TRES TRAMVIES CATALANS (VIA AMPLA O LATO SENSU)
Tres autors contemporanis han utilitzat el tramvia com instrument del joc de la memòria. En català tenim El tramvia blau*** de Victor Mora, en castellà Manuel Vicent va prendre el Tranvia a la Malvarrosa** per refer els seus records de postguerra i en francès Claude Simon acaba de publicar Le tramway*. Tres trajectes ben distints, però amb clara coincidència mediterrània, catalana. Del peu del funicular del Tibidabo s'albira el mar, se'n sentia la influència com en pocs llocs de Barcelona fins que la recent remodelació urbana ha obert més la ciutat. I les del Rosselló i la de la Malvarrosa són símbols de llibertat i de desig com ho era aquesta col·lina de Collcerola que a nosaltres ens sembla una muntanya immensa, però que no deixa de tenir aquesta dimensió quotidiana i antiheroica de tantes coses de la vora de la Mediterrània. Té el Tibidabo en tot cas una màgia recent, burgesa, la de la ubiqüitat pressumpta de Don Bosco, potser menor que la dels autòmates o la de la Talaia. I a l'obra de Mora, la màgia de l'espiritisme, del naturisme, de l'anarquisme, de la ruptura amb la religió, la societat convencional i el capital.
Tres autors, el Nobel nordcatalà d'expressió francesa, el barceloní de la novel·la urbana per excel·lència, Els plàtans de Barcelona, i el Vicent supervalencià ja en el nom, però escriptor en castellà, ens plantegen el problema de la relació amb el propi territori al llarg de la seva literatura. Resistents i antifeixistes els tres, tenen solucions literàries ben distintes. Claude Simon és el millor representant del Nouveau Roman, més encara que Robbe-Grillet. Victor Mora està més aprop del realisme social i Vicent d'un cert minimalisme realista.
Tots tres autors, tan diferents, ens tornen l'aire de l'època, el gest, les olors. Segons Walter Benjamin, el gest és fonamental i al cine no hi ha mirada. Per tant desapareix "l'aura" allò que defineix una obra d'art com única i distinta. En aquest sentit, Simon és literatura enfront de Robbe-Grillet. L'ambigüitat en la mort de Rexach que no sabrem mai si se suiicida seria ben difícil de transciure al cinema.
Simon en tot el seu relat només usa dues paraules catalanes, Amoun! i Abaïl! ,vinculades al record de la verema i als cavalls. Però els cavalls juguen un paper central en la literatura simoniana, en especial a La Route des Flandres. Com a Herrumbrosas Lanzas de Juan Benet, que ha estat titllada de novel·la definitiva sobre el drama civil de la guerra nostra, la cavalleria juga, ja no des del record de l'aristocràcia, sinó de la noblesa recobrada del pagès lliure de les col·lectivitats, el contrapunt moral enfront de la brutalitat de les armes modernes, dels tancs de la racionalitat instrumental feixista. Però citem directament Benet:
"( una idea que poco más de dos años después tendría su más contundente demostración en los campos de Flandes y Picardía), intuía Mazón , siempre consciente de su inferioridad numérica, que sólo la movilidad podía dar a su empuje un momento capaz de desestabilizar al enemigo. No sólo falto de blindados sino de los mas modestos medios mecánicos de transporte, no es de extrañar que volviera su vista hacia la caballería..” pag 26 Libro VIII.
..estaba tomando cuerpo un espíritu en cuya reencarnación el regionato había dejado de creer desde muchas generaciones atrás: ¿de independencia? ¿de voluntad? ¿de fuerza solamente? ¿de rebeldía? Quizá nada de eso; ni siquiera el espíritu de liberación de una opresión secular sino la primera réplica, en siglos, a la callada y sumisa aceptación de un veredicto histórico que el hombre de aquel país había recibido como herencia inajenable….”pag 27-28 del mateix llibre VIII de Herrumbrosas lanzas. Regionato es refereix a aquesta comarca-regió-nacionalitat inventada per Benet ( Volverás a Región) i que ve a ser el símbol de l'Espanya i la Catalunya del front d'Aragó i en general dels camps de batalla de la guerra civil.
Hi ha qui preferirà i a mi m'agraden força el Sender del Réquiem por un campesino español o el Joan Sales de Incerta Glòria, però aquí destaco fins i tot, el fet que Benet parli dels escenaris simonians de la derrota ( Flandes) per construir la seva imatge, per altra banda picassiana en els dos autors.
De fet, Le Tramway ve a ser una versió elegíaca i irònica del que a La Route es presenta de forma tràgica i heroica. I les dues són part de la literatura francesa. Però quina exaltació de Catalunya en el contrast a les dues obres entre el fang de la derrota, la putrefacció dels cossos i les ànimes, i la lluminositat dels records d'infantesa al Rosselló. La clau del distint tractament d'un mateix tema es troba en la diferent enumeració de colors en dues frases de construcció paral·lela. A La Route: colors intensos i dramàtics, a Le Tramway, pastels. Empenyat a transcriure, a escriure en el marc de les limitacions espaciotemporals del text, Simon va més enllà de Robbe-Grillet, que de fet ens dóna una visió mecànica del text en fomat del que avui en diríem hipertext. Però Simon ultrapassa la mecànica cinematogràfica dels flash-back ( expressió que forma part del títol de la novel·la seixantavuitesca de la trilogia Moraniana- Paris flash-back): ens porta a la complexitat del pensament i del subjecte, no per negació del narrador o del subjecte sinó per ruptura de la linealitat que des de Lessing es considerava obligada, i això encara era més així a la literatura francesa regida de sempre pels principis d'unitat d'espai, temps i acció. La brutal derrota de la drôle de guerre és viscuda a La Route amb total intensitat, precisament sobre la base d'amagar-la i redescobrir-la a través dels conflictes personals del noble de Rexach i el pebleu Iglésia, i de la referència a altres èpoques i altres moments personals, de les carreres de cavalls a la relació amorosa. Se'm dirà que això és precisament el flaixbac del cinema. Però el cine no pot donar la riquesa multisèmica de la literatura. En to menor, Le Tramway reprodueix la dissolució de la societat provinciana de començaments del segle XX, postulat de la drôle de guerre. I juga amb ironia amb les falses casualitats d'autor que Proust ha d'introduir a La Recherche, forçat encara, tot i la modernitat sempre tan lloada, per la convenció literària. Claude Simon apareix justificat per la belllesa de la seva pròpia obra. Però quan ens deixàvem endur pel text, Simon ho aprofita per al sarcasme contra la mania de grandesa que suposa el record del vague parentiu dels personatges principals amb un general de la Convention, a La Route, com a Le Tramway. És el Simon de Gulliver, la novel·la de la depuració dels col·labos al Midi durant 1944 i 1945, escrita molt al començament de la carrera literària, publicada el 1952 i mai reeditada.
Parlem ara de l'obra de Vicent. Aromes i sensacions de l’adolescència i la primera joventut, la iniciació al sexe i el necessari abandó de la fe s’hi veuen barrejats indestriablement amb la putrefacció dels cadàvers de grans crims comuns i amb la deliqüescència de la Dictadura. L’astracanada planeja tota l’estona sobre unes classes enriquides sobtadament per la taronja. La flaire de la flor de taronger suavitza la visió de la Beatriu adolescent que l’autor albira adesiara al llarg del relat, al poble, de gairell sobre un so de piano, a ciutat a través dels vidres del tramvia blau i groc de la Malvarrosa. Però també olorem la fortor dels cabarets més tronats d’aquest i l’altre poble de l’Horta o del Maestrat i dels carrers del barri “chino” de València. El feixisme s’hi veu com a representació ( això també seria de Walter Benjamin): la farsa de la destitució de l’alcalde de Chodos per una colla de brètols amarats d’alcool, l’arquebisbe per terra amenaçat a punta de pistola per un de la Guàrdia de Franco; però també amb el pali i l’encens, el populisme feixistitzant dels "de colores", els banys a mar del capità general en una mena de teatret marítim, ben diferent del d’Adrià a la seva vil·la tiburtina., car a l’obra potser planeja més aviat l’ombra d’un Cal·lígula legionari. I un sol de justícia que obre els sentits a la vida. Un alliberament que passa, en lectures, en expressions artístiques i en persones, pel contacte amb Europa, per la sentor final de llibertat sense pecat. És una novel·la que es llegeix bé i que té la gràcia de fugir de grans ambicions. Però la València de la postguerra, del silenci, de la por està millor reflectida al Rafael Chirbes de La Larga marcha. Sobretot aquesta internalització dels sentiments, que també trobem a l'obra de Víctor Mora. En efecte, potser dels tres "tramvies" que comentem el Mora és el que ens proporciona més informació factual sobre el despertar de la lluita clandestina contra Franco. I fa bé Josep Benet, en el pròleg de la segona edició, que és la que utilitzem per al comentari present ( 1ª. edició a Laia, 1986) a remarcar la versemblança i fins la veracitat de les accions d'oposició descrites. Però Mora no deixa de descriure'ns personatges amb gruix ben marcat, especialment el protagonista, amb les seves covardies de dependent ( d'empleat d'editorial) ensems a la seva capacitat de lluita antifranquista entrant en una petita organització clandestina ( la que hi havia).
Al Tramvia blau, la putrefacció també hi és a través de l'Escorxador -el Matadero- al·legòric i real al mateix temps, com a Santa Ava de Addis-Abeba de Cargenio Trías l'autor fa un paral·lelisme entre espais ( escorxador, presó i editorial, Mora; col·legi dels jesuites i editorial , els germans Trias). Mora aprofita per heure-se-les amb en Castellet de La hora del lector, en paral·lel als comptes que passa Simon amb Proust, permetent-se parlar tots dos de crítica literària enmig del relat. I el tramvia i les seves parades on es fan les cites cladestines representen també com a Simon i a Vicent el camí de la llibertat.
Antoni Montserrat, Barcelona 23 de juliol de 2001
*SIMON, Claude
Le Tramway
Les Éditions de Minuit, Paris, 2001
**VICENT, Manuel
Tranvía a la Malvarrosa
Suma de Letras, Barcelona, 2000
(1ª. Santillana, Madrid, 1994)
***MORA, Víctor
El tramvia blau
Oikos.tau, Vilassar de Mar, 1995
Tres autors contemporanis han utilitzat el tramvia com instrument del joc de la memòria. En català tenim El tramvia blau*** de Victor Mora, en castellà Manuel Vicent va prendre el Tranvia a la Malvarrosa** per refer els seus records de postguerra i en francès Claude Simon acaba de publicar Le tramway*. Tres trajectes ben distints, però amb clara coincidència mediterrània, catalana. Del peu del funicular del Tibidabo s'albira el mar, se'n sentia la influència com en pocs llocs de Barcelona fins que la recent remodelació urbana ha obert més la ciutat. I les del Rosselló i la de la Malvarrosa són símbols de llibertat i de desig com ho era aquesta col·lina de Collcerola que a nosaltres ens sembla una muntanya immensa, però que no deixa de tenir aquesta dimensió quotidiana i antiheroica de tantes coses de la vora de la Mediterrània. Té el Tibidabo en tot cas una màgia recent, burgesa, la de la ubiqüitat pressumpta de Don Bosco, potser menor que la dels autòmates o la de la Talaia. I a l'obra de Mora, la màgia de l'espiritisme, del naturisme, de l'anarquisme, de la ruptura amb la religió, la societat convencional i el capital.
Tres autors, el Nobel nordcatalà d'expressió francesa, el barceloní de la novel·la urbana per excel·lència, Els plàtans de Barcelona, i el Vicent supervalencià ja en el nom, però escriptor en castellà, ens plantegen el problema de la relació amb el propi territori al llarg de la seva literatura. Resistents i antifeixistes els tres, tenen solucions literàries ben distintes. Claude Simon és el millor representant del Nouveau Roman, més encara que Robbe-Grillet. Victor Mora està més aprop del realisme social i Vicent d'un cert minimalisme realista.
Tots tres autors, tan diferents, ens tornen l'aire de l'època, el gest, les olors. Segons Walter Benjamin, el gest és fonamental i al cine no hi ha mirada. Per tant desapareix "l'aura" allò que defineix una obra d'art com única i distinta. En aquest sentit, Simon és literatura enfront de Robbe-Grillet. L'ambigüitat en la mort de Rexach que no sabrem mai si se suiicida seria ben difícil de transciure al cinema.
Simon en tot el seu relat només usa dues paraules catalanes, Amoun! i Abaïl! ,vinculades al record de la verema i als cavalls. Però els cavalls juguen un paper central en la literatura simoniana, en especial a La Route des Flandres. Com a Herrumbrosas Lanzas de Juan Benet, que ha estat titllada de novel·la definitiva sobre el drama civil de la guerra nostra, la cavalleria juga, ja no des del record de l'aristocràcia, sinó de la noblesa recobrada del pagès lliure de les col·lectivitats, el contrapunt moral enfront de la brutalitat de les armes modernes, dels tancs de la racionalitat instrumental feixista. Però citem directament Benet:
"( una idea que poco más de dos años después tendría su más contundente demostración en los campos de Flandes y Picardía), intuía Mazón , siempre consciente de su inferioridad numérica, que sólo la movilidad podía dar a su empuje un momento capaz de desestabilizar al enemigo. No sólo falto de blindados sino de los mas modestos medios mecánicos de transporte, no es de extrañar que volviera su vista hacia la caballería..” pag 26 Libro VIII.
..estaba tomando cuerpo un espíritu en cuya reencarnación el regionato había dejado de creer desde muchas generaciones atrás: ¿de independencia? ¿de voluntad? ¿de fuerza solamente? ¿de rebeldía? Quizá nada de eso; ni siquiera el espíritu de liberación de una opresión secular sino la primera réplica, en siglos, a la callada y sumisa aceptación de un veredicto histórico que el hombre de aquel país había recibido como herencia inajenable….”pag 27-28 del mateix llibre VIII de Herrumbrosas lanzas. Regionato es refereix a aquesta comarca-regió-nacionalitat inventada per Benet ( Volverás a Región) i que ve a ser el símbol de l'Espanya i la Catalunya del front d'Aragó i en general dels camps de batalla de la guerra civil.
Hi ha qui preferirà i a mi m'agraden força el Sender del Réquiem por un campesino español o el Joan Sales de Incerta Glòria, però aquí destaco fins i tot, el fet que Benet parli dels escenaris simonians de la derrota ( Flandes) per construir la seva imatge, per altra banda picassiana en els dos autors.
De fet, Le Tramway ve a ser una versió elegíaca i irònica del que a La Route es presenta de forma tràgica i heroica. I les dues són part de la literatura francesa. Però quina exaltació de Catalunya en el contrast a les dues obres entre el fang de la derrota, la putrefacció dels cossos i les ànimes, i la lluminositat dels records d'infantesa al Rosselló. La clau del distint tractament d'un mateix tema es troba en la diferent enumeració de colors en dues frases de construcció paral·lela. A La Route: colors intensos i dramàtics, a Le Tramway, pastels. Empenyat a transcriure, a escriure en el marc de les limitacions espaciotemporals del text, Simon va més enllà de Robbe-Grillet, que de fet ens dóna una visió mecànica del text en fomat del que avui en diríem hipertext. Però Simon ultrapassa la mecànica cinematogràfica dels flash-back ( expressió que forma part del títol de la novel·la seixantavuitesca de la trilogia Moraniana- Paris flash-back): ens porta a la complexitat del pensament i del subjecte, no per negació del narrador o del subjecte sinó per ruptura de la linealitat que des de Lessing es considerava obligada, i això encara era més així a la literatura francesa regida de sempre pels principis d'unitat d'espai, temps i acció. La brutal derrota de la drôle de guerre és viscuda a La Route amb total intensitat, precisament sobre la base d'amagar-la i redescobrir-la a través dels conflictes personals del noble de Rexach i el pebleu Iglésia, i de la referència a altres èpoques i altres moments personals, de les carreres de cavalls a la relació amorosa. Se'm dirà que això és precisament el flaixbac del cinema. Però el cine no pot donar la riquesa multisèmica de la literatura. En to menor, Le Tramway reprodueix la dissolució de la societat provinciana de començaments del segle XX, postulat de la drôle de guerre. I juga amb ironia amb les falses casualitats d'autor que Proust ha d'introduir a La Recherche, forçat encara, tot i la modernitat sempre tan lloada, per la convenció literària. Claude Simon apareix justificat per la belllesa de la seva pròpia obra. Però quan ens deixàvem endur pel text, Simon ho aprofita per al sarcasme contra la mania de grandesa que suposa el record del vague parentiu dels personatges principals amb un general de la Convention, a La Route, com a Le Tramway. És el Simon de Gulliver, la novel·la de la depuració dels col·labos al Midi durant 1944 i 1945, escrita molt al començament de la carrera literària, publicada el 1952 i mai reeditada.
Parlem ara de l'obra de Vicent. Aromes i sensacions de l’adolescència i la primera joventut, la iniciació al sexe i el necessari abandó de la fe s’hi veuen barrejats indestriablement amb la putrefacció dels cadàvers de grans crims comuns i amb la deliqüescència de la Dictadura. L’astracanada planeja tota l’estona sobre unes classes enriquides sobtadament per la taronja. La flaire de la flor de taronger suavitza la visió de la Beatriu adolescent que l’autor albira adesiara al llarg del relat, al poble, de gairell sobre un so de piano, a ciutat a través dels vidres del tramvia blau i groc de la Malvarrosa. Però també olorem la fortor dels cabarets més tronats d’aquest i l’altre poble de l’Horta o del Maestrat i dels carrers del barri “chino” de València. El feixisme s’hi veu com a representació ( això també seria de Walter Benjamin): la farsa de la destitució de l’alcalde de Chodos per una colla de brètols amarats d’alcool, l’arquebisbe per terra amenaçat a punta de pistola per un de la Guàrdia de Franco; però també amb el pali i l’encens, el populisme feixistitzant dels "de colores", els banys a mar del capità general en una mena de teatret marítim, ben diferent del d’Adrià a la seva vil·la tiburtina., car a l’obra potser planeja més aviat l’ombra d’un Cal·lígula legionari. I un sol de justícia que obre els sentits a la vida. Un alliberament que passa, en lectures, en expressions artístiques i en persones, pel contacte amb Europa, per la sentor final de llibertat sense pecat. És una novel·la que es llegeix bé i que té la gràcia de fugir de grans ambicions. Però la València de la postguerra, del silenci, de la por està millor reflectida al Rafael Chirbes de La Larga marcha. Sobretot aquesta internalització dels sentiments, que també trobem a l'obra de Víctor Mora. En efecte, potser dels tres "tramvies" que comentem el Mora és el que ens proporciona més informació factual sobre el despertar de la lluita clandestina contra Franco. I fa bé Josep Benet, en el pròleg de la segona edició, que és la que utilitzem per al comentari present ( 1ª. edició a Laia, 1986) a remarcar la versemblança i fins la veracitat de les accions d'oposició descrites. Però Mora no deixa de descriure'ns personatges amb gruix ben marcat, especialment el protagonista, amb les seves covardies de dependent ( d'empleat d'editorial) ensems a la seva capacitat de lluita antifranquista entrant en una petita organització clandestina ( la que hi havia).
Al Tramvia blau, la putrefacció també hi és a través de l'Escorxador -el Matadero- al·legòric i real al mateix temps, com a Santa Ava de Addis-Abeba de Cargenio Trías l'autor fa un paral·lelisme entre espais ( escorxador, presó i editorial, Mora; col·legi dels jesuites i editorial , els germans Trias). Mora aprofita per heure-se-les amb en Castellet de La hora del lector, en paral·lel als comptes que passa Simon amb Proust, permetent-se parlar tots dos de crítica literària enmig del relat. I el tramvia i les seves parades on es fan les cites cladestines representen també com a Simon i a Vicent el camí de la llibertat.
Antoni Montserrat, Barcelona 23 de juliol de 2001
*SIMON, Claude
Le Tramway
Les Éditions de Minuit, Paris, 2001
**VICENT, Manuel
Tranvía a la Malvarrosa
Suma de Letras, Barcelona, 2000
(1ª. Santillana, Madrid, 1994)
***MORA, Víctor
El tramvia blau
Oikos.tau, Vilassar de Mar, 1995
No comments:
Post a Comment