PROJECTE D’INFORME SOBRE POLÍTICA CULTURAL
Un informe sobre política cultural hauria de comprendre tres parts:
Estat de la qüestió en els diferents àmbits
Anàlisi de l‘acció del Govern, dels ajuntaments i de l’administració central i altres instàncies implicades.
Instruments d’intervenció al nostre abast.
Donada l’heterogeneitat dels temes creiem que la Comissió hauria d’establir unes línies de treball sobre la qüestió que anessin en la línia d’incorporar més companys, sobretot per a alguns punts més concrets, però de gran rellevància.
No obstant, i a fi de facilitar el treball de la Comissió s’avancen aquestes línies obertes als comentaris i a les aportacions de tots, prèviament ja a la propera reunió.
Estat de la qüestió.
Els darrers anys, ni que sigui per oposició a les pressions del pensament únic, de l’autoritarisme i de l’omnipreència del mercat i la seva voluntat de penetració a tots els àmbits dela cultura, s’està donant una revifalla cultural complexa, no articulada i amb elements contradictoris.
Aquesta revifalla s’ha expressat políticament a través de la lluita contra la guerra i contra la globalització neoliberal. Ara sembla que aquesta lluita, que ha contribuit a fixar les agendes electorals catalana i espanyola recents, estigui esgotada o en sordina.
Però els efectes de la resistència cultural es noten en molts altres camps, menys globals o que no estan en el primer pla de la política.
A la Universitat ha donat lloc a la victòria de claustres renovadors d’orientació esquerrana, que han d’enfrontar-se amb la mercantilització de la Universitat i a la manca de recursos propiciada per una interprewtació mecànica de la fi del baby-boom i ala discriminació entre centres continguda en el projecte de Bolonya, que havia de servir ben al contrari per aixecar el nivell de l’ensenyament superior.
A les entitats culturals hem tingut la renovació d’Òmnium Cultural, de l’aateneu Barcelonès i del FAD i una intensa activitat a d’altres centres més específics de barri o de ciutat, on han contribuit a la renovació del moviment urbà de les Associacions de Veïns. El propi moviment ocupa té una dimensió cultural que cerca el lligam amb el conjunt dels ciutadans.
Alguns d’aquests centres com el Centre de Treball i Documentació, que vam contribuir a fundar en el seu dia, i que tan útil ha estat en la lluita contra la guerra i en tanst altres camps, passen ara per dificultats, fruit potser de l’atracció del poder i de l’esgotament de la urgència aparent d’algunes lluites. Passa això també en el camp de la reflexió sobre la Sanitat i l’Ensenyament.
No s’aha de menystenir l’esforç de reflexió sobre la diversitat cultural, de cara enfora en termes de la llengua i la cultura catalanes, espanyoles i en generals europees enfront de l’imperialisme cultural anglosaxó. De cara endins, alguna cosa s’ha fet a través d’alguns centres culturals que ajuden a articular la presència de la nova immigració, marcada aquesta, però, per les urgèncisde la recerca d’un estatut social ni que sigui mínim –els papers. La lluita pel català a Europa i al Parlament espanyol així com per la devolució dels Papers de la Generalitat dits de Salamanca també ha mobilitzat en els ambients culturals junt amb la recuperació dela Memòria o la defensa del patrimoni concret de les ciutats i la del territori. La més important d’aquestes lluites ha estat la de la nova cultura de l’aigua, però també cal esmentar el Túnel de Bracons o les línies elèctriques de la Costa Brava, accions que han depassat l’àmbit local.
Estem, però, en aquests darrers camps esmentats, ben lluny de la consciència antibèl·lica generalitzada i cal lluitar molt encara perquè els ciutadans vegin la relació directa entre la cultura de l’aigua o de l’energia i el model social. Barcelona, si bé ja no és aquell garatge desordenat, monstruós i infecte de què parlava Espriu, en continua tenint molts trets, entre ells els de la insolidaraitat i l’anòmia que fan que la nova immigració es tingui per invisible.
Des del punt de vista estètic, hem millorat la pedra i poc el contingut., tant pel que fa a les arts plàstiques com les escèniques. En la vida teatral el mal de pedra domina, malgrat esforços en algun camp de la programació (algun Grec, alguna cosa del Lliure o del Nacional o de Girona: són sobretot els espectacles més petits els que més es salven com els de l’Espai Brossa.) Finalment s’ha reunit una col·lecció acceptable al Museu Nacional d’Art de Catalunya, però les opcions estètiques del que gira al voltant del MACBA són potser massa esclaves de la moda internacional i la col·lecció permanent és molt pobra. Són els tres grans Museus d’autor els que salven el que ja podem anomenar gran segle de la pintura catalana , el XX, amb tres grans exponents, un d’ells viu i creatiu, del lligam de les avantguardes estètiques i polítiques que han caracteritzat les lluites del segle passat.
L’Institut d’Estudis Catalans es troba en una cruïlla, o en un pou; només cal dir que la seva secció de Filosofia, per ex., està proposant un debat d’un text, en castellà, del famós Dr Canals, aristotèlico-franquista d’infausta memòria per als universitaris dels anys 50 i 60. La seva funció entra en col·lisió amb el Ramon Llull i amb la Fundació Catalana per la Recerca, que tampoc no han acaabt de definir bé la seva funció.
La cultura de masses és la de la TV que, tot i l’alta audiència a Catalunya del sector públic, començant per TVC (TV3 i Canal33), està marcada pel pitjor model mercantilista. Les biblioteques públiques, a desgrat d’informes triomfalistes, han disminuit als barris i es dediquen més al préstec de pel·lícules que de llibres. Un altre gran element de la cultura de masses, l’esport, ha millorat una mica per la condemna pública de la violència, però continua transmetent en les seves expressions més importants l’esquema de la competitivita a ultrança enlloc de primar laspecte lúdic i cooperatiu dels esports d’equip i el de satisfacció personal directa en els individuals.
La vida musical de la gran majoria de la població es redueix al que li donen a píexer les grans multinacionals discogràfiques i les corresponents radiofòrmules, malgrat una certa renovació estilística dels creadors locals de música popular. L’òpera, la música clàssica, no passen pel millor moment (ni aquí ni a fora) i cal maldar en tot cas per no romandre al marge dels circuits internacionals de segona categoria.
La creació literària ha tingut un moment d’eufòria a la Fira de Guadalajara, més mediàtica que altra cosa, com els Sant Jordis, expressió d’un consumisme de llibres que es panseixen més depressa que les roses.
En el camp de la premsa escrita ha augmentat la presència i pluralisme dels mitjans en català, però continuen dominant els grans diaris privats que cesnuren sutilment o dirtecta en funció dels interessos dels sectors financers i dels corruptes. Les idees de progrés troben molt poc ressó a la gran premsa. Només alguns setmanaris compleixen una funció exemplar, però són minoritaris en la seva difusió.
Les revistes de pensament llangueixen malgrat esforços com els de Mientras tanto.
L’acció de govern
El PSOE a Espanya i el tripartit a Catalunya han aaribat al poder portats per la pressió popular que exigia una agenda d’esquerres radical en el tema de la pau, però també en molts altres, entre ells el de la diversitat cultural i de pensament. L’acord del Tinell va orbir espertances a la població de renovació i de transparència, amb mesures que subscrivim plenament com la de trencar la insuficiència financera de la despesa pública, la de reforçar l’estat de benestar i la d’assegurar que el marc estatutari np pugui ser retallat sistemàticament com ho havia estat fent el PP. Aquí cal recordar les crítiques que va suscitar en el moment de la seva pròpia creació el propi Tribunal Constitucional.
En la claredat sobre aquests temes tenim l’avantatge de compartir amb el PCE una mateixa concepció federal i solidària. No hem dit mai de pagar menys, sinó d’atendre les necessitats de sanitat, d’educació, d’infraestructures, dels ciutadans de Catalunya.
Altres mesures de l’Acord del Tinell, en matèria d’habitatges a Barcelona, per exemple, sembla que ara comencen a posar-se en marxa, potser sota el triple sotrec del fracàs del Fòrum, del Carmel i del renascut moviment urbà.
Cal, però, influir en les grans orientacions públiques de l’Estat i aprfitar els marges de maniobra que ha obert la revisió del Pacte europeu d’Estabilitat i reorientar la política pressupostària i fiscal espanyola, car moltes decisions locals i autonòmiques en depenen.
El sentit d’autogovern està ben arrelat al poble de Catalunya i això malgrat 23 anys d’una gestió de classe i opaca per part de CiU, aliada al PP en els darrers anys. El PP, si pot, no dubtarà a bloquejar la refeorma de l’Estatut, aquí i a Madrid. Les teories neoliberals desvaloren la funció de l’Estat i de la política, de forma que els neoliberals aprofiten els governs per als seus negocis que consideren que estna por sobre del bé i del mal. La corrupció dels contractes de les empreses nordamericanes a Iraq no es pot comparar amb la de les empreses constructores a Catalunya i a Espanya.
Les tendències de fons europees corresponen amb matisos a les dominats en el sistema capitalista i porten a la privatització i degradació a tota una sèrie de camps de la cultura. En matèria d’ensenyament i de sanitat, el referèndum francès ha posat en sordina la directiva Bolkestein que no fa sinó trasncrirure els plantejaments d’atac frontal a l’Estat de benestar que sistemàticament fan els grups neoliberals de l’anomenat consens de washington (Govern USA, BM, FMI, OCDE,etc.) La directiva en efecte reproposa elements que es contenien en el derrotat projecte d’AMI impulsat a l’OCDE.
El govern tripartit ha recollit incialment la sensibilitat dels ensenyants davant d’aquests problemes. El PSOE ha frenat l’aliança impia neoliberal-església institució covada en organisme com la FAES. Però cal una reacció molt més decidida, molt àmplia, per para la degradació que afecta no solament l’ensenyament primari i secundari sinó la Universitat, on la reforma Bolonya pot consolidar aquest retrocés.
Els sis milions vuit-cents mil catalans, els barcelonins vells i nous, nedcessiten l’escola i al Universitat, la recerca i la innovació, a tots els nivells, des de les escoles bressol imprescindibles per a la igulatat de sexes davant el treball, fins als centres de recerca universitària, avui en la pràctica a través de costos dels màsters, privatitzats o sovint molt centrats en programes d’ús militar.
En el seu dia, nosaltres , com EUiA vam ser un dels quatre siganataris dels Acords del Tinell. Transcric en annex els punts a què ens vam comprometre. L’acció de govern no ha arribat pas als seus objectius en una sèrie de punts, els retards van acompanyats d’incompliments ( programari lliure, per ex.). S’ha definit el Consell de Cultura i de les Arts i han augmentat els pressupostos, però hi ha mancances clamoroses. Només en els darrers dies s’ha avançat una mica en matèria de dansa o hem vist com, finalment el Museu Nacional d’Art de Catalunya començava a definir una política de compres.
Instruments d’intervenció al nostre abast
Com a partit hem considerat sempre, des de la nostra fundació, que la cultura i els intel·lectuals jugaven un paper essencial en la nostra lluita. No és gens estrany que durant la guerra s’apropessin al PSUC i a les seves idees i organitzacions els principals intel·lectuals del país. Aquesta batalla continuà a l’exili, on intel·lectuals comunistes van jugar un paper de primera magnitud en el desenrotllament cultural i en la lluita política dels països d’acollida així com en el recolzament de la resistència interior. Una de les nostres tasques culturals és, per tant, defensar el record de l’acció d’aquests intel·lectuals i en general la Memòria històrica. El 70è aniversari amb el seu Congrés d’Història del PSUC l’hem de prendre com un dels elements d’aquesta tasca també política. Al mateix temps hem de reforçar la col·laboració i la presència en les associacions i en el projecte de Memorial democràtic.
Des que vam poder, vam posar en marxa instruments de relació i debat, des del Quaderns de Cultura Catalana a Nous Horitzons i vam participar molt activament en d’altres publicacions com Serra d’Or. El nostre propi òrgan central s’ha publicat sempre en català. Hem d’utilitzar ara Nou Treball i la nostra web com instruments actius de treball també cultural. I hem d’estimular els nostres intel·lectuals a publicar a les revistes i editorials d’esquerres. En la batalla ideològica, la preparació del Congrés sobre el Comunisme del Futur que s’emmarca també en la celebració del 70è aniversari, ha de servir per dur a terme un ampli debat on s’expressin les més diverses opinions i qüestions que han de contribuir a renovar el pensament d’esquerres i comunista.
Hem de portar al sí d’EUiA i a ICV i altres organitzacions i centres aquesta nostra preocupació per enriquir i renovar el pensament, directament o a través de la FCIM.
La FCIM ha de desenrotllar la seva activitat en plena autonomia, sempre guiada per les orientacions generals del Patronat, on hi som presents en peu d’igualtat amb intel·lectuals marxistes propers, tal com ha vingut fent la FIM en el cas del PCE.
Allò que es diu sobre cultura en els documents precongressuals del PCE ha servit ja de referència per elaborar aquest informe. M’hi remeteixo.
Al Parlament hi hem de fer arribar les interpel·lacions, que estimulin l’acompliment del programa del tripartit, sense reserves mentals sobre la idoneïtat de fer crítica del govern en què participem. Això suposa repassar exhaustivament cadascún dels punts dels Acords del Tinell i veure’n les mancances en la seva aplicació.
La primera crítica és la manca de presència cultural suficient. La segona l’escàs suport a la creació.
Sobre el Prerssupost sí s’ha augmentat, però les bases eren molt minces.
El Consell de Cultura i de les Arts hauria de tenir un destí no burocràtic. Creiem positiu que canalitzi les subvencions sempre que l’afany de transparència s’acompleixi de veritat. En aquest sentit, hem de treballar en contacte amb totes les institucions i organismes consultats a què puguem arribar per fer-los conèixer les nostres opinions i recollir les seves preocupacions. En primer lloc caldria entrar en relació amb els signants del manifest de Sant Boi.
Els Museus estan en crisi a tot arreu en el seu concepte tradicional de consum passiu de cultura. Els intents del MACBA de tenir un més gran paper cultural actiu haurien de ser analitzats. Els altres Museus passen dificultats. Però on menys s’ha fet és en política de biblioteques i de xarxa cultural, com ja s’ha dit. Respcte dels Papers de Salamanca, a nosaltres específicament ens toca reclamar els del PSUC en tant que organització que existeix plenament com a tal i que en porta el nom i la continuitat. I això, fer-ho sense mals estils, sinó reivindicant-ho davant la societat i que ella jutgi.
Les diverses organitzacions del Partit haurien de jutjar la tasca de la Generalitat en l’àmbit cultural local i reclamar una més gran atenció i prerssupost si cal.
En matèria de teatre, els artistes propers al partit segur que tenen una opinió feta sobre la pobresa amb alguna excpeció del món teatral. De dansa ja n’he dit dues paraules.
A l’ensenyament, la cultura viva no es veu prou reforçada i la història de la cultura no té prou presència.
Les primeres passes del Ramon Llull van ser conflictives, però potser ara només es viu de Guadalajara i de l’esperança de Francfort.
La lectura escolar s’ha de recolzar amb una política més general sobre televisió, videojocs, etc., difícil perquè passa per una visió no consumista de la cultura i de la societat.
El món editorial està dominat per les grans empreses, amb interessos sovint globals i sovint polítics i és absurd no partir d’ací si es vol abordar una política editorial sòlida. La transparència en els ajuts és la primera condició, però cal anar més enllà perquè la capacitat d’influència dels que controlen editorials, audiovisuals i premsa escrita a l’ensems no sigui aclaparadora.
En matèria de cinema és possible de fer com ha assenyalat Josep Torrell a mientrastanto.e una política popular i activa basda en la renovació de la idea de cineclub, de manera que la producció se’n vegi afavorida.
Tots aquest són exemples del que caldria desenrotllar respecte de la política culturla del tripartit.
Ens hem de plantejar, però més coses, tot partint de les forces que tenim avui.
En primer lloc ens cal rertornar a tenir presència activa en els Col·legis professionals i recolzar les candidatures més d’esquerres i democràtiques en casos de renovació de Junta, con serà ara al Col·legi d’Advocats. En el cas de l’Ateneu, recolzar la nova Junta i le seves activitats.No hi hem d’anar, és clar, amb una perspectiva estrictament corporativa sinó pensant que també són plataformes d’influència cultural i política.
Aquesta acció no s’hauria de limitar a Barcelona ciutat ni als Col·legis de més tradició, sinó estendre’s a d’altres sectors i localitats.
Però sobretot hem de desenrrotllar una tasca activa en els centres culturals de base i entre el jovent, oferint seminaris i activitats que els puguin ser útils, des de cursos de formació a interevencions culturals més puntuals.
En resum, des d’una perspectiva global, hem de lluitar per la diversitat cultural, contra el pesnament únic, pel més ample debat fins fer dels fenòmens culturals, necessàriament intersubjectius, instruments de relació i de solidaritat. En un moment d’eufòria del segle XX es va dir que la ciència crea comunisme sota els seus peus. Menystenia aquesta frase precisament el que està succeint ara, que hom pretén que la cultura i la ciència en concret siguin font de control sobre les persones, negant tot pensament autònom. Però retornant a la frase, no hi ha altre pensament autònom sinó el que té voluntat de ser col·lectiu.
Evidentment totes aquestes tasques no es podran dur a terme ni que sigui parcialment si no dsiposem d’un sòlid Equip de Cultura dins la Comissió Formació, Història i Cultura i sense una FCIM amb capacitat i recursos.
ANNEX: El acords del Tinell entre PSC, ICV, EUiA i ERC, en matèries culturals.
V. POLÍTICA CULTURAL
Obrir una nova etapa en la política cultural de Catalunya.
Ha arribat el moment que la cultura recobri un paper de centralitat al nostre país. Per això, cal
donar als béns culturals el valor i la consideració de béns d’interès general que els correspon i,
a la vegada, cal reconèixer als ciutadans i les ciutadanes els seus drets d’accés ple a la cultura,
com a protagonistes i no només com a consumidors.
Una nova etapa en la política cultural de Catalunya exigeix, alhora, assegurar la preservació de
l’autonomia de la cultura respecte dels poders polítics i econòmics. La cultura és el terreny on es realitza la capacitat de creació i d’innovació dels humans, on es forgen els imaginaris col·lectius, on s’acumula el tresor heretat de les generacions precedents, on es genera la responsabilitat crítica dels ciutadans, on s’expressa la rica i irrenunciable diversitat humana. En aquesta novaetapa és imprescindible accentuar la funció social de la cultura, per garantir un compromís més clar amb els sectors socials més vulnerables i per a l’educació en la diversitat i la diferència.
Per tal d’assolir les fites d’aquesta nova etapa, el Govern de la Generalitat impulsarà les
següents polítiques i mesures:
1. Oferir al conjunt del teixit creatiu i associatiu cultural del país i a la resta d’administracions les
bases d’un acord en el disseny i en la implementació d’aquesta nova política cultural.
2. Apostar de manera decidida per la creació i innovació cultural, i, en especial, els nous
creadors. El talent i la creativitat, un dels actius més importants de la cultura catalana, ha de
trobar tots els mitjans possibles per poder projectar-se amb força, posant la seva disposició
centres de producció, xarxes de difusió i canals de projecció exterior.
3. Doblar el Pressupost del Departament de Cultura en 4 anys de manera que se situï a l’altura
de les necessitats de la nostra cultura i sobretot dels reptes de futur que aquesta ha d’acarar per desenvolupar-se normalment. Situar la despesa cultural en el 2% del pressupost de la
Generalitat.
4. Crear el Consell de la Cultura i de les Arts com a instrument per garantir la participació i
l’autonomia del món de la cultura, des d’una concepció de modernitat, àmplia i plural, que
contribueixi decisivament a establir objectius estratègics compartits i que esdevingui garantia
d’unes regles de joc rigoroses i transparents. La Llei de creació d’aquest Consell hauria
d’aprovar-se durant l’any 2005.
5. Implementar una política museística i patrimonial a través de la concertació amb el món local
de xarxes públiques d’equipaments territorials, (biblioteques, teatres i auditoris, museus,
arxius...). Aquestes xarxes estaran connectades amb els grans equipaments nacionals de
referència i tindran com a missió apropar la cultura i les arts a tots els ciutadans i ciutadanes, tot impulsant decididament la creació, la producció culturals i la preservació i difusió del patrimoni,
modernitzant-ne els instruments de protecció, conservació, recerca i difusió.
En aquest àmbit, el Govern formularà totes les vies possibles per tal d’aconseguir el retorn de la documentació de la Generalitat, institucions locals, associacions i particulars dipositada com a expoli de guerra a l’Arxiu de Salamanca.
6. Apostar per una àmplia descentralització que permeti assegurar una densitat cultural
equilibrada en el territori, amb serveis i equipaments a l’abast de tothom, a partir de l’aplicació
dels principis de subsidiaritat i de l’equilibri territorial. Per a fer realitat aquest objectiu, es crearà
una Xarxa d’equipaments públics de difusió i de creació cultural i s’impulsarà un Pla
d’equipaments culturals de proximitat.
7. Definir una nova política de suport a la creació i la difusió de les arts escèniques, que
suposarà, en un marc coherent, la concreció de la tasca del Teatre Nacional i del Teatre Lliure,
la creació de nous centres de suport a la producció artística en el territori i la consolidació d’una
Xarxa d’equipaments escènics, en el context del Pla esmentat en el punt anterior.
8. Desenvolupar la dimensió cultural de l’educació i la dimensió educativa de la cultura. En
aquest sentit, el Govern impulsarà una política decidida i ambiciosa d’ensenyaments artístics,
tant en l’ensenyament obligatori –amb un objectiu de sensibilització- com en el de règim
especial i el professional.
Per tal d’impulsar aquesta línia d’actuació, es coordinaran els Departaments competents en
matèria de cultura, d’educació i d’universitats. Així mateix, s’assumirà la integració de l’Institut
del Teatre a la Generalitat.
9. Redefinir els instruments de projecció exterior de la cultura catalana, incorporant-los a un
Institut Català de les Indústries Culturals renovat, que treballi en tots els àmbits culturals, que
disposi de major capacitat empresarial i professional i amb millor connexió amb els diferents
sectors de la cultura. En aquest context, el Govern enfortirà l’Institut Ramon Llull.
10. Articular un sistema de lectura pública potent, suficientment dotat i equilibrat arreu del país,
que incorpori el desplegament de les biblioteques escolars. En aquesta direcció, el Govern
aprovarà un mapa actualitzat de biblioteques a tots els municipis a partir de 3.000 habitants i
oferirà serveis de bibliobús als municipis d’entre 300 i 3.000 habitants. D’acord amb el
Departament competent en matèria d’educació, les biblioteques escolars i les biblioteques
municipals existents en municipis de menys de 3.000 habitants podran ser el mateix equipament local, sempre que l’Ajuntament ho demani.
11. Impulsar la música creada i produïda al país, així com la indústria discogràfica, amb un
suport ferm dels mitjans audiovisuals públics, en especial els de la Corporació Catalana de
Ràdio i Televisió.
12. Impulsar una nova política d’arts plàstiques i visuals que prioritzi la creació més
experimental amb un programa de difusió a tot el territori i que comporti la projecció
internacional de la producció artística generada a Catalunya.
13. Consolidar el lideratge editorial de Catalunya defensant la política de preu únic de llibre.
Mantenir el sistema de suport genèric a l’edició en català, establint mecanismes més rigorosos
d’accés i de control.
14. Promoure la consolidació d’una estructura audiovisual forta, viable, que asseguri la
canalització de la creativitat existent en el país i que atregui el talent i les produccions exteriors,
tot afavorint la internacionalització del sector. En aquest àmbit, el Govern impulsarà una política
cinematogràfica que tingui en compte els creadors i que estableixi nous models de finançament
mixtes basats en la corresponsabilitat entre la indústria i les televisions privades i públiques.
15. Fer efectiu un compromís ple dels mitjans públics audiovisuals amb la creació i difusió
cultural del país. Els mitjans de comunicació han d’assumir majors responsabilitats culturals i, en conseqüència, el Govern impulsarà la coordinació i la concertació entre aquests mitjans i els
objectius de consens de les polítiques culturals.
16. Donar un nou impuls al Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana,
redefinint el seu àmbit d’actuació i els sectors a què va dirigit, des de la concepció que són
cultura popular totes les mostres d’arrel tradicional que es produeixen a Catalunya. S’hi
introduiran mecanismes de participació de les associacions que agrupen els agents del sector,
dotant-lo de més autonomia de gestió, promovent polítiques de suport i subratllant la diversitat
de les mostres actuals de cultura popular.
17. Crear el Museu Etnològic de Catalunya, no pas com un simple equipament centralitzat, sinó, també, com un ens de coordinació dels museus i ecomuseus territorials i temàtics existents i com a agent impulsor per a la creació d’aquells que es considerin necessaris per tal d’oferir una visió global i completa.
18. Redefinir la funció del Museu d’Història de Catalunya, tot adoptant la consideració de Museu Nacional i desenvolupant funcions de coordinació dels centres d’interpretació existents al territori.
19. Reforçar el binomi educació-cultura, des d’una triple perspectiva: educadora, cohesionadora i emancipadora. També amb una major atenció dels ensenyaments artístics en l’ensenyament obligatori.
20. Es prioritzarà la figura del contracte-programa pel finançament de polítiques de foment de la
cultura.
VI. POLÍTICA LINGÜÍSTICA
La situació actual de l’ús social de la llengua catalana necessita d’una resposta urgent i decidida del Govern de la Generalitat, en els seus diversos àmbits d’actuació, que es formularà a través d’un Pla d’acció i suport de la llengua catalana, que es concretarà en els eixos següents:
1. La priorització de l’ús social del català, centralment en el comerç i en l’etiquetatge, a través de mesures d’acció positiva, entre les quals les referents a les compres i la contractació pública de la mateixa Generalitat.
2. La priorització de la presència del català en els àmbits de les noves tecnologies, els mitjans
de comunicació i l’audiovisual, amb la voluntat d’assolir la plena normalització del català en
l’àmbit del cinema.
3. La priorització de l’ensenyament de les llengües en l’àmbit de l’educació obligatòria, per tal
d’aconseguir les competències bàsiques pel que fa al català, el castellà i l’anglès, així com el
coneixement d’una altra llengua estrangera.
4. Garantir el coneixement del català per part del personal al servei de l’Administració de l’estat i de l’Administració de Justícia.
5. La priorització de l’aprenentatge de la llengua per a les persones provinents de l’emigració,
des de la concepció que la llengua és un dret social per a tota la ciutadania.
6. Garantir la unitat de la llengua establint la necessària col·laboració amb la resta de territoris
de parla catalana.
7. Aquestes prioritzacions aconsellen de manera urgent avaluar el compliment de la Llei de
Política Lingüística par tal d’assegurar que s’adapta a la realitat social i, en conseqüència,
modificar els aspectes que s’hagin revelat inoperants.
8. Amb la mateixa voluntat, el Govern reformarà i reforçarà el Consorci per a la Normalització
Lingüística, per tal de dotar-lo dels recursos necessaris per poder fer front als reptes de l’ús
social del català i al que li encomani el Pla d’acció i suport.
9. Impulsar la presència del català en el terreny universitari i acadèmic:
a) Institut Ramon Llull: Enfortiment del seu treball amb les universitats europees i
espanyoles. Millora dels seus programes. Potenciació, si s’escau, dels convenis de
col·laboració del Govern de Catalunya amb les administracions educatives i entitats
d’altres territoris de llengua catalana.
b) Institut d’Estudis Catalans (Secció filològica):retornar-li la funció de preservació i de
millora de la funció acadèmica de la llengua.
VII. POLÍTICA DE MITJANS DE COMUNICACIÓ AUDIOVISUALS
Una societat moderna i oberta, un sistema comunicacional nacional, necessita, en el marc
globalitzador en què vivim, d’uns mitjans públics potents, independents i professionals, que
actuïn, a més, de motor de les indústries audiovisuals i culturals. A la vegada, és indispensable
l’existència d’autoritats independents que garanteixin la pluralitat interna dels mitjans i l’externa
del sistema, així com el compliment de la seva missió de servei públic.
Per tal d’assolir aquests objectius, el Govern adopta els següents compromisos:
1. Ampliar les competències del Consell Audiovisual de Catalunya perquè esdevingui de
manera efectiva l’autoritat independent del conjunt del nostre sistema Audiovisual. Això
significa que ha de disposar del registre de mitjans audiovisuals i de competències
plenes sobre la concessió i la revocació de llicències i autoritzacions, en la gestió de
l’espectre radioelètric i en la inspecció de potències i cobertures. El CAC analitzarà,
urgentment, la validesa jurídica i normativa de les concessions de llicències atorgades,
de manera provisional o efectiva, els dos darrers anys.
2. Elaborar i aprovar la Llei Catalana de l’Audiovisual. Aquesta llei, que definirà la missió
de servei públics de la ràdio i la televisió i el sistema audiovisual català, ha de contenir
una visió actualitzada del sector audiovisual, vinculada a les telecomunicacions, i ha de
contemplar la gestió de l’espectre radioelèctric. Així mateix, aquesta Llei ha de delimitar
amb precisió l’espai comunicacional públic del privat, assegurant uns mitjans públics
potents, eficients i independents, que actuïn buscant la complementarietat. La Llei
regularà de forma precisa la ràdio i la televisió local i els mitjans comunitaris. I
proporcionarà garanties respecte als drets bàsics que afecten els professionals de la
informació i la comunicació i els usuaris i destinataris dels mitjans. Crearà, també, un
Consorci Públics de Comunicació, destinat a articular el sistema públic.
3. Reformar la Llei de creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió amb la
voluntat d’abordar la reorganització de la Corporació. Això vol dir blindar la seva
independència i professionalitat i la dels seus mitjans respecte al Govern, tot modificant
la composició i les funcions del Consell d’Administració, establint un nou mecanisme de
selecció i elecció dels directius i fixant els seus objectius, dins la consideració dels
mitjans de la CCRTV com a eix del sistema públic audiovisual i en el marc del que
estableixi la Llei Catalana de l’Audiovisual.
4. Revisar el contracte-programa de la CCRTV, tot establint un mecanisme permanent i
transparent de finançament.
5. Consolidar una xarxa pública de televisions i ràdios locals, dotant-les de major capacitat
i garantir la seva vitalitat com a mitjans de proximitat.
6. Assegurar una migració de la ràdio i televisió digital, consensuada amb tots els
operadors, que permeti el desplegament de la potencialitat de la nova tecnologia.
7. Impulsar la necessària col·laboració amb els mitjans audiovisuals dels altres territoris de
parla catalana.
8. Posar en marxa els mecanismes previstos en la legislació vigent per tal de promoure la
participació de la societat civil en la definició del model audiovisual català.
Tuesday, June 21, 2005
Monday, June 20, 2005
DONES QUE FAN HISTÒRIA
DONES QUE FAN HISTORIA
SALT (Girona), 2 d’abril
· Què vol dir “fer història”?
Obrir nous camins d’emancipació
Vol dir la lluita per una nova i diferenciada perspectiva des de la doble explotació i discriminació que pateix la dona com a tal, com a dona.
Ho podem estudiar des de figures destacades: la minoria silenciada!!!
· Què vol dir ser dona?
Una identitat discutida i discutible al llarg del temps i en els diferents espais de diverses societats humanes.
Cal començar pel segon punt. Anàlisi de Pierre Bourdieu a “La dominació masculina”. El recomano. Llibre interessant per llegir individualment i per lectura compartida en forma de seminari.
Problemes d’identitat femenina
El tema té a veure amb la lluita de la humanitat per aconseguir la llibertat.
Llibertat vol dir autonomia, ser independent, la qual cosa exigeix igualtat social des de l’autoconeixement de les pròpies capacitats.
Vol dir ser subjecte i no súbdit ni objecte (instrument) per als altres.
Però cal examinar les condicions de possibilitat per a ser lliures en general: la igualtat, la justícia i la democràcia.
El poder de dominació practica sempre quatre formes de violència per impedir la llibertat: dues de violentes (per la força de les armes o impedint la fugida del seu àmbit de poder) i dues d’implícites (comprant la voluntat dels homes o aconseguint apoderar-se del pensament dels oprimits). Les dones pateixen les quatre formes, però té especial rellevància l´última, i especialment avui en què la lluita ideològica ha adquirit tanta força.
En aquest context cal situar què vol dir ser dona. Vol dir que als esquemes ordinaris explicatius sobre l’opressió, explotació i discriminació habitualment els hi manca consciència sobre un fonament transversal a la història i a les diferents societats: la més primària i persistent divisió social opressiva que és la divisió social en raó del sexe com a font d’exclusió i dominació. És a dir, vol dir que les dones tenen sempre una identitat falsejada pel patriarcalisme.
Els diferents tipus, formes, sistemes i estadis històrics d’explotació d’uns homes sobre d’altres presenten sempre una jerarquia essencial de discriminació primària que és la discriminació de les dones. Això dóna lloc a què ser dona sigui sempre en cada moment i context un problema de definició. Ser home és el normal. Tot el llenguatge i totes les percepcions del mon participen d’aquesta discriminació.
És a dir, es produeix una somatització de condicions socials que les institucions dedicades a reproduir i mantenir jerarquies (Església, Escola, Estat) intenten reforçar per la via del convenciment. Hi ha una visió androcèntrica que es presenta com a neutral i que no cal justificar.
Això porta a haver d’aprendre a ser dona, a fi d’adaptar-se als imperatius de comportament: somriure, baixar els ulls, acceptar les interrupcions, etc. I sobretot l’obligació de “resultar” atractiva (per a qui?) i seductora. En definitiva, resignació i discreció. Ser intuitives (la lògica i el raonament ben construït queda per als homes) com a arma dels dèbils. És a dir, ens trobem amb matrius de percepció,i de pensament i d’acció pre-establertes. La dona ha d’exhibir el seu cos o l’ha de tapar, depèn! I s’ha d’exhibir controladament perquè és un cos per als altres, per als homes (mai a l’inrevés); no és una persona amb diferents aspectes a valorar i estimar. Des del naixement s’inculquen aquestes pautes de comportament i hàbits que acaben per esdevenir inconscients.
És una violència “tova”, suau i invisible. Virginia Woolf ho va denunciar a les seves obres. És una cosa més profunda que una ideologia; és un sistema d’estructures permanentment inscrites en les coses i els cossos. I és un sistema funcional a l’opressió general a la societat.
Així s’amaga el treball, també i sobretot socialment necessari, de la dona. Es diferencia l’àmbit públic del privat i no es reconeix el treball social de les dones. La divisió s’estableix entre treball productiu i treball reproductiu que queda en la vida privada. Les víctimes en són sovint còmplices: avui les dones immigrades en gran part es dediquen a feines doméstiques remunerades com si patissin una explotació d’altres dones (són objecte d’una triple opresió: per ser dones, per ser immigrades i per ser treballadores). Però els avantatges que en poden treure les dones és una avantatge que comparteixen els homes que així es desentenen dels treballs domèstics. I també hi ha víctimes que són còmplices de la dominació per manca de consciència i per l’intent d’adaptar-se a la situació tot buscant petites o grans comprensacions. També l’home queda sotmès a aquesta divisió social de funcions que res tenen a veure amb la naturalesa i se’ls obliga a ser violents (amb capacitat per a la venjança i per a la guerra); ha de ser “potent” en sentit expansiu i s’ha de negar a si mateix altres dimensions com la capacitat de tendresa o de reconeixement de debilitats.
Diu Bourdieu “la pretesa ¿feminitat? Sovint no és res més que una forma d’acceptació de les expectatives masculines, reals o suposades, especialment en l’aspecte d’expansió de l’ego. En conseqüència, la relació de dependència envers els altres (i no només dels homes) esdevé constitutiva del seu ésser” (pág. 73)
I en relació a la masculinitat, Bourdieu remet a la guerra (n’és el prototip) i a l’exaltació obsessiva del jo. (Per cert, dos aspectes definidors del capitalisme).
En definitiva, es tracta d’analitzar i reflexionar sobre la segona naturalesa humana que és la que constitueix a l’home com a ésser social, a fi de comprendre que ens la presenten com si fos “natural” i immodificable, quan pròpiament és un producte de les relacions humanes de dominació. Es tracta de descobrir les constants transhistòriques de les relacions entre els “gèneres”, que canvien de forma, però mantenen invariable la jerarquia de dominació masculina.
Totes aquestes qüestions de fons, que afecten al que en podríem dir l’essència de la discriminació de les dones, són prou complicades i complexes i és difícil explicar-les bé en una intervenció puntual acotada en el temps. Insisteixo en la necessitat d’estudiar-les detingudament de la mà de Pierre Bourdieu, sociòleg que explica bé allò que és el poder simbòlic i no només el poder material. Les meves referències són forçosament pobres i esquemàtiques.
II
Voldria ara passar al segon punt: la rebelió de les dones.
Aquesta rebel·lió ve de lluny i és, com moltes altres rebel·lions, la d’una minoria silenciada.
Aquí només podrem referir-nos al moment en què aquesta rebel·lió adquireix més trascendència, el segle XX. Intentarem veure-ho en tres qüestions:
· Una nova perspectiva emancipatòria: el feminisme del segle XX
· Algunes figures destacades d’aquesta història marginada
· Identitat feminista i identitat comunista
Al segle XX va cristal·litzar una nova perspectiva emancipatòria que recollia amb claredat la doble discriminació i opressió que pateix la dona i que per a les comunistes, és una doble discriminació i opresió social inseparable. És a dir, transformar la societat exigeix plantejar indestriablement ambdues dominacions: la genèrica d’explotació social i l’específica d’explotació de les dones. La lluita en contra d’aquestes dues dominacions no es escindible perque portaria a “parcialitzar” el pensament i l’acció enfront d’un mateix origen. El feminisme per separat té el perill de ser absorbit pel capitalisme i de ser desnaturalitzat. El pensament capitalista té força recursos per ofegar les perspectives emancipatòries amb mecanismes que en destrueixen el seu potencial de transformació de la societat tot mantenint l’estructura d’explotació invariada.
Dues figures destaquen, al meu entendre, en aquesta rebel·lió de les dones del nostre passat immediat: Rosa Luxemburg i Clara Zetkin
[fitxes sobre Rosa Luxemburg i sobre Clara Zetkin]
Cal destacar la importància de Rosa Luxemburg com a teòrica del marxisme i del comunisme. I cal destacar que Clara Eissner (Zetkin) trenca la perspectiva de constituir només una “secció femenina” (subordinada) del partit socialdemòcrata alemany d’aquells temps. Consegueix una publicació específica (La Igualtat) i sobre tot consegueix organitzar una Conferència Internacional de Dones. Es molt important recordar que va ser ella qui proposaà el Dia Internacional de la Dona (el 8 de març).
També a França destaca la figura d’Irene Curie, premi Nobel de Química, com a figura important dels comunistes francesos. La seva mare, Marie Curie va rebre dos cops el premi Nobel.
I a Espanya? Naturalment destaca la figura de Dolores Ibárruri com a comunista. Però la llista de dones movilitzades per la causa feminista és llarga: Flora Tristan; Irene Levi (secretària de Dolores, que es coneix amb el nom del marit, Falcón); Clara Campoamor; Margarita Nelken, Maria Teresa León i un molt llarg etcétera, perquè a la II República existia un nucli de dones anònimes que sense cap protagonisme varen treballar per la República en diferents àmbits (els sindicats; als gremis –planxadores i rentadores, p. Ex.-; telefonistes. El Mundo Obrero del gener del 2005 publica un article sobre aquest tema que val la pena llegir.
Com sabem aquesta tradició va quedar estroncada per la força de les armes, el recurs a la violència explícita que tantes vegades intenta aturar la lluita emancipatòria que sempre reneix perquè és la situació objectiva la que la fa possible i necessària. Per això a mi em sembla molt “normal” que sota el franquisme, en la segona meitat de la dècada dels anys seixanta unes universitàries ens ajuntessim amb obreres i altres dones a fi de crear el Moviment Democràtic de Dones. Redescobríem així que també en la lluita per recuperar la democràcia calia una perspectiva des de les dones. Aquest moviment ha estat silenciat o si preferiu oblidat. Més tard, en obrir-se la situació de llibertats va aparèixer un “feminisme” més ortodox. I a mi em sembla molt bé. Però cal recordar que les que vàrem començar també estavem influides per postures feministes com les de Simone de Beauvoir (principal obra: El segon sexe) i la nordamericana Betty Friedan. Jo en un nucli de dones vaig treballar textos de Ortega y Gasset i de Gregorio Marañón a fi de trobar com definien la dona, l’ésser femení, i vaig quedar horroritzada. Conservo les notes que vaig preparar sobre aquest tema i les cites literals d’aquests dos autors no tenen desperdici: la dona és la passivitat, la naturalesa enfront de l’esperit, la humitat, etc. Com a moviment Democràtic de Dones precisament recordo que una de les primeres accions que vàrem fer va ser una campanya per tal de treure del Diari de Barcelona les col·laboraciones de Llucieta Canyà que es dedicava a escriure una secció titulada més o menys “L’etern femení”. El diari ens va publicar (en la secció de cartes dels lectors) una crítica que fonamentalment argumentava sobre les “dificultats de ser dona”. Portava per títol “Lo difícil que es ser mujer”.
Què preteníem amb el Moviment Democràtic de Dones? Doncs en primer lloc convèncer les dones de la necessitat de fer política a fi d’aconseguir l’emancipació femenina. I aquí voldria recordar una gran figura, naturalment silenciada, millor dit ignorada, d’aquell moviment: Pura Fernández. Era obrera, més ben dit, dona d’un obrer (en Felipe Cruz que va ser brutalment torturat per la policia franquista). Va ser la principal oradora de les nostres assemblees. Aquesta dona comunista tenia la capacitat d’explicar la seva realitat (vivia en una barraca de la Bomba a Barcelona) d’una manera tan franca, tan gràfica que tothom se sentia impressionat. Ara bé, segur que ningú no recordarà la Pura; forma part de la minoria sense veu i de la minoria silenciada.
I aquesta mateixa situació de fet, és a dir la situació objectiva, crec que explica que avui a Itàlia s’hagi constituit un grup de dones a Rifundazione Comunista que han celebrat ja dos Forums. Són dones comunistes que denuncien també com el capitalisme i el patriarcalisme es troben internament vinculats. Diuen, per exemple, que en els procesos de la globalització neoliberal les dones poden posar en clar com el capitalisme global es contradiu amb les necessitats fonamentals de la humanitat. Esmenten la nova situació en la qual ha tornat la guerra, la militarització del territoris, el domini sobre la cultura i les ments, amb l’obsessiva voluntat de construir nous murs contra tota diversitat, l’expoli infinit i destructiu del planeta, etc. I afeixegen que “la contradicció de génere, que configura les relacions entre homes i dones, ofereix claus d’interpretació fonamentals per comprendre els problemes contemporanis. El conflicte de gènere si actua amb consciència i responsabilitat, modifica des de la rel la manera de pensar i d’actuar per canviar el món.
I nosaltres podríem afegir moltes coses; per exemple que avui les renovades formes d’esclavitud afecten molt principalment a la dona, doncs la prostitució no és res més que una de les formes d’esclavitud de persones especialment odiosa i persistent.
També des d’Àustria, des del Partit Comunista Austriac, adherit al Partit de l’Esquerra Europea, dones comunistes proposen una estructura autònoma de dones. Podem recordar aquí la destacada figura de l’escriptora Elfriede Jelineck, premi Nobel de Literatura del 2004, que ha estat 17 anys comunista i que en la seva extensa obra literària tracta precisament de la dominació sexual de la dona.
Per què parlo d’aquests exemples? Perque estic convençuda de què és necessari ser feminista i comunista alhora a fi de fer front als models imposats sobre la dona que cada vegada s’interioritzen més com si fossin propis. Certament hi ha moltes dones que no són comunistes i que per a mi són un model d’acció política com pot ser el cas de Susan George (crec que el seu principal llibre és “Informe a Lugano” escrit abans de l’atemptat a les torres bessones d’EE UU), fundadora del nou moviment ATTAC. I tantes d’altres del passat i del present. Però jo considero que l’única manera d’aconseguir la llibertat té a veure amb els principis marxistes, segons els quals la llibertat no es concep mai en termes individualistes, com si la llibertat s’acabés on comença la llibertat dels altres (competició entre llibertats), sinó com una possibilitat en la qual els altres han de ser la condició de possibilitat. És allò que diu el Manifest Comunista de què cal arribar a una societat en la qual el lliure desenvolupament de cadascú sigui la condició per al lliure desenvolupament de tots.
SALT (Girona), 2 d’abril
· Què vol dir “fer història”?
Obrir nous camins d’emancipació
Vol dir la lluita per una nova i diferenciada perspectiva des de la doble explotació i discriminació que pateix la dona com a tal, com a dona.
Ho podem estudiar des de figures destacades: la minoria silenciada!!!
· Què vol dir ser dona?
Una identitat discutida i discutible al llarg del temps i en els diferents espais de diverses societats humanes.
Cal començar pel segon punt. Anàlisi de Pierre Bourdieu a “La dominació masculina”. El recomano. Llibre interessant per llegir individualment i per lectura compartida en forma de seminari.
Problemes d’identitat femenina
El tema té a veure amb la lluita de la humanitat per aconseguir la llibertat.
Llibertat vol dir autonomia, ser independent, la qual cosa exigeix igualtat social des de l’autoconeixement de les pròpies capacitats.
Vol dir ser subjecte i no súbdit ni objecte (instrument) per als altres.
Però cal examinar les condicions de possibilitat per a ser lliures en general: la igualtat, la justícia i la democràcia.
El poder de dominació practica sempre quatre formes de violència per impedir la llibertat: dues de violentes (per la força de les armes o impedint la fugida del seu àmbit de poder) i dues d’implícites (comprant la voluntat dels homes o aconseguint apoderar-se del pensament dels oprimits). Les dones pateixen les quatre formes, però té especial rellevància l´última, i especialment avui en què la lluita ideològica ha adquirit tanta força.
En aquest context cal situar què vol dir ser dona. Vol dir que als esquemes ordinaris explicatius sobre l’opressió, explotació i discriminació habitualment els hi manca consciència sobre un fonament transversal a la història i a les diferents societats: la més primària i persistent divisió social opressiva que és la divisió social en raó del sexe com a font d’exclusió i dominació. És a dir, vol dir que les dones tenen sempre una identitat falsejada pel patriarcalisme.
Els diferents tipus, formes, sistemes i estadis històrics d’explotació d’uns homes sobre d’altres presenten sempre una jerarquia essencial de discriminació primària que és la discriminació de les dones. Això dóna lloc a què ser dona sigui sempre en cada moment i context un problema de definició. Ser home és el normal. Tot el llenguatge i totes les percepcions del mon participen d’aquesta discriminació.
És a dir, es produeix una somatització de condicions socials que les institucions dedicades a reproduir i mantenir jerarquies (Església, Escola, Estat) intenten reforçar per la via del convenciment. Hi ha una visió androcèntrica que es presenta com a neutral i que no cal justificar.
Això porta a haver d’aprendre a ser dona, a fi d’adaptar-se als imperatius de comportament: somriure, baixar els ulls, acceptar les interrupcions, etc. I sobretot l’obligació de “resultar” atractiva (per a qui?) i seductora. En definitiva, resignació i discreció. Ser intuitives (la lògica i el raonament ben construït queda per als homes) com a arma dels dèbils. És a dir, ens trobem amb matrius de percepció,i de pensament i d’acció pre-establertes. La dona ha d’exhibir el seu cos o l’ha de tapar, depèn! I s’ha d’exhibir controladament perquè és un cos per als altres, per als homes (mai a l’inrevés); no és una persona amb diferents aspectes a valorar i estimar. Des del naixement s’inculquen aquestes pautes de comportament i hàbits que acaben per esdevenir inconscients.
És una violència “tova”, suau i invisible. Virginia Woolf ho va denunciar a les seves obres. És una cosa més profunda que una ideologia; és un sistema d’estructures permanentment inscrites en les coses i els cossos. I és un sistema funcional a l’opressió general a la societat.
Així s’amaga el treball, també i sobretot socialment necessari, de la dona. Es diferencia l’àmbit públic del privat i no es reconeix el treball social de les dones. La divisió s’estableix entre treball productiu i treball reproductiu que queda en la vida privada. Les víctimes en són sovint còmplices: avui les dones immigrades en gran part es dediquen a feines doméstiques remunerades com si patissin una explotació d’altres dones (són objecte d’una triple opresió: per ser dones, per ser immigrades i per ser treballadores). Però els avantatges que en poden treure les dones és una avantatge que comparteixen els homes que així es desentenen dels treballs domèstics. I també hi ha víctimes que són còmplices de la dominació per manca de consciència i per l’intent d’adaptar-se a la situació tot buscant petites o grans comprensacions. També l’home queda sotmès a aquesta divisió social de funcions que res tenen a veure amb la naturalesa i se’ls obliga a ser violents (amb capacitat per a la venjança i per a la guerra); ha de ser “potent” en sentit expansiu i s’ha de negar a si mateix altres dimensions com la capacitat de tendresa o de reconeixement de debilitats.
Diu Bourdieu “la pretesa ¿feminitat? Sovint no és res més que una forma d’acceptació de les expectatives masculines, reals o suposades, especialment en l’aspecte d’expansió de l’ego. En conseqüència, la relació de dependència envers els altres (i no només dels homes) esdevé constitutiva del seu ésser” (pág. 73)
I en relació a la masculinitat, Bourdieu remet a la guerra (n’és el prototip) i a l’exaltació obsessiva del jo. (Per cert, dos aspectes definidors del capitalisme).
En definitiva, es tracta d’analitzar i reflexionar sobre la segona naturalesa humana que és la que constitueix a l’home com a ésser social, a fi de comprendre que ens la presenten com si fos “natural” i immodificable, quan pròpiament és un producte de les relacions humanes de dominació. Es tracta de descobrir les constants transhistòriques de les relacions entre els “gèneres”, que canvien de forma, però mantenen invariable la jerarquia de dominació masculina.
Totes aquestes qüestions de fons, que afecten al que en podríem dir l’essència de la discriminació de les dones, són prou complicades i complexes i és difícil explicar-les bé en una intervenció puntual acotada en el temps. Insisteixo en la necessitat d’estudiar-les detingudament de la mà de Pierre Bourdieu, sociòleg que explica bé allò que és el poder simbòlic i no només el poder material. Les meves referències són forçosament pobres i esquemàtiques.
II
Voldria ara passar al segon punt: la rebelió de les dones.
Aquesta rebel·lió ve de lluny i és, com moltes altres rebel·lions, la d’una minoria silenciada.
Aquí només podrem referir-nos al moment en què aquesta rebel·lió adquireix més trascendència, el segle XX. Intentarem veure-ho en tres qüestions:
· Una nova perspectiva emancipatòria: el feminisme del segle XX
· Algunes figures destacades d’aquesta història marginada
· Identitat feminista i identitat comunista
Al segle XX va cristal·litzar una nova perspectiva emancipatòria que recollia amb claredat la doble discriminació i opressió que pateix la dona i que per a les comunistes, és una doble discriminació i opresió social inseparable. És a dir, transformar la societat exigeix plantejar indestriablement ambdues dominacions: la genèrica d’explotació social i l’específica d’explotació de les dones. La lluita en contra d’aquestes dues dominacions no es escindible perque portaria a “parcialitzar” el pensament i l’acció enfront d’un mateix origen. El feminisme per separat té el perill de ser absorbit pel capitalisme i de ser desnaturalitzat. El pensament capitalista té força recursos per ofegar les perspectives emancipatòries amb mecanismes que en destrueixen el seu potencial de transformació de la societat tot mantenint l’estructura d’explotació invariada.
Dues figures destaquen, al meu entendre, en aquesta rebel·lió de les dones del nostre passat immediat: Rosa Luxemburg i Clara Zetkin
[fitxes sobre Rosa Luxemburg i sobre Clara Zetkin]
Cal destacar la importància de Rosa Luxemburg com a teòrica del marxisme i del comunisme. I cal destacar que Clara Eissner (Zetkin) trenca la perspectiva de constituir només una “secció femenina” (subordinada) del partit socialdemòcrata alemany d’aquells temps. Consegueix una publicació específica (La Igualtat) i sobre tot consegueix organitzar una Conferència Internacional de Dones. Es molt important recordar que va ser ella qui proposaà el Dia Internacional de la Dona (el 8 de març).
També a França destaca la figura d’Irene Curie, premi Nobel de Química, com a figura important dels comunistes francesos. La seva mare, Marie Curie va rebre dos cops el premi Nobel.
I a Espanya? Naturalment destaca la figura de Dolores Ibárruri com a comunista. Però la llista de dones movilitzades per la causa feminista és llarga: Flora Tristan; Irene Levi (secretària de Dolores, que es coneix amb el nom del marit, Falcón); Clara Campoamor; Margarita Nelken, Maria Teresa León i un molt llarg etcétera, perquè a la II República existia un nucli de dones anònimes que sense cap protagonisme varen treballar per la República en diferents àmbits (els sindicats; als gremis –planxadores i rentadores, p. Ex.-; telefonistes. El Mundo Obrero del gener del 2005 publica un article sobre aquest tema que val la pena llegir.
Com sabem aquesta tradició va quedar estroncada per la força de les armes, el recurs a la violència explícita que tantes vegades intenta aturar la lluita emancipatòria que sempre reneix perquè és la situació objectiva la que la fa possible i necessària. Per això a mi em sembla molt “normal” que sota el franquisme, en la segona meitat de la dècada dels anys seixanta unes universitàries ens ajuntessim amb obreres i altres dones a fi de crear el Moviment Democràtic de Dones. Redescobríem així que també en la lluita per recuperar la democràcia calia una perspectiva des de les dones. Aquest moviment ha estat silenciat o si preferiu oblidat. Més tard, en obrir-se la situació de llibertats va aparèixer un “feminisme” més ortodox. I a mi em sembla molt bé. Però cal recordar que les que vàrem començar també estavem influides per postures feministes com les de Simone de Beauvoir (principal obra: El segon sexe) i la nordamericana Betty Friedan. Jo en un nucli de dones vaig treballar textos de Ortega y Gasset i de Gregorio Marañón a fi de trobar com definien la dona, l’ésser femení, i vaig quedar horroritzada. Conservo les notes que vaig preparar sobre aquest tema i les cites literals d’aquests dos autors no tenen desperdici: la dona és la passivitat, la naturalesa enfront de l’esperit, la humitat, etc. Com a moviment Democràtic de Dones precisament recordo que una de les primeres accions que vàrem fer va ser una campanya per tal de treure del Diari de Barcelona les col·laboraciones de Llucieta Canyà que es dedicava a escriure una secció titulada més o menys “L’etern femení”. El diari ens va publicar (en la secció de cartes dels lectors) una crítica que fonamentalment argumentava sobre les “dificultats de ser dona”. Portava per títol “Lo difícil que es ser mujer”.
Què preteníem amb el Moviment Democràtic de Dones? Doncs en primer lloc convèncer les dones de la necessitat de fer política a fi d’aconseguir l’emancipació femenina. I aquí voldria recordar una gran figura, naturalment silenciada, millor dit ignorada, d’aquell moviment: Pura Fernández. Era obrera, més ben dit, dona d’un obrer (en Felipe Cruz que va ser brutalment torturat per la policia franquista). Va ser la principal oradora de les nostres assemblees. Aquesta dona comunista tenia la capacitat d’explicar la seva realitat (vivia en una barraca de la Bomba a Barcelona) d’una manera tan franca, tan gràfica que tothom se sentia impressionat. Ara bé, segur que ningú no recordarà la Pura; forma part de la minoria sense veu i de la minoria silenciada.
I aquesta mateixa situació de fet, és a dir la situació objectiva, crec que explica que avui a Itàlia s’hagi constituit un grup de dones a Rifundazione Comunista que han celebrat ja dos Forums. Són dones comunistes que denuncien també com el capitalisme i el patriarcalisme es troben internament vinculats. Diuen, per exemple, que en els procesos de la globalització neoliberal les dones poden posar en clar com el capitalisme global es contradiu amb les necessitats fonamentals de la humanitat. Esmenten la nova situació en la qual ha tornat la guerra, la militarització del territoris, el domini sobre la cultura i les ments, amb l’obsessiva voluntat de construir nous murs contra tota diversitat, l’expoli infinit i destructiu del planeta, etc. I afeixegen que “la contradicció de génere, que configura les relacions entre homes i dones, ofereix claus d’interpretació fonamentals per comprendre els problemes contemporanis. El conflicte de gènere si actua amb consciència i responsabilitat, modifica des de la rel la manera de pensar i d’actuar per canviar el món.
I nosaltres podríem afegir moltes coses; per exemple que avui les renovades formes d’esclavitud afecten molt principalment a la dona, doncs la prostitució no és res més que una de les formes d’esclavitud de persones especialment odiosa i persistent.
També des d’Àustria, des del Partit Comunista Austriac, adherit al Partit de l’Esquerra Europea, dones comunistes proposen una estructura autònoma de dones. Podem recordar aquí la destacada figura de l’escriptora Elfriede Jelineck, premi Nobel de Literatura del 2004, que ha estat 17 anys comunista i que en la seva extensa obra literària tracta precisament de la dominació sexual de la dona.
Per què parlo d’aquests exemples? Perque estic convençuda de què és necessari ser feminista i comunista alhora a fi de fer front als models imposats sobre la dona que cada vegada s’interioritzen més com si fossin propis. Certament hi ha moltes dones que no són comunistes i que per a mi són un model d’acció política com pot ser el cas de Susan George (crec que el seu principal llibre és “Informe a Lugano” escrit abans de l’atemptat a les torres bessones d’EE UU), fundadora del nou moviment ATTAC. I tantes d’altres del passat i del present. Però jo considero que l’única manera d’aconseguir la llibertat té a veure amb els principis marxistes, segons els quals la llibertat no es concep mai en termes individualistes, com si la llibertat s’acabés on comença la llibertat dels altres (competició entre llibertats), sinó com una possibilitat en la qual els altres han de ser la condició de possibilitat. És allò que diu el Manifest Comunista de què cal arribar a una societat en la qual el lliure desenvolupament de cadascú sigui la condició per al lliure desenvolupament de tots.
Sunday, June 19, 2005
REDEFINIR EL PROYECTO DE LA CIUDAD DE BARCELONA
María Rosa Borrás
Texto de una intervención en EcoConcern, el 22 de abril de 2005, en un acto sobre “El agotamiento del actual modelo de ciudad”.
Contexto general
En el barrio de El Carmel de Barcelona de pronto se ha producido una situación que parece «escenificar» de un modo muy significativo el modelo general de ciudad que subyace a esta ciudad. Es un modelo que reproduce esquemas fundamentales de la sociedad actual sometida al dominio global del gran capital, aunque reproduce esos esquemas, por supuesto, con muchos matices y diferencias que conviene considerar al juzgar los límites y condicionantes en que se desenvuelven las actuaciones no sólo de los poderes locales, sino también de los ciudadanos.
Barcelona es un caso particular de lo que define hoy a las grandes ciudades: son centros de concentración de poder y de renta. Son centros que sistemáticamente intentan crear nuevos espacios y tiempos para expandir los ámbitos de explotación de recursos. Hay que observar que, desde esta perspectiva, todo son «recursos», incluso las necesidades de la gente ya que éstas generan «demandas solventes». Se desplaza hacia rincones oscuros a quienes no entren en tal categoría; quedan situados en los márgenes y son sistemáticamente excluidos de las planificaciones de actuación y, sobre todo, de los elementos que aparecen en las grandes campañas mediáticas.
Indiscutiblemente Barcelona es una gran ciudad, aunque no se encuentra en la circunstancia brutal de las grandes megaurbes, de las enormes aglomeraciones urbanas en las que viven o agonizan juntos, por bien que separadamente, más de 10 millones de personas. Existen 14 ciudades de este tipo en el mundo, 4 de entre ellas tienen más de 15 millones de habitantes (Tokio, Nueva York, Sao Paulo, México). Si además tenemos en cuenta que dos terceras partes de la población mundial es urbana, habrá que concluir que nos encontramos en un momento crítico como especie humana. Creo que éste es el contexto que nos puede orientar en el tema del agotamiento de un modelo de ciudad que no excluye explícitamente el recorrido que conduce a esas aglomeraciones antes citadas; se trata concretamente del modelo que sitúa el expansionismo de todo tipo como eje fundamental de la acción.
Este expansionismo es naturalmente característico del modelo de sociedad que hoy manifiesta su sentido profundamente destructivo y no sólo en relación con el hábitat, no sólo en términos ecológicos, por bien que sea éste un aspecto central de la cuestión, sino también destructivo en relación con las relaciones humanas y con la vida consciente de los hombres.
Este expansionismo es de índole material, ya que es un expansionismo que convierte todo lo que toca en fuente de negocios y de ganancias extraordinarias. Nunca es un expansionismo de carácter moral, ni solidario ni creativo en términos de democratización de las relaciones interhumanas. Es un expansionismo que conduce a un desarraigo continuo, a la constante fragmentación de situaciones y condiciones de existencia que se viven como enfrentamientos y no como diferencias, de modo que se avanza en la progresiva mercantilización de todos los aspectos de la vida humana.
A mi entender es imprescindible alcanzar un nuevo proyecto político de sociedad pues el actual no tiene más salida que la guerra y el autoritarismo como medios para mantener a las poblaciones en situación de sumisión. Y éste es para mi el gran marco teórico que permite reflexionar sobre el agotamiento del modelo de ciudad que hoy representa Barcelona y que permite también pensar en un cambio de enfoque para otro modelo.
Características del actual modelo de ciudad
Barcelona es una ciudad de ferias y congresos; es una ciudad de forums. Y es un destino turístico mundial. Todo ello genera movimiento, actividad y grandes negocios, así como importantes campañas mediáticas. Pero todo esto conlleva la necesidad de negar los conflictos y problemas reales de la ciudad, de los diferentes barrios, o por lo menos la necesidad de ocultarlos en un segundo plano ya que se escenifica una Barcelona idílica dotada de edificios modernistas y ámbito de actuación de constantes proyectos de renovación, mediante planificaciones urbanísticas sucesivas que sólo consolidan en definitiva las estratificaciones y fragmentaciones previamente existentes. Son operaciones que pretenden vender una imagen de Barcelona dinámica, en constante crecimiento, en constante remodelación de barrios y creación de nuevos barrios; en definitiva, una ciudad siempre activa y eficaz. Sin embargo, no se produce una actuación que sitúe en primer término las necesidades reales de la gente. Todas las operaciones y campañas que las promueven surgen siempre de arriba abajo y crean sistemáticamente las condiciones óptimas para la expansión de los negocios de las grandes empresas constructoras (por cierto, fragmentadas en sus actuaciones en una espesa red de concesionarios e intermediarios), para satisfacer los intereses del sector hotelero y los intereses de las grandes superficies comerciales, etc.
Casi sin solución de continuidad hemos pasado de la Barcelona Olímpica a la Barcelona del Forum de las Culturas. Ciertamente, cada una de estas operaciones deja activos positivos para la ciudad, pero destruye sistemáticamente comunidad social. Y lo que a mi entender es aún más grave, sitúa la ciudad sobre bases falsas, de mera actitud consumista de escenificaciones y espectáculos.
Por ejemplo, el Forum de las Culturas no ha proporcionado actuación alguna orientada a estimular de verdad la cultura en los barrios o a incrementar los niveles de calidad cultural genéricos de la ciudad. En cambio, lo que ha facilitado ha sido la ocupación de terrenos para grandes instalaciones y para la construcción de viviendas caras (de las que hay un exceso de oferta en la ciudad), así como para la apertura de grandes vías de circulación. Ciertamente ha iniciado la operación de supresión del degradado barrio de la Mina, aunque siguiendo la norma de actuación «desde arriba» y en términos de «limpieza» u ocultación de las bolsas de marginalidad y pobreza; se combate sólo su visibilidad, sin actuar en orden a resolver su existencia real. Se ha gastado mucho dinero en todo lo relativo al espectáculo (conferenciantes, debates, exposiciones, etc.) en clara tendencia a privilegiar la cultura como espectáculo, la cultura que se consume pasivamente y que no fomenta, o muy poco, la participación.
En este sentido, puede ser oportuno recordar las carencias de instrumentos básicos de difusión y animación cultural. Se ha producido en Barcelona, por ejemplo, la desaparición de bibliotecas populares, sin que el Ayuntamiento parezca haberse enterado. Es verdad que en Barcelona existen 200 bibliotecas, pero son de un tipo diferente al de las bibliotecas populares, ligadas éstas a la proximidad de la residencia de la gente. Las Cajas de Ahorros decidieron suprimir las bibliotecas como obra social. Lo decidieron en consonancia con el abandono, en otros terrenos, de este tipo de obra social que no concuerda con las operaciones de imagen y propaganda hoy predominantes. Este tema, a mi modo de ver, está muy bien explicado en un artículo de Emili Gasch, en «El Carrer», publicación de la Asociación de vecinos, A él me remito para la explicación detallada. En él se informa del claro retroceso en que se encuentra el Plan de Bibliotecas de Barcelona previsto para el periodo 1998-2010. Actualmente existen 29 bibliotecas populares, cantidad inferior a la de 1981, cuando existían 31 bibliotecas. En 1998, cuando se inició el Plan, existían ya 42 bibliotecas y ese plan se proponía llegar a la cifra de 49 (es decir, crear 7 bibliotecas durante 9 años, a fin de dotar barrios y distritos de este medio de socialización y estímulo cultural). El subtítulo del Plan expresa una actitud ambiciosa: «Las bibliotecas del siglo XXI: de la información al conocimiento». Pero en eso se queda, en la grandilocuencia de la propaganda vacía de todo contenido real, pues a cinco años de distancia de finalización del plan resulta que nos faltan 20 bibliotecas para cumplirlo. Y aún podríamos aquí añadir los problemas de la Biblioteca central urbana prevista en la estación de Francia. En definitiva, la política cultural en Barcelona se caracteriza por las apariencias y la carencia de contenidos reales para quienes viven en la ciudad.
Me parece que podemos afirmar que el modelo de ciudad que Barcelona representa es un modelo incapaz de integrar bien temas de ocio, de cultura, de vivienda, de socialización y de servicios a partir de las necesidades reales en cada uno de estos ámbitos, modelo que subordina todos estos ámbitos a la fragmentación impuesta por el carácter efímero de las cosas y del consumo. Es decir, es un modelo de aislamiento con separaciones que a menudo tienen muros reales pero que resultan invisibles, un modelo de abundante cemento y que ahora, en el caso del Carmel además parece que quizá sea de mala calidad, un modelo de negocios y especulaciones (dinero rápido y abundante), un modelo de escenarios que se ofrecen a la mirada sin que resulten transitables para muchos y que arrincona y margina a demasiada gente (jóvenes sin expectativas de trabajo; viejos; inmigrantes; pobres) como para considerarlo equilibrado y que es manifiestamente injusto.
En realidad es el mismo modelo de sociedad el que debemos poner en cuestión puesto que crea zonas de exclusión, zonas salvajes y zonas civilizadas, un modelo que establece jerarquías del miedo y de inseguridad. La segregación urbana expresa ese sistema de poder que ha destruido gran cantidad de pueblos, lugares en los que hoy se intenta ficticiamente encontrar el campo pero que sólo alcanzan a reproducir, en forma de segundas residencias, la carencia de relaciones humanas articuladas como tejido social.
Ahora bien, la resistencia y oposición a esta política con el fin de priorizar en las actuaciones las necesidades sociales de los diferentes barrios (pensemos en El Raval, en el barrio de la Ribera y en el «agujero de la vergüenza», en la plataforma de vecinos que se oponen al Proyecto Barça 2005, etc.) exige ser conscientes de que la ciudad es expresión del poder en el espacio, aunque también hay que tener en cuenta lo que dice Sánchez Ferlosio acerca de que siempre la expresión de poder excede la propia realidad del poder. Es decir, es posible influir si se parte de ideas claras acerca de lo que se pretende.
Es necesario pues repensar la ciudad con el fin de construir un pensamiento colectivo que fomente núcleos duros de contra-poder, sin recluirse en la inhibición ni en el sentimiento de impotencia.
Y para pensar las cosas, aunque a veces se trate de repensarlas de nuevo, hay que partir de referentes. Naturalmente además de los referentes hay que tener en cuenta siempre las experiencias y los problemas reales que se pretende resolver. Pero toda experiencia exige a su vez encuadrarla en sistematizaciones como, para el caso que nos ocupa, pueden servir las reflexiones de David Harvey (en relación con el contexto interpretativo de índole general) en su libro «Espacios del Capital»; Mike Davis, en «La Ciudad de Cuarzo»; Tarso Genro, «El futuro de las ciudades en el nuevo orden global» (artículo en Mientras Tanto núm. 83); Lewis Mumford, en «La ciudad en la historia»; el resumen temático de Albert Ferris en Papers d’Innovació Social núm. 87 de EcoConcern, titulado «Metastápolis», o bien «La Declaración de Guadalajara» que se encuentra en la Weblog del Raval. Esta es, por lo menos, la selección que a mí me ha orientado en la reflexión sobre el tema.
Adoptar una actitud de crítica pesimista resulta ineficaz y, además, conduce a falsear la realidad puesto que mitifica el pasado como época dorada y mitifica también el futuro. Me parece que Barcelona está menos degradada que antes de los gobiernos democráticos; la renovación realizada en los barrios ha sido constante, importante y positiva. No soy, pues, partidaria de una oposición sistemática, sino de intentar intervenir con el fin de reconducir el modelo de ciudad y de establecer prioridades basadas en las necesidades reales de la gente.
El poder tiene tendencia al autoritarismo, pero en realidad siempre presenta rendijas o brechas por las que es posible erosionarlo en esta tendencia. Es más, pensar o repensar las cosas desde la radicalidad se ha de reconocer que cumple la función de resituar el espectro de diferentes opciones políticas. El pensamiento radical obliga a que todos tengan que resituarse o bien redefinir sus argumentos. Sin la crítica radical difícilmente se avanzaría en el campo de los derechos democráticos de igualdad y solidaridad.
Concretamente, un nuevo modelo de ciudad ha de situar en primer término criterios de actuación trasparentes y centrados en la vida comunitaria de los ciudadanos. Lo cual significa que las organizaciones ciudadanas han de tener incidencia real en las decisiones.
Criterios para reapropiarse la ciudad
Conseguir que la ciudad sea un espacio de convivencia y de libertad representa en primer lugar definir bien quienes son los ciudadanos y definir bien los diferentes ámbitos que constituyen el tejido social. Y esto quiere decir romper con el carácter invisible de una gran parte de quienes viven y trabajan en Barcelona. Son hoy invisibles los colectivos de inmigrantes situados en la frontera social, en guetos y en unidades de socialización marginadas. Hay que tener en cuenta los cambios en la pirámide de edad provocados por estos inmigrantes .
En segundo lugar, hay que oponerse a los intentos de falseamiento de la realidad con escenarios “pintados de verde”, con la consecuente frivolidad sobre los problemas ecológicos y con la consiguiente concepción privatizadora de la solución de estos problemas. Me pare que se da un uso frívolo de lo que cabe entender por sostenibilidad, por ecología y por paisaje. De este modo se oculta un crecimiento infinito, un expansionismo insostenible que es preciso frenar.
Asimismo debería ser un criterio decisivo la participación en las decisiones que se toman. Hay que someter las decisiones al debate y control públicos. Y esta participación exige el crecimiento de las redes de asociaciones que no se limiten sólo a la vida en los barrios, aunque éste sea un ámbito ciertamente importante para evitar la creación de subciudades. Pero una gran ciudad como Barcelona tiene muchos otros centros culturales y que representan intereses que superan el barrio, centros de fomento de la cultura, de las artes, del ocio, etc. También me parece una frivolidad pensar que sólo en los barrios se da la convivencia y la capacidad de resistencia y de transformación frente a las grandes tendencias del neoliberalismo.
Es necesario también transformar la ciudad como espacio de violencias, como espacios sumergidos, invisibles y de los que sólo nos enteramos cuando emergen esporádicamente. La violencia y los comportamientos insolidarios tienen causas generales muy claras. Esta sociedad predica en la práctica el principio de la competitividad entre empresas y negocios como si fuera algo aplicable a las relaciones interhumanas en general, competitividad que se concibe como lucha por el éxito individual. Los adolescentes y muchos que ya no son adolescentes interiorizan estas pautas de conducta y transfieren la agresividad al único ámbito en el que la pueden ejercer, el ámbito de su pequeño (o grande) grupo. Los comportamientos incívicos son el resultado de situar como normas principales de conducta el egoísmo, la insolidaridad, la mentira sistemática; todo está permitido para conseguir lo que se pretenda. La ciudad ha de ser un ámbito de seguridad y no de miedo a los desconocidos. Pero esto sólo se podrá conseguir si se proporcionan perspectivas de futuro para la juventud. En una gran parte, la conducta humana se orienta de modo mimético y no por los discursos o lecciones morales de carácter verbal.
Apropiarse la ciudad ha de significar también acabar con las zonas intransitables por la noche, zonas de oferta de un tipo de ocio y diversión desarraigado y a menudo sometido a redes de delincuencia organizada.
No sé cómo se ha de resolver, pero es imprescindible acabar con la proliferación de zonas de exclusivo uso segregado. Por ejemplo, en el Poblenou se pretende ahora reconvertir una zona antes fabril en el llamado distrito del 22 @ para oficinas y empresas, con locales de 500 metros cuadrados, dotados de instalaciones con las últimas tecnologías y servicios. Es una renovación urbanística que prevé usos residenciales y comerciales, pero precisamente la renovación de este viejo barrio fabril no considera que es una de las últimas oportunidades de proporcionar suelo para viviendas de alquiler a precios razonables.
El problema siempre es el mismo: quien y cómo decide las prioridades y en función de qué clase de intereses. Es decir, la ciudad no cambiará mientras no se planteen los temas de infraestructuras y equipamientos desde el reconocimiento de la personalidad de los movimientos sociales y mientras no gobiernen partidos políticos que asuman el principio de la cooperación como instrumento fundamental en la construcción de una nueva sociedad.
Referencias bibliográficas
David Harvey. Spaces of capital.Edinburgh University Press, 2001. Gran Bretaña.
Lewis Mumford. La ciudad en la historia. Ediciones Infinito, 1979. Buenos Aires
Mike Davis. City of Curas: excavating the future in Los Angeles, 1990. Londres
Tarso Genro. El futuro de las ciudades en el nuevo orden global. Revista Mientras Tanto, núm. 83.
Emili Gasch. El que he vist passejant per les biblioteques populars de Barcelona. «El Carrer». Núm. 88. Boletín de la Federación de Asociaciones de vecinos de Barcelona
Albert Ferris. Metastápolis. «Papers d’Innovació Social». Núm. 87. EcoConcern. Barcelona.
«La Declaración de Guadalajara». Weblog del Raval: [www.sitesize.net/coordinadoraraval/weblograval]
María Rosa Borrás
Texto de una intervención en EcoConcern, el 22 de abril de 2005, en un acto sobre “El agotamiento del actual modelo de ciudad”.
Contexto general
En el barrio de El Carmel de Barcelona de pronto se ha producido una situación que parece «escenificar» de un modo muy significativo el modelo general de ciudad que subyace a esta ciudad. Es un modelo que reproduce esquemas fundamentales de la sociedad actual sometida al dominio global del gran capital, aunque reproduce esos esquemas, por supuesto, con muchos matices y diferencias que conviene considerar al juzgar los límites y condicionantes en que se desenvuelven las actuaciones no sólo de los poderes locales, sino también de los ciudadanos.
Barcelona es un caso particular de lo que define hoy a las grandes ciudades: son centros de concentración de poder y de renta. Son centros que sistemáticamente intentan crear nuevos espacios y tiempos para expandir los ámbitos de explotación de recursos. Hay que observar que, desde esta perspectiva, todo son «recursos», incluso las necesidades de la gente ya que éstas generan «demandas solventes». Se desplaza hacia rincones oscuros a quienes no entren en tal categoría; quedan situados en los márgenes y son sistemáticamente excluidos de las planificaciones de actuación y, sobre todo, de los elementos que aparecen en las grandes campañas mediáticas.
Indiscutiblemente Barcelona es una gran ciudad, aunque no se encuentra en la circunstancia brutal de las grandes megaurbes, de las enormes aglomeraciones urbanas en las que viven o agonizan juntos, por bien que separadamente, más de 10 millones de personas. Existen 14 ciudades de este tipo en el mundo, 4 de entre ellas tienen más de 15 millones de habitantes (Tokio, Nueva York, Sao Paulo, México). Si además tenemos en cuenta que dos terceras partes de la población mundial es urbana, habrá que concluir que nos encontramos en un momento crítico como especie humana. Creo que éste es el contexto que nos puede orientar en el tema del agotamiento de un modelo de ciudad que no excluye explícitamente el recorrido que conduce a esas aglomeraciones antes citadas; se trata concretamente del modelo que sitúa el expansionismo de todo tipo como eje fundamental de la acción.
Este expansionismo es naturalmente característico del modelo de sociedad que hoy manifiesta su sentido profundamente destructivo y no sólo en relación con el hábitat, no sólo en términos ecológicos, por bien que sea éste un aspecto central de la cuestión, sino también destructivo en relación con las relaciones humanas y con la vida consciente de los hombres.
Este expansionismo es de índole material, ya que es un expansionismo que convierte todo lo que toca en fuente de negocios y de ganancias extraordinarias. Nunca es un expansionismo de carácter moral, ni solidario ni creativo en términos de democratización de las relaciones interhumanas. Es un expansionismo que conduce a un desarraigo continuo, a la constante fragmentación de situaciones y condiciones de existencia que se viven como enfrentamientos y no como diferencias, de modo que se avanza en la progresiva mercantilización de todos los aspectos de la vida humana.
A mi entender es imprescindible alcanzar un nuevo proyecto político de sociedad pues el actual no tiene más salida que la guerra y el autoritarismo como medios para mantener a las poblaciones en situación de sumisión. Y éste es para mi el gran marco teórico que permite reflexionar sobre el agotamiento del modelo de ciudad que hoy representa Barcelona y que permite también pensar en un cambio de enfoque para otro modelo.
Características del actual modelo de ciudad
Barcelona es una ciudad de ferias y congresos; es una ciudad de forums. Y es un destino turístico mundial. Todo ello genera movimiento, actividad y grandes negocios, así como importantes campañas mediáticas. Pero todo esto conlleva la necesidad de negar los conflictos y problemas reales de la ciudad, de los diferentes barrios, o por lo menos la necesidad de ocultarlos en un segundo plano ya que se escenifica una Barcelona idílica dotada de edificios modernistas y ámbito de actuación de constantes proyectos de renovación, mediante planificaciones urbanísticas sucesivas que sólo consolidan en definitiva las estratificaciones y fragmentaciones previamente existentes. Son operaciones que pretenden vender una imagen de Barcelona dinámica, en constante crecimiento, en constante remodelación de barrios y creación de nuevos barrios; en definitiva, una ciudad siempre activa y eficaz. Sin embargo, no se produce una actuación que sitúe en primer término las necesidades reales de la gente. Todas las operaciones y campañas que las promueven surgen siempre de arriba abajo y crean sistemáticamente las condiciones óptimas para la expansión de los negocios de las grandes empresas constructoras (por cierto, fragmentadas en sus actuaciones en una espesa red de concesionarios e intermediarios), para satisfacer los intereses del sector hotelero y los intereses de las grandes superficies comerciales, etc.
Casi sin solución de continuidad hemos pasado de la Barcelona Olímpica a la Barcelona del Forum de las Culturas. Ciertamente, cada una de estas operaciones deja activos positivos para la ciudad, pero destruye sistemáticamente comunidad social. Y lo que a mi entender es aún más grave, sitúa la ciudad sobre bases falsas, de mera actitud consumista de escenificaciones y espectáculos.
Por ejemplo, el Forum de las Culturas no ha proporcionado actuación alguna orientada a estimular de verdad la cultura en los barrios o a incrementar los niveles de calidad cultural genéricos de la ciudad. En cambio, lo que ha facilitado ha sido la ocupación de terrenos para grandes instalaciones y para la construcción de viviendas caras (de las que hay un exceso de oferta en la ciudad), así como para la apertura de grandes vías de circulación. Ciertamente ha iniciado la operación de supresión del degradado barrio de la Mina, aunque siguiendo la norma de actuación «desde arriba» y en términos de «limpieza» u ocultación de las bolsas de marginalidad y pobreza; se combate sólo su visibilidad, sin actuar en orden a resolver su existencia real. Se ha gastado mucho dinero en todo lo relativo al espectáculo (conferenciantes, debates, exposiciones, etc.) en clara tendencia a privilegiar la cultura como espectáculo, la cultura que se consume pasivamente y que no fomenta, o muy poco, la participación.
En este sentido, puede ser oportuno recordar las carencias de instrumentos básicos de difusión y animación cultural. Se ha producido en Barcelona, por ejemplo, la desaparición de bibliotecas populares, sin que el Ayuntamiento parezca haberse enterado. Es verdad que en Barcelona existen 200 bibliotecas, pero son de un tipo diferente al de las bibliotecas populares, ligadas éstas a la proximidad de la residencia de la gente. Las Cajas de Ahorros decidieron suprimir las bibliotecas como obra social. Lo decidieron en consonancia con el abandono, en otros terrenos, de este tipo de obra social que no concuerda con las operaciones de imagen y propaganda hoy predominantes. Este tema, a mi modo de ver, está muy bien explicado en un artículo de Emili Gasch, en «El Carrer», publicación de la Asociación de vecinos, A él me remito para la explicación detallada. En él se informa del claro retroceso en que se encuentra el Plan de Bibliotecas de Barcelona previsto para el periodo 1998-2010. Actualmente existen 29 bibliotecas populares, cantidad inferior a la de 1981, cuando existían 31 bibliotecas. En 1998, cuando se inició el Plan, existían ya 42 bibliotecas y ese plan se proponía llegar a la cifra de 49 (es decir, crear 7 bibliotecas durante 9 años, a fin de dotar barrios y distritos de este medio de socialización y estímulo cultural). El subtítulo del Plan expresa una actitud ambiciosa: «Las bibliotecas del siglo XXI: de la información al conocimiento». Pero en eso se queda, en la grandilocuencia de la propaganda vacía de todo contenido real, pues a cinco años de distancia de finalización del plan resulta que nos faltan 20 bibliotecas para cumplirlo. Y aún podríamos aquí añadir los problemas de la Biblioteca central urbana prevista en la estación de Francia. En definitiva, la política cultural en Barcelona se caracteriza por las apariencias y la carencia de contenidos reales para quienes viven en la ciudad.
Me parece que podemos afirmar que el modelo de ciudad que Barcelona representa es un modelo incapaz de integrar bien temas de ocio, de cultura, de vivienda, de socialización y de servicios a partir de las necesidades reales en cada uno de estos ámbitos, modelo que subordina todos estos ámbitos a la fragmentación impuesta por el carácter efímero de las cosas y del consumo. Es decir, es un modelo de aislamiento con separaciones que a menudo tienen muros reales pero que resultan invisibles, un modelo de abundante cemento y que ahora, en el caso del Carmel además parece que quizá sea de mala calidad, un modelo de negocios y especulaciones (dinero rápido y abundante), un modelo de escenarios que se ofrecen a la mirada sin que resulten transitables para muchos y que arrincona y margina a demasiada gente (jóvenes sin expectativas de trabajo; viejos; inmigrantes; pobres) como para considerarlo equilibrado y que es manifiestamente injusto.
En realidad es el mismo modelo de sociedad el que debemos poner en cuestión puesto que crea zonas de exclusión, zonas salvajes y zonas civilizadas, un modelo que establece jerarquías del miedo y de inseguridad. La segregación urbana expresa ese sistema de poder que ha destruido gran cantidad de pueblos, lugares en los que hoy se intenta ficticiamente encontrar el campo pero que sólo alcanzan a reproducir, en forma de segundas residencias, la carencia de relaciones humanas articuladas como tejido social.
Ahora bien, la resistencia y oposición a esta política con el fin de priorizar en las actuaciones las necesidades sociales de los diferentes barrios (pensemos en El Raval, en el barrio de la Ribera y en el «agujero de la vergüenza», en la plataforma de vecinos que se oponen al Proyecto Barça 2005, etc.) exige ser conscientes de que la ciudad es expresión del poder en el espacio, aunque también hay que tener en cuenta lo que dice Sánchez Ferlosio acerca de que siempre la expresión de poder excede la propia realidad del poder. Es decir, es posible influir si se parte de ideas claras acerca de lo que se pretende.
Es necesario pues repensar la ciudad con el fin de construir un pensamiento colectivo que fomente núcleos duros de contra-poder, sin recluirse en la inhibición ni en el sentimiento de impotencia.
Y para pensar las cosas, aunque a veces se trate de repensarlas de nuevo, hay que partir de referentes. Naturalmente además de los referentes hay que tener en cuenta siempre las experiencias y los problemas reales que se pretende resolver. Pero toda experiencia exige a su vez encuadrarla en sistematizaciones como, para el caso que nos ocupa, pueden servir las reflexiones de David Harvey (en relación con el contexto interpretativo de índole general) en su libro «Espacios del Capital»; Mike Davis, en «La Ciudad de Cuarzo»; Tarso Genro, «El futuro de las ciudades en el nuevo orden global» (artículo en Mientras Tanto núm. 83); Lewis Mumford, en «La ciudad en la historia»; el resumen temático de Albert Ferris en Papers d’Innovació Social núm. 87 de EcoConcern, titulado «Metastápolis», o bien «La Declaración de Guadalajara» que se encuentra en la Weblog del Raval. Esta es, por lo menos, la selección que a mí me ha orientado en la reflexión sobre el tema.
Adoptar una actitud de crítica pesimista resulta ineficaz y, además, conduce a falsear la realidad puesto que mitifica el pasado como época dorada y mitifica también el futuro. Me parece que Barcelona está menos degradada que antes de los gobiernos democráticos; la renovación realizada en los barrios ha sido constante, importante y positiva. No soy, pues, partidaria de una oposición sistemática, sino de intentar intervenir con el fin de reconducir el modelo de ciudad y de establecer prioridades basadas en las necesidades reales de la gente.
El poder tiene tendencia al autoritarismo, pero en realidad siempre presenta rendijas o brechas por las que es posible erosionarlo en esta tendencia. Es más, pensar o repensar las cosas desde la radicalidad se ha de reconocer que cumple la función de resituar el espectro de diferentes opciones políticas. El pensamiento radical obliga a que todos tengan que resituarse o bien redefinir sus argumentos. Sin la crítica radical difícilmente se avanzaría en el campo de los derechos democráticos de igualdad y solidaridad.
Concretamente, un nuevo modelo de ciudad ha de situar en primer término criterios de actuación trasparentes y centrados en la vida comunitaria de los ciudadanos. Lo cual significa que las organizaciones ciudadanas han de tener incidencia real en las decisiones.
Criterios para reapropiarse la ciudad
Conseguir que la ciudad sea un espacio de convivencia y de libertad representa en primer lugar definir bien quienes son los ciudadanos y definir bien los diferentes ámbitos que constituyen el tejido social. Y esto quiere decir romper con el carácter invisible de una gran parte de quienes viven y trabajan en Barcelona. Son hoy invisibles los colectivos de inmigrantes situados en la frontera social, en guetos y en unidades de socialización marginadas. Hay que tener en cuenta los cambios en la pirámide de edad provocados por estos inmigrantes .
En segundo lugar, hay que oponerse a los intentos de falseamiento de la realidad con escenarios “pintados de verde”, con la consecuente frivolidad sobre los problemas ecológicos y con la consiguiente concepción privatizadora de la solución de estos problemas. Me pare que se da un uso frívolo de lo que cabe entender por sostenibilidad, por ecología y por paisaje. De este modo se oculta un crecimiento infinito, un expansionismo insostenible que es preciso frenar.
Asimismo debería ser un criterio decisivo la participación en las decisiones que se toman. Hay que someter las decisiones al debate y control públicos. Y esta participación exige el crecimiento de las redes de asociaciones que no se limiten sólo a la vida en los barrios, aunque éste sea un ámbito ciertamente importante para evitar la creación de subciudades. Pero una gran ciudad como Barcelona tiene muchos otros centros culturales y que representan intereses que superan el barrio, centros de fomento de la cultura, de las artes, del ocio, etc. También me parece una frivolidad pensar que sólo en los barrios se da la convivencia y la capacidad de resistencia y de transformación frente a las grandes tendencias del neoliberalismo.
Es necesario también transformar la ciudad como espacio de violencias, como espacios sumergidos, invisibles y de los que sólo nos enteramos cuando emergen esporádicamente. La violencia y los comportamientos insolidarios tienen causas generales muy claras. Esta sociedad predica en la práctica el principio de la competitividad entre empresas y negocios como si fuera algo aplicable a las relaciones interhumanas en general, competitividad que se concibe como lucha por el éxito individual. Los adolescentes y muchos que ya no son adolescentes interiorizan estas pautas de conducta y transfieren la agresividad al único ámbito en el que la pueden ejercer, el ámbito de su pequeño (o grande) grupo. Los comportamientos incívicos son el resultado de situar como normas principales de conducta el egoísmo, la insolidaridad, la mentira sistemática; todo está permitido para conseguir lo que se pretenda. La ciudad ha de ser un ámbito de seguridad y no de miedo a los desconocidos. Pero esto sólo se podrá conseguir si se proporcionan perspectivas de futuro para la juventud. En una gran parte, la conducta humana se orienta de modo mimético y no por los discursos o lecciones morales de carácter verbal.
Apropiarse la ciudad ha de significar también acabar con las zonas intransitables por la noche, zonas de oferta de un tipo de ocio y diversión desarraigado y a menudo sometido a redes de delincuencia organizada.
No sé cómo se ha de resolver, pero es imprescindible acabar con la proliferación de zonas de exclusivo uso segregado. Por ejemplo, en el Poblenou se pretende ahora reconvertir una zona antes fabril en el llamado distrito del 22 @ para oficinas y empresas, con locales de 500 metros cuadrados, dotados de instalaciones con las últimas tecnologías y servicios. Es una renovación urbanística que prevé usos residenciales y comerciales, pero precisamente la renovación de este viejo barrio fabril no considera que es una de las últimas oportunidades de proporcionar suelo para viviendas de alquiler a precios razonables.
El problema siempre es el mismo: quien y cómo decide las prioridades y en función de qué clase de intereses. Es decir, la ciudad no cambiará mientras no se planteen los temas de infraestructuras y equipamientos desde el reconocimiento de la personalidad de los movimientos sociales y mientras no gobiernen partidos políticos que asuman el principio de la cooperación como instrumento fundamental en la construcción de una nueva sociedad.
Referencias bibliográficas
David Harvey. Spaces of capital.Edinburgh University Press, 2001. Gran Bretaña.
Lewis Mumford. La ciudad en la historia. Ediciones Infinito, 1979. Buenos Aires
Mike Davis. City of Curas: excavating the future in Los Angeles, 1990. Londres
Tarso Genro. El futuro de las ciudades en el nuevo orden global. Revista Mientras Tanto, núm. 83.
Emili Gasch. El que he vist passejant per les biblioteques populars de Barcelona. «El Carrer». Núm. 88. Boletín de la Federación de Asociaciones de vecinos de Barcelona
Albert Ferris. Metastápolis. «Papers d’Innovació Social». Núm. 87. EcoConcern. Barcelona.
«La Declaración de Guadalajara». Weblog del Raval: [www.sitesize.net/coordinadoraraval/weblograval]
Thursday, June 16, 2005
Comentari
Escric en nom de Maria Rosa per dir que cal conservar el nom de les coses i que les coses no són sinó relacions entre persones i que no valen per elles mateixes més del valor que els hi atribuim, moltes vegades falsament. Però en els noms hi ha la raó, la intersubjectivitat, sense els noms no podríem dir res ni saber res.
Bon dia
Aquest és el meu blog. A partir d'ara hi trobareu reflexions i comentaris. Voldria sobretot tenir respostes vostres i que m'enviéssiu enllaços a temes d'interès
Subscribe to:
Posts (Atom)
