
  En realidad pienso que en ese lejano pasado los problemas implícitos del feminismo no eran tan diversos de los que hoy caracterizan distintas concepciones y tendencias. En el fondo perviven cuestiones que entonces solo oscuramente percibíamos. Pero continúo explicando el programa de trabajo que dirigió G.A.
  El reaccionarismo del pensamiento español
  En relación al estudio sobre la concepción de la feminidad en el pensamiento español a mi me correspondió analizar Ortega y Gasset y Gregorio Marañón. Conservo mis notas de estudio. En el primer caso, el resumen, crítica y citas tiene el título “Qué opina Ortega y Gasset sobre las mujeres”; en el segundo, “El biologismo de Marañón en sus ideas sobre la mujer”. Por el tipo de fichas y de escritos que conservo así como por lo que vagamente recuerdo, sé que no finalicé esos trabajos aunque sí se discutieron el grupo de G.A. No sé hoy distinguir hasta qué punto observaciones anotadas proceden de mi propia reflexión o bien si son observaciones que me hiciera G.A. Quizá es lo de menos saberlo. Propiamente esa lectura que hice, atenta solo a descubrir ideas sobre las mujeres en ambos autores, creo que no la habría hecho nunca sin su orientación. En el caso de Ortega y Gasset, sí recuerdo que era un autor ampliamente conocido por entonces y que al “buscar” esas concepciones concretas quedé muy sorprendida e irritada. Nunca había prestado atención a su profundo reaccionarismo. Y en el caso de Marañón, la versión pseudocientífíca que da de la diferenciación social me resultó modélica del pseudobjetivismo. Pero lo que aquí nos interesa es el tema de la mujer y en ambos casos en mis papeles encuentro destacada la búsqueda de las razones que puedan dar del “reaccionarismo de la mujer en política”.A mí esto me confirma nuestro objetivo: conseguir la politización de las mujeres entendiendo que forma parte de su propia lucha por la emancipación femenina.
  Algunas acciones del Moviment Democràtic de Dones
  Más adelante se planteó la necesidad de pasar más activamente a la acción, lo que dio lugar al ya citado “Moviment democràtic de Dones” que después también tuvo su expresión en Madrid.
  Como ejemplo de la actuación de ese movimiento adjunto el manifiesto que logramos publicar en el Tele/exprés en 6 de mayo de 1968. Ya con anterioridad se habían llevado a cabo otras acciones, algunas tan simples como convencer a la subdirección de “El Correo Catalán” de la improcedencia de continuar publicando las ramplonerías de Llucieta Canyà. Por el nombre y cantidad de las firmantes se ve cómo se consiguió una movilización de cierto peso.
  Estos son los nombres de las primeras firmantes:
• Ester Donato (traductora); Ana Morató (asistenta social); Mª Rosa Borrás (licenciada en Filosofía); Ana Moya (perforista); Manuela Rodríguez (modista); Andrea A. García (ama de casa); Elisa Doménech (esmaltadora); Susana March (escritora); Neus Terol (ama de casa);Mª Aurelia Capmany (escritora) Carmen Alcalde (periodista); Pura Fernández (ama de casa); Concha Alós (escritora); Josefina Melero (dependienta); Gloria Cid (escultora); Ramona Marqués ( ama de casa); Aurora Díaz Plaja (licenciada); Anita Domingo (ama de casa), y siguen setecientas sesenta y siete firmas más.
  

Evolució de l'Església suïssa (i universal)

Un dels llibres que ens hem portat de Suïssa és la biografia (inacabada) d'un benedictí de Val Lumnezia, a la zona de més parla romantx del cantó dels Grisons -més del 97% en l'actualitat al seu poble. Ursicini Derungs ens explica l'Església de la seva infància al poble, els anys de seminari a Muster i la seva vida a Roma a Sant Anselm. De l'Església rural pro-Mussolini i pro-Franco, d'un anticomunisme ferotge i amb l'obsessió malalatissa per la moral sexual es passa a la maduració de les idees que van portar al Concili Vaticà II, a l'esperit del qual continua sentint-se fidel ara fora de l'orde. Derungs coneix els benedictins de Montserrat amb els quals simpatitza a Roma. És una història ben paral·lela a la de tants amics nostres, que havent o no penjat els hàbits al final, van jugar un paper important en la renovació de l'Església, i en el nostre cas, en la lluita antifranquista. De passada ha estat un goig (i alguns moments, una certa dificultat) llegir en romantx sursilvan aquest text, pels ressons del català, la fabla aragonesa i altres llengües romàniques que hom hi troba, junt amb germanismes ben arrelats i amb italianismes per resoldre alguns problemes de la parla culta.

Ferrette i Maîche

Després de Suïssa, amb un intent fracassat de romandre prop de Basilea, a Rheinfeld, petita població força maca, vam passar a França i vam anar a parar a Ferrette (www.ferrette.fr) per una nit i l'endemà després de dinar molt bé agradablement al costat del riu a Pont de Roide vam trobar un excel·lent allotjament al Plateau de Maîche, en concret a Charquemont, en un logis enmig del bosc de cara a Suïssa sobre els penyasegats del Doubs.

LA CAPELLA Sogn Martin a Brigels

Avui hem anat a veeure la capella Sogn Martin al fons del poble on estem, Brigels. Més del 90 % de la poblacio parla habitualment romanx pero es ple de turistes i l'idioma de cultura es l'alemany. La capella es preciosa i hi ha pintures murals de Sant Marti i d'altres sants.

SUÏSSA

Estem a Suïssa! Ja fa setze dies que vam sortir de Barcelona. Amb presses. Vam fer un viatge molt cansat enmig de la calor infernal de la vall del Roine. Vam dormir la primera nit a Montelimar i ja el divendres al vespre arribàvem al Saastal. A Saas Grund precisament, a mil cinc cents metres. de dia feia molta calor malgrat tot i segurament hi havia molt d'ozo. Escric en un teclat suis i no se posar bé tots els accents. Vam anar a Zermatt i vam pujar fins al Gronergrat, veient molt d'aprop el Matterhorn o Cervino. Al Toni li va fer molta illusio veure la punta Dufour del massis del Monte Rosa, que es la mes alta de la zona. Bé els suïssos diuen que la més alta de Suïssa és precisament una que hi ha sobre Saas Fee.
Ara ja fa una setmana que estem a Brigels, a mil trescents metres, als Grisons. En aquest poble i als del voltant es parla molt correntment el romanx. Estem fent aquesta nota des del center Turistic i us dic en romanx, "bon dia" que vol dir bon dia.
Fins aviat.
Aquí us poso alguns enllaços: http://www.breil.ch/

El comunisme del futur

El 70è aniversari del PSUC comporta per al PSUCviu un conjunt d'activitats, entre les quals hi ha el Congrès d'Història del PSUC del 5,6 i 7 d'octubre, la pròpia festa del Nou Treball del 8 de juliol a la Sedeta, exposicions de cartells i de documents, teatre adiverses poblacions.
També ens vam proposar ja fa més d'un any a la Comissió de Formació Història i Cultura del PSUCviu fer un debat sobre el comunisme del futur. Entre les personalitats que es pensava convidar hi havia Georges Labica i Domenico Losurdo.
Ara això ho ha concretat la ACIM, la FIM, El Viejo Topo i Espai Marx, que han muntat un debat internacional sobre COMUNISMES el programa del qual està a l'enllaç
http://www.fcimarx.org/index.php?option=com_content&task=view&id=26&Itemid=2.
També podeu trobar a http://www.kaosenlared.net les ponències penjades.
Record del Dr Jaén, militant del PSUC
La memòria de la lluita dels comunistes és cada cop més reivindicada per la seva significació democràtica i per les aspiracions de transformació social que va vehicular el PSUC.
Diumenge 18 un conjunt d'amics d'aquella època, dels quals destacaria el Dr Josep Clusa van culminar en forma de festa popular de descobriment de placa donant el nom del Dr Josep Maria Jaén Teixidó a una plaça de Can Peguera, just al costat del que era l'Hospital Mental de la Santa Creu on en Jaén havia treballat i lluitat tant . Festa amb la vídua, amb el president de l'Associació de Veïns, amb l'alcalde de Barcelona i amb unes emotives paraules d'en Clusa. Antics militants d'aquella època com Juliana Joaniquet, Antoni Gutiérrez Díaz, Emili Donato, Joan Sales, Andrea García, Edda Geest, molts altres metges demòcrates com el Dr Ignasi Aragó i molts veïns vam compartir les havaneres i la botifarrada popular.

Trobareu aquí les fotos de la festa dels 70 anys

http://es.geocities.com/mrborrasborras