SOBRE LA POLÍTICA DEL NO I LA DEMAGÒGIA

SOBRE LA POLÍTICA DEL NO I LA DEMAGÒGIA

S’estan aixecant veus en diversos mitjans i des de diverses instàncies en contra del que s’ha anomenat la política del no, fent-ne un feix de totes les critiques que adesiara sorgeixen per part de col·lectius ben distints. Els més sofisticats utilitzen l’expressió en anglès, no en el meu pati (nimby- not in my backyard).
Què està passant? En contra d’aquests benpensaants –malpensants hauríem de dir si ens referéssim a la seva forma de raonar incorrecta- resulta que la major part d’aquestes reivindicacions no responen o no responen solament a un seu interès egoista immediat d’uns suposats afectats en drets de propietat privada, sinó que són expressió de les poques formes de protesta que romanen encara no dominades pel sistema. Un cop destrossada una part substancial de la resistència de la classe obrera i transformats tots en assalariats parcials i a temps limitats, només els funcionaris i assimilats d’aquella part del sector públic que no ha estat encara privatitzada, tenen alguna capacitat de protesta directa. Els altres han de protestar indirectament, bé atacant el nucli del poder com en les protestes contra la guerra, bé més suaument com ara amb els concerts multitudinaris contra la pobresa. Finalment, protestant contra les formes de vida i d’organització de la societat (d’ací la importància del moviment gai lesbià, o la batallla per la nova cultura de l’aigua) o iniciant accions sobre els modes de transport i d’ús de l’energia.
Ara tenim la pretensió de Électricité de France (EDF), empresa, per cert en procés de privatització, de vendre a Espanya i al Marroc la seva energia nuclear, amb la construcció de la línia de Bescanó. Segurament aquesta línia serà imprescindible si continua la massificació turística i la degradació medioambiental de la Costa Brava. La protesta intueix l’absurditat del model turístic i de l’especulació immobiliària que hi ha al seu darrere i sobretot el model energètic general de malbaratament de recursos i de riscos ambientals no assumits.
En un recent debat l’arquitecta Itziar González Virós i el dirigent okupa Albert han fet palesa la separació entre els propòsits teòrics i la pràctica política de pura gestió del sistema de les forces d’esquerra al poder, ja sigui municipal o altre. Sosté Itziar González que la suma i organització de les protestes tindrien abast i sentit. L’escrit d’un col·lectiu d’arquitectes i urbanistes sobre la incongruència i la baixa capacitat de participació que aporten les actuals administracions també va en la mateixa línia.
Cada setmana, de manera reiterada trobem a la premsa denúncies de la suposada insolidaritat dels que estan començant a dir no. Recordeu la batalla de l’aigua: utilitzaven els mateixos arguments, que el progrés és imparable, que la solidaritat passava per l’adopció del PHN, etc.. Encara recordo com fa anys se’ns deia que anar contra l’energia nuclear ens tornaria a l’Edat Mitjana. Tornen a haver-hi benpensants i malraonants que defensen altra vegada l’energia nuclear, dient ara que és neta i que faria respectar Kioto. Sembla com si tot s’hi valgués per a la fi defensar el mateix..
Tot això passa perquè el sistema entén el diàleg com el dret a parlar, però no inclou el deure d’escoltar. El sistema parla del dret a treballar, però no del dret al treball, el sistema parla de probabilitats, d’oportunitats a fi de negar drets.
També Valéry Giscard d’Estaing era partidari que es parlés sobre la Constitució a la famosa Convenció Europea, per al final decidir el que ja tenien pensat prèviament, la institucionalització tancada del model neoliberal. Els qui aquí ens vam oposar al Tractat constitucional pràcticament no se’ns deixava ni parlar. A França, on el debat va existir, la victòria del No ha estat una victòria de la raó. Cal ara que les forces europees progressaistes, en primer lloc el Partit de l’Esquerra Europea, del que formem part junt amb altres partits comunistes i progressistes de 16 països, trobin força per desenrotllar una proposta alternativa.
A Alemanya, la nova formació política constituida entre el PDS, que ja era part del Partit de l’esquerra Europea i el moviment que encapçala Oskar Lafontaine, el Partit d’Esquerra, també se l’acusa de només dir no quan s’oposa al desmantellament de l’estat de benestar i a l’afebliment dels sindicats.
Els qui pensem que la política antiterrorista no pot ser excusa per la disminució de les llibertats apareixem també dient no, com els qui defensem el programari lliure davant del monopoli de Microsoft o gosem posar en dubte la política de drets d’autor o la de patents de la indústria farmacèutica davant l’abast de la Sida i la malària.
Fins fa poc, parlar d’abolició del deute era propi era un tabú. Encara no és un fet, però ho han acordat formalment, per bé que de manera molt parcial al G-8.
Cada vegada apareix més clar l’immobilisme i el convencionalisme dels qui només saben dir que sí al poder.
La demagògia, per tant, està del cantó dels immobilistes, i no pas dels que intueixen ni que sigui parcialment que les coses han de començar a canviar, i que han de canviar molt.
Jaume Segarra, 23 de juliol de 2005

EL PSUC 1936-2006 ANIVERSARI I HISTÒRIA

70 ANYS DE SOCIALISME COMUNISTA A CATALUNYA:
EL PSUC, 1936-2006 ANIVERSARI I HISTÒRIA

El 23 de juliol de 2006 es compleixen els 70 anys de fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Per commemorar-ho el PSUCviu, l’Associació Catalana d’Investigacions Marxistes, la Fundación de Investigaciones Marxistas i el Museu d’Història de Catalunya convoquen el “Congrés d’Història del PSUC: 70 anys de socialisme comunista a Catalunya: El PSUC 1936-2006” al qual us convidem a participar.
El Congrés se celebararà els dies 5, 6 i 7 d’octubre de 2006, al Museu d’Història de Catalunya, Palau de Mar, Barcelona



Ilustración: Martí Bas Ilustración: Joan Brossa


















Més informació:
PSUC viu.: C. Comtessa de Sobradiel 7 CP 08002 BarcelonaTel. 93 412 21 95 Persona de contacte: Carme Conill i Vall
fcimarx@gmail.com


PROGRAMA DEL CONGRÉS

Dijous dia 5 d’octubre
- 11:00. Recollida de documentació i acreditacions.
- 12:30. Conferència inaugural: Josep Fontana
- 16:00. 1ª sessió:. El partit del Front Popular. Guerra i resistència
§ 16:00 Guerra i constitució d’un nou partit (1936-1947)
§ 18:00 Resistència i travessia del desert. (1947-1956)
Divendres dia 6 d'octubre
- 2ª sessió: Després de la resistència: el PSUC i l’antifranquisme cultural i polític. Del I Congrés a l’Assemblea de Catalunya ( 1956-1971):
§ 10:00 Una època, una societat, un partit
§ 16:00 Internacionalització cultural i política d’un partit comunista
§ 18:00 Imatge,llenguatge i memòria
Dissabte 7 d’octubre
- 10:00. 3ª sessió: "El PSUC en el franquisme tardà i la transició: de l’hegemonia a la crisi (1971-1982)..
- 16:00 Resum general: José Luis Martín Ramos
- 18:00 Testimonis: Intervencions de personalitats convidades (Mesa d’honor presidida per Gregori López Raimundo i altres fundadors)
- Intervenció de cloenda: Secretari General del PSUCviu, Albert Escofet


El Congrés anirà acompanyat d'una petita exposició monogràfica als propis locals del Museu, oberta durant el propi mes d’octubre de 2006
Comitè Científic
Josep Fontana (Universitat Pompeu Fabra), José Luis Martín Ramos (Universitat Autònoma de Barcelona), Pere Ysàs (U.A.B.), Pere Gabriel (U.A.B.), Xavier Domènech, Centre d’Estudis sobre l´`Epoca Fraanquista i Democràtica (CEFID), Josep Puigsech (U.A.B.)
Els membres d’aquest Comitè participaran com a ponents en les diferents sessions

Comissió Organitzadora
Maria Rosa Borràs (Comitè Executiu del PSUCviu), Mariano Aragón ( Associació Catalana d’Investigacions Marxistes), Manuel Bueno ( Fundación de Investigaciones Marxistas), Antoni Montserrat ( exdiputat a Corts Grup Parlamentari Comunista) y Jaume Sobrequés i Callicó (director del Museu d'Història de Catalunya)

Secretaria del Congrés:
Museu d’Història de Catalunya, Palau de Mar,Plaça Pau Vila, 3, 08003 Barcelona
Tfn (34) 932254700 / Fax (34) 932254758
Att.: Mercè Morales / Adreça electrònica. mmoralesm@gencat.net

Comunicacions i Aportacions
1.Presentació de comunicacions:
Terminis: 1r de novembre de 2005 per manifestar interès i comunicar títol / 31 de desembre de 2005 per comunicar resum / 31 de juliol de 2006 per lliurar el text
Les propostes de comunicació s’enviaran per correu electrònic i en paper abans del dit 31 de desembre de 2005 a la secretaria del congrés. La proposta consistirà en un annex en word amb el títol de la comunicació, la sessió a la qual pertany i un resum màxim de 20 línies. En el missatge s’inclouran les dades del comunicant. L’organització comunicarà l’acceptació de la proposta per part del Comitè Científic en un termini màxim d’un mes, adjuntant les normes de format de comunicacions.
La comunicació s’enviarà a la Secretaria del Congrés en un document en word seguint dites normes, abans del 31 de juliol de 2006. Al mateix temps, s’enviarà per correu ordinari còpia del justificant de pagament bancari junt amb la butlleta d’inscripció.
2. Aportacions:
Els textos, testimoniatges, etc., que no siguin admesos com a comunicacions pel Comitè Científic podran no obstant incloure’s a la pàgina web del Congrés.

Publicacions
L’organització es compromet a publicar íntegrament les ponències i comunicacions admeses pel Comitè Científic com a mínim en un CD que serà enviat als inscrits amb anterioritat a la celebració del Congrés.

-------------------(Retallar i enviar a la Secretaria del Congrés)------------------------------

Butlleta d’inscripció
Nom i Cognoms: __________________________________________________________
Departament o centre de recerca o treball: _______________________________________
Adreça postal: _________________________________________ Codi Postal:__________ Població: ____________________________________________ País: ________________
Adreça electrónica: __________________________ Tfn de contacte: _________________ Títol de la comunicació: ___________________________________ Sessió: ___________

Inscripció:
50 euros (inclou: acreditació, materials, exemplar de les actes i entrada a l’exposició)
Transferència bancaria: Compte Corrent del Museu d’Història de Catalunya: 2100-0801-18-02000463743 “La Caixa”( menció Congrés d’Història del PSUC)
Enviar aquesta butlleta amb les dades que s’hi demanen a la Secretaria del Congrés amb una còpia del resguard de la transferència.

Organitzen:

Aniversaris múltiples de la II Guerra Mundial

Mentre que i mentre a Gran Bretanya celebren, amb gran pompa i amb voluntat de tapar l'horror de les bombes, el seixantè aniversari de la fi de la segona guerra mundial, aquí s'ha escaigut el 5 de juliol l'aniversari de l'inici de participació de la División Azul al costat dels nazis. Ahir diumenge 10 de juliol La Vanguardia publicava el que tots sabíem i tots negaven: que Franco volia participar a la guerra i que tot ho va preparar per entrar-hi. Ho va negar de manera contumaç precisament Serrano Súñer que tanta part va prendre a estrènyer els llaços amb nazis alemanys i feixistes italians i a perseguir els exiliats, comprès Companys.
Però per a molts també el final de la segona guerra mundial ens porta a la imtage dels soldats russos prenent el Reichstag. Per cert, la foto es va fer el segon dia i no en el mateix moment de l'assalt. Els més recalcitrants de la División Azul es van quedar a Alemanya fins i tot després de la retirada formal de la División.

En la mort del Premi Nòbel català Claude Simon

En la mort del Premi Nòbel català, Claude Simon, aquí teniu un article d'Antoni sobre la seva figura

TRES TRAMVIES CATALANS (VIA AMPLA O LATO SENSU)

Tres autors contemporanis han utilitzat el tramvia com instrument del joc de la memòria. En català tenim El tramvia blau*** de Victor Mora, en castellà Manuel Vicent va prendre el Tranvia a la Malvarrosa** per refer els seus records de postguerra i en francès Claude Simon acaba de publicar Le tramway*. Tres trajectes ben distints, però amb clara coincidència mediterrània, catalana. Del peu del funicular del Tibidabo s'albira el mar, se'n sentia la influència com en pocs llocs de Barcelona fins que la recent remodelació urbana ha obert més la ciutat. I les del Rosselló i la de la Malvarrosa són símbols de llibertat i de desig com ho era aquesta col·lina de Collcerola que a nosaltres ens sembla una muntanya immensa, però que no deixa de tenir aquesta dimensió quotidiana i antiheroica de tantes coses de la vora de la Mediterrània. Té el Tibidabo en tot cas una màgia recent, burgesa, la de la ubiqüitat pressumpta de Don Bosco, potser menor que la dels autòmates o la de la Talaia. I a l'obra de Mora, la màgia de l'espiritisme, del naturisme, de l'anarquisme, de la ruptura amb la religió, la societat convencional i el capital.
Tres autors, el Nobel nordcatalà d'expressió francesa, el barceloní de la novel·la urbana per excel·lència, Els plàtans de Barcelona, i el Vicent supervalencià ja en el nom, però escriptor en castellà, ens plantegen el problema de la relació amb el propi territori al llarg de la seva literatura. Resistents i antifeixistes els tres, tenen solucions literàries ben distintes. Claude Simon és el millor representant del Nouveau Roman, més encara que Robbe-Grillet. Victor Mora està més aprop del realisme social i Vicent d'un cert minimalisme realista.
Tots tres autors, tan diferents, ens tornen l'aire de l'època, el gest, les olors. Segons Walter Benjamin, el gest és fonamental i al cine no hi ha mirada. Per tant desapareix "l'aura" allò que defineix una obra d'art com única i distinta. En aquest sentit, Simon és literatura enfront de Robbe-Grillet. L'ambigüitat en la mort de Rexach que no sabrem mai si se suiicida seria ben difícil de transciure al cinema.
Simon en tot el seu relat només usa dues paraules catalanes, Amoun! i Abaïl! ,vinculades al record de la verema i als cavalls. Però els cavalls juguen un paper central en la literatura simoniana, en especial a La Route des Flandres. Com a Herrumbrosas Lanzas de Juan Benet, que ha estat titllada de novel·la definitiva sobre el drama civil de la guerra nostra, la cavalleria juga, ja no des del record de l'aristocràcia, sinó de la noblesa recobrada del pagès lliure de les col·lectivitats, el contrapunt moral enfront de la brutalitat de les armes modernes, dels tancs de la racionalitat instrumental feixista. Però citem directament Benet:
"( una idea que poco más de dos años después tendría su más contundente demostración en los campos de Flandes y Picardía), intuía Mazón , siempre consciente de su inferioridad numérica, que sólo la movilidad podía dar a su empuje un momento capaz de desestabilizar al enemigo. No sólo falto de blindados sino de los mas modestos medios mecánicos de transporte, no es de extrañar que volviera su vista hacia la caballería..” pag 26 Libro VIII.
..estaba tomando cuerpo un espíritu en cuya reencarnación el regionato había dejado de creer desde muchas generaciones atrás: ¿de independencia? ¿de voluntad? ¿de fuerza solamente? ¿de rebeldía? Quizá nada de eso; ni siquiera el espíritu de liberación de una opresión secular sino la primera réplica, en siglos, a la callada y sumisa aceptación de un veredicto histórico que el hombre de aquel país había recibido como herencia inajenable….”pag 27-28 del mateix llibre VIII de Herrumbrosas lanzas. Regionato es refereix a aquesta comarca-regió-nacionalitat inventada per Benet ( Volverás a Región) i que ve a ser el símbol de l'Espanya i la Catalunya del front d'Aragó i en general dels camps de batalla de la guerra civil.
Hi ha qui preferirà i a mi m'agraden força el Sender del Réquiem por un campesino español o el Joan Sales de Incerta Glòria, però aquí destaco fins i tot, el fet que Benet parli dels escenaris simonians de la derrota ( Flandes) per construir la seva imatge, per altra banda picassiana en els dos autors.
De fet, Le Tramway ve a ser una versió elegíaca i irònica del que a La Route es presenta de forma tràgica i heroica. I les dues són part de la literatura francesa. Però quina exaltació de Catalunya en el contrast a les dues obres entre el fang de la derrota, la putrefacció dels cossos i les ànimes, i la lluminositat dels records d'infantesa al Rosselló. La clau del distint tractament d'un mateix tema es troba en la diferent enumeració de colors en dues frases de construcció paral·lela. A La Route: colors intensos i dramàtics, a Le Tramway, pastels. Empenyat a transcriure, a escriure en el marc de les limitacions espaciotemporals del text, Simon va més enllà de Robbe-Grillet, que de fet ens dóna una visió mecànica del text en fomat del que avui en diríem hipertext. Però Simon ultrapassa la mecànica cinematogràfica dels flash-back ( expressió que forma part del títol de la novel·la seixantavuitesca de la trilogia Moraniana- Paris flash-back): ens porta a la complexitat del pensament i del subjecte, no per negació del narrador o del subjecte sinó per ruptura de la linealitat que des de Lessing es considerava obligada, i això encara era més així a la literatura francesa regida de sempre pels principis d'unitat d'espai, temps i acció. La brutal derrota de la drôle de guerre és viscuda a La Route amb total intensitat, precisament sobre la base d'amagar-la i redescobrir-la a través dels conflictes personals del noble de Rexach i el pebleu Iglésia, i de la referència a altres èpoques i altres moments personals, de les carreres de cavalls a la relació amorosa. Se'm dirà que això és precisament el flaixbac del cinema. Però el cine no pot donar la riquesa multisèmica de la literatura. En to menor, Le Tramway reprodueix la dissolució de la societat provinciana de començaments del segle XX, postulat de la drôle de guerre. I juga amb ironia amb les falses casualitats d'autor que Proust ha d'introduir a La Recherche, forçat encara, tot i la modernitat sempre tan lloada, per la convenció literària. Claude Simon apareix justificat per la belllesa de la seva pròpia obra. Però quan ens deixàvem endur pel text, Simon ho aprofita per al sarcasme contra la mania de grandesa que suposa el record del vague parentiu dels personatges principals amb un general de la Convention, a La Route, com a Le Tramway. És el Simon de Gulliver, la novel·la de la depuració dels col·labos al Midi durant 1944 i 1945, escrita molt al començament de la carrera literària, publicada el 1952 i mai reeditada.
Parlem ara de l'obra de Vicent. Aromes i sensacions de l’adolescència i la primera joventut, la iniciació al sexe i el necessari abandó de la fe s’hi veuen barrejats indestriablement amb la putrefacció dels cadàvers de grans crims comuns i amb la deliqüescència de la Dictadura. L’astracanada planeja tota l’estona sobre unes classes enriquides sobtadament per la taronja. La flaire de la flor de taronger suavitza la visió de la Beatriu adolescent que l’autor albira adesiara al llarg del relat, al poble, de gairell sobre un so de piano, a ciutat a través dels vidres del tramvia blau i groc de la Malvarrosa. Però també olorem la fortor dels cabarets més tronats d’aquest i l’altre poble de l’Horta o del Maestrat i dels carrers del barri “chino” de València. El feixisme s’hi veu com a representació ( això també seria de Walter Benjamin): la farsa de la destitució de l’alcalde de Chodos per una colla de brètols amarats d’alcool, l’arquebisbe per terra amenaçat a punta de pistola per un de la Guàrdia de Franco; però també amb el pali i l’encens, el populisme feixistitzant dels "de colores", els banys a mar del capità general en una mena de teatret marítim, ben diferent del d’Adrià a la seva vil·la tiburtina., car a l’obra potser planeja més aviat l’ombra d’un Cal·lígula legionari. I un sol de justícia que obre els sentits a la vida. Un alliberament que passa, en lectures, en expressions artístiques i en persones, pel contacte amb Europa, per la sentor final de llibertat sense pecat. És una novel·la que es llegeix bé i que té la gràcia de fugir de grans ambicions. Però la València de la postguerra, del silenci, de la por està millor reflectida al Rafael Chirbes de La Larga marcha. Sobretot aquesta internalització dels sentiments, que també trobem a l'obra de Víctor Mora. En efecte, potser dels tres "tramvies" que comentem el Mora és el que ens proporciona més informació factual sobre el despertar de la lluita clandestina contra Franco. I fa bé Josep Benet, en el pròleg de la segona edició, que és la que utilitzem per al comentari present ( 1ª. edició a Laia, 1986) a remarcar la versemblança i fins la veracitat de les accions d'oposició descrites. Però Mora no deixa de descriure'ns personatges amb gruix ben marcat, especialment el protagonista, amb les seves covardies de dependent ( d'empleat d'editorial) ensems a la seva capacitat de lluita antifranquista entrant en una petita organització clandestina ( la que hi havia).
Al Tramvia blau, la putrefacció també hi és a través de l'Escorxador -el Matadero- al·legòric i real al mateix temps, com a Santa Ava de Addis-Abeba de Cargenio Trías l'autor fa un paral·lelisme entre espais ( escorxador, presó i editorial, Mora; col·legi dels jesuites i editorial , els germans Trias). Mora aprofita per heure-se-les amb en Castellet de La hora del lector, en paral·lel als comptes que passa Simon amb Proust, permetent-se parlar tots dos de crítica literària enmig del relat. I el tramvia i les seves parades on es fan les cites cladestines representen també com a Simon i a Vicent el camí de la llibertat.
Antoni Montserrat, Barcelona 23 de juliol de 2001

*SIMON, Claude
Le Tramway
Les Éditions de Minuit, Paris, 2001

**VICENT, Manuel
Tranvía a la Malvarrosa
Suma de Letras, Barcelona, 2000
(1ª. Santillana, Madrid, 1994)

***MORA, Víctor
El tramvia blau
Oikos.tau, Vilassar de Mar, 1995

En Raül està escoltant com l'avi li llegeix un conte. Ultramort. Hivern de 2005

Bibliografia Teoria del Dret

Aquí teniu un enllaç directe a les obres publicades pel Departament de Sociologia i Teoria del Dret de la Universitat de Barcelona, que dirigeix Juan Ramón Capella.
http://www.ub.es/dptscs/filodret0.htm