SOBRE LA POLÍTICA DEL NO I LA DEMAGÒGIA

SOBRE LA POLÍTICA DEL NO I LA DEMAGÒGIA

S’estan aixecant veus en diversos mitjans i des de diverses instàncies en contra del que s’ha anomenat la política del no, fent-ne un feix de totes les critiques que adesiara sorgeixen per part de col·lectius ben distints. Els més sofisticats utilitzen l’expressió en anglès, no en el meu pati (nimby- not in my backyard).
Què està passant? En contra d’aquests benpensaants –malpensants hauríem de dir si ens referéssim a la seva forma de raonar incorrecta- resulta que la major part d’aquestes reivindicacions no responen o no responen solament a un seu interès egoista immediat d’uns suposats afectats en drets de propietat privada, sinó que són expressió de les poques formes de protesta que romanen encara no dominades pel sistema. Un cop destrossada una part substancial de la resistència de la classe obrera i transformats tots en assalariats parcials i a temps limitats, només els funcionaris i assimilats d’aquella part del sector públic que no ha estat encara privatitzada, tenen alguna capacitat de protesta directa. Els altres han de protestar indirectament, bé atacant el nucli del poder com en les protestes contra la guerra, bé més suaument com ara amb els concerts multitudinaris contra la pobresa. Finalment, protestant contra les formes de vida i d’organització de la societat (d’ací la importància del moviment gai lesbià, o la batallla per la nova cultura de l’aigua) o iniciant accions sobre els modes de transport i d’ús de l’energia.
Ara tenim la pretensió de Électricité de France (EDF), empresa, per cert en procés de privatització, de vendre a Espanya i al Marroc la seva energia nuclear, amb la construcció de la línia de Bescanó. Segurament aquesta línia serà imprescindible si continua la massificació turística i la degradació medioambiental de la Costa Brava. La protesta intueix l’absurditat del model turístic i de l’especulació immobiliària que hi ha al seu darrere i sobretot el model energètic general de malbaratament de recursos i de riscos ambientals no assumits.
En un recent debat l’arquitecta Itziar González Virós i el dirigent okupa Albert han fet palesa la separació entre els propòsits teòrics i la pràctica política de pura gestió del sistema de les forces d’esquerra al poder, ja sigui municipal o altre. Sosté Itziar González que la suma i organització de les protestes tindrien abast i sentit. L’escrit d’un col·lectiu d’arquitectes i urbanistes sobre la incongruència i la baixa capacitat de participació que aporten les actuals administracions també va en la mateixa línia.
Cada setmana, de manera reiterada trobem a la premsa denúncies de la suposada insolidaritat dels que estan començant a dir no. Recordeu la batalla de l’aigua: utilitzaven els mateixos arguments, que el progrés és imparable, que la solidaritat passava per l’adopció del PHN, etc.. Encara recordo com fa anys se’ns deia que anar contra l’energia nuclear ens tornaria a l’Edat Mitjana. Tornen a haver-hi benpensants i malraonants que defensen altra vegada l’energia nuclear, dient ara que és neta i que faria respectar Kioto. Sembla com si tot s’hi valgués per a la fi defensar el mateix..
Tot això passa perquè el sistema entén el diàleg com el dret a parlar, però no inclou el deure d’escoltar. El sistema parla del dret a treballar, però no del dret al treball, el sistema parla de probabilitats, d’oportunitats a fi de negar drets.
També Valéry Giscard d’Estaing era partidari que es parlés sobre la Constitució a la famosa Convenció Europea, per al final decidir el que ja tenien pensat prèviament, la institucionalització tancada del model neoliberal. Els qui aquí ens vam oposar al Tractat constitucional pràcticament no se’ns deixava ni parlar. A França, on el debat va existir, la victòria del No ha estat una victòria de la raó. Cal ara que les forces europees progressaistes, en primer lloc el Partit de l’Esquerra Europea, del que formem part junt amb altres partits comunistes i progressistes de 16 països, trobin força per desenrotllar una proposta alternativa.
A Alemanya, la nova formació política constituida entre el PDS, que ja era part del Partit de l’esquerra Europea i el moviment que encapçala Oskar Lafontaine, el Partit d’Esquerra, també se l’acusa de només dir no quan s’oposa al desmantellament de l’estat de benestar i a l’afebliment dels sindicats.
Els qui pensem que la política antiterrorista no pot ser excusa per la disminució de les llibertats apareixem també dient no, com els qui defensem el programari lliure davant del monopoli de Microsoft o gosem posar en dubte la política de drets d’autor o la de patents de la indústria farmacèutica davant l’abast de la Sida i la malària.
Fins fa poc, parlar d’abolició del deute era propi era un tabú. Encara no és un fet, però ho han acordat formalment, per bé que de manera molt parcial al G-8.
Cada vegada apareix més clar l’immobilisme i el convencionalisme dels qui només saben dir que sí al poder.
La demagògia, per tant, està del cantó dels immobilistes, i no pas dels que intueixen ni que sigui parcialment que les coses han de començar a canviar, i que han de canviar molt.
Jaume Segarra, 23 de juliol de 2005