INFORME DE POLÍTICA CULTURAL MAIG 2005

PROJECTE D’INFORME SOBRE POLÍTICA CULTURAL

Un informe sobre política cultural hauria de comprendre tres parts:
Estat de la qüestió en els diferents àmbits
Anàlisi de l‘acció del Govern, dels ajuntaments i de l’administració central i altres instàncies implicades.
Instruments d’intervenció al nostre abast.
Donada l’heterogeneitat dels temes creiem que la Comissió hauria d’establir unes línies de treball sobre la qüestió que anessin en la línia d’incorporar més companys, sobretot per a alguns punts més concrets, però de gran rellevància.
No obstant, i a fi de facilitar el treball de la Comissió s’avancen aquestes línies obertes als comentaris i a les aportacions de tots, prèviament ja a la propera reunió.

Estat de la qüestió.
Els darrers anys, ni que sigui per oposició a les pressions del pensament únic, de l’autoritarisme i de l’omnipreència del mercat i la seva voluntat de penetració a tots els àmbits dela cultura, s’està donant una revifalla cultural complexa, no articulada i amb elements contradictoris.
Aquesta revifalla s’ha expressat políticament a través de la lluita contra la guerra i contra la globalització neoliberal. Ara sembla que aquesta lluita, que ha contribuit a fixar les agendes electorals catalana i espanyola recents, estigui esgotada o en sordina.
Però els efectes de la resistència cultural es noten en molts altres camps, menys globals o que no estan en el primer pla de la política.
A la Universitat ha donat lloc a la victòria de claustres renovadors d’orientació esquerrana, que han d’enfrontar-se amb la mercantilització de la Universitat i a la manca de recursos propiciada per una interprewtació mecànica de la fi del baby-boom i ala discriminació entre centres continguda en el projecte de Bolonya, que havia de servir ben al contrari per aixecar el nivell de l’ensenyament superior.
A les entitats culturals hem tingut la renovació d’Òmnium Cultural, de l’aateneu Barcelonès i del FAD i una intensa activitat a d’altres centres més específics de barri o de ciutat, on han contribuit a la renovació del moviment urbà de les Associacions de Veïns. El propi moviment ocupa té una dimensió cultural que cerca el lligam amb el conjunt dels ciutadans.
Alguns d’aquests centres com el Centre de Treball i Documentació, que vam contribuir a fundar en el seu dia, i que tan útil ha estat en la lluita contra la guerra i en tanst altres camps, passen ara per dificultats, fruit potser de l’atracció del poder i de l’esgotament de la urgència aparent d’algunes lluites. Passa això també en el camp de la reflexió sobre la Sanitat i l’Ensenyament.
No s’aha de menystenir l’esforç de reflexió sobre la diversitat cultural, de cara enfora en termes de la llengua i la cultura catalanes, espanyoles i en generals europees enfront de l’imperialisme cultural anglosaxó. De cara endins, alguna cosa s’ha fet a través d’alguns centres culturals que ajuden a articular la presència de la nova immigració, marcada aquesta, però, per les urgèncisde la recerca d’un estatut social ni que sigui mínim –els papers. La lluita pel català a Europa i al Parlament espanyol així com per la devolució dels Papers de la Generalitat dits de Salamanca també ha mobilitzat en els ambients culturals junt amb la recuperació dela Memòria o la defensa del patrimoni concret de les ciutats i la del territori. La més important d’aquestes lluites ha estat la de la nova cultura de l’aigua, però també cal esmentar el Túnel de Bracons o les línies elèctriques de la Costa Brava, accions que han depassat l’àmbit local.
Estem, però, en aquests darrers camps esmentats, ben lluny de la consciència antibèl·lica generalitzada i cal lluitar molt encara perquè els ciutadans vegin la relació directa entre la cultura de l’aigua o de l’energia i el model social. Barcelona, si bé ja no és aquell garatge desordenat, monstruós i infecte de què parlava Espriu, en continua tenint molts trets, entre ells els de la insolidaraitat i l’anòmia que fan que la nova immigració es tingui per invisible.
Des del punt de vista estètic, hem millorat la pedra i poc el contingut., tant pel que fa a les arts plàstiques com les escèniques. En la vida teatral el mal de pedra domina, malgrat esforços en algun camp de la programació (algun Grec, alguna cosa del Lliure o del Nacional o de Girona: són sobretot els espectacles més petits els que més es salven com els de l’Espai Brossa.) Finalment s’ha reunit una col·lecció acceptable al Museu Nacional d’Art de Catalunya, però les opcions estètiques del que gira al voltant del MACBA són potser massa esclaves de la moda internacional i la col·lecció permanent és molt pobra. Són els tres grans Museus d’autor els que salven el que ja podem anomenar gran segle de la pintura catalana , el XX, amb tres grans exponents, un d’ells viu i creatiu, del lligam de les avantguardes estètiques i polítiques que han caracteritzat les lluites del segle passat.
L’Institut d’Estudis Catalans es troba en una cruïlla, o en un pou; només cal dir que la seva secció de Filosofia, per ex., està proposant un debat d’un text, en castellà, del famós Dr Canals, aristotèlico-franquista d’infausta memòria per als universitaris dels anys 50 i 60. La seva funció entra en col·lisió amb el Ramon Llull i amb la Fundació Catalana per la Recerca, que tampoc no han acaabt de definir bé la seva funció.
La cultura de masses és la de la TV que, tot i l’alta audiència a Catalunya del sector públic, començant per TVC (TV3 i Canal33), està marcada pel pitjor model mercantilista. Les biblioteques públiques, a desgrat d’informes triomfalistes, han disminuit als barris i es dediquen més al préstec de pel·lícules que de llibres. Un altre gran element de la cultura de masses, l’esport, ha millorat una mica per la condemna pública de la violència, però continua transmetent en les seves expressions més importants l’esquema de la competitivita a ultrança enlloc de primar laspecte lúdic i cooperatiu dels esports d’equip i el de satisfacció personal directa en els individuals.
La vida musical de la gran majoria de la població es redueix al que li donen a píexer les grans multinacionals discogràfiques i les corresponents radiofòrmules, malgrat una certa renovació estilística dels creadors locals de música popular. L’òpera, la música clàssica, no passen pel millor moment (ni aquí ni a fora) i cal maldar en tot cas per no romandre al marge dels circuits internacionals de segona categoria.
La creació literària ha tingut un moment d’eufòria a la Fira de Guadalajara, més mediàtica que altra cosa, com els Sant Jordis, expressió d’un consumisme de llibres que es panseixen més depressa que les roses.
En el camp de la premsa escrita ha augmentat la presència i pluralisme dels mitjans en català, però continuen dominant els grans diaris privats que cesnuren sutilment o dirtecta en funció dels interessos dels sectors financers i dels corruptes. Les idees de progrés troben molt poc ressó a la gran premsa. Només alguns setmanaris compleixen una funció exemplar, però són minoritaris en la seva difusió.
Les revistes de pensament llangueixen malgrat esforços com els de Mientras tanto.

L’acció de govern
El PSOE a Espanya i el tripartit a Catalunya han aaribat al poder portats per la pressió popular que exigia una agenda d’esquerres radical en el tema de la pau, però també en molts altres, entre ells el de la diversitat cultural i de pensament. L’acord del Tinell va orbir espertances a la població de renovació i de transparència, amb mesures que subscrivim plenament com la de trencar la insuficiència financera de la despesa pública, la de reforçar l’estat de benestar i la d’assegurar que el marc estatutari np pugui ser retallat sistemàticament com ho havia estat fent el PP. Aquí cal recordar les crítiques que va suscitar en el moment de la seva pròpia creació el propi Tribunal Constitucional.
En la claredat sobre aquests temes tenim l’avantatge de compartir amb el PCE una mateixa concepció federal i solidària. No hem dit mai de pagar menys, sinó d’atendre les necessitats de sanitat, d’educació, d’infraestructures, dels ciutadans de Catalunya.
Altres mesures de l’Acord del Tinell, en matèria d’habitatges a Barcelona, per exemple, sembla que ara comencen a posar-se en marxa, potser sota el triple sotrec del fracàs del Fòrum, del Carmel i del renascut moviment urbà.
Cal, però, influir en les grans orientacions públiques de l’Estat i aprfitar els marges de maniobra que ha obert la revisió del Pacte europeu d’Estabilitat i reorientar la política pressupostària i fiscal espanyola, car moltes decisions locals i autonòmiques en depenen.
El sentit d’autogovern està ben arrelat al poble de Catalunya i això malgrat 23 anys d’una gestió de classe i opaca per part de CiU, aliada al PP en els darrers anys. El PP, si pot, no dubtarà a bloquejar la refeorma de l’Estatut, aquí i a Madrid. Les teories neoliberals desvaloren la funció de l’Estat i de la política, de forma que els neoliberals aprofiten els governs per als seus negocis que consideren que estna por sobre del bé i del mal. La corrupció dels contractes de les empreses nordamericanes a Iraq no es pot comparar amb la de les empreses constructores a Catalunya i a Espanya.
Les tendències de fons europees corresponen amb matisos a les dominats en el sistema capitalista i porten a la privatització i degradació a tota una sèrie de camps de la cultura. En matèria d’ensenyament i de sanitat, el referèndum francès ha posat en sordina la directiva Bolkestein que no fa sinó trasncrirure els plantejaments d’atac frontal a l’Estat de benestar que sistemàticament fan els grups neoliberals de l’anomenat consens de washington (Govern USA, BM, FMI, OCDE,etc.) La directiva en efecte reproposa elements que es contenien en el derrotat projecte d’AMI impulsat a l’OCDE.
El govern tripartit ha recollit incialment la sensibilitat dels ensenyants davant d’aquests problemes. El PSOE ha frenat l’aliança impia neoliberal-església institució covada en organisme com la FAES. Però cal una reacció molt més decidida, molt àmplia, per para la degradació que afecta no solament l’ensenyament primari i secundari sinó la Universitat, on la reforma Bolonya pot consolidar aquest retrocés.
Els sis milions vuit-cents mil catalans, els barcelonins vells i nous, nedcessiten l’escola i al Universitat, la recerca i la innovació, a tots els nivells, des de les escoles bressol imprescindibles per a la igulatat de sexes davant el treball, fins als centres de recerca universitària, avui en la pràctica a través de costos dels màsters, privatitzats o sovint molt centrats en programes d’ús militar.

En el seu dia, nosaltres , com EUiA vam ser un dels quatre siganataris dels Acords del Tinell. Transcric en annex els punts a què ens vam comprometre. L’acció de govern no ha arribat pas als seus objectius en una sèrie de punts, els retards van acompanyats d’incompliments ( programari lliure, per ex.). S’ha definit el Consell de Cultura i de les Arts i han augmentat els pressupostos, però hi ha mancances clamoroses. Només en els darrers dies s’ha avançat una mica en matèria de dansa o hem vist com, finalment el Museu Nacional d’Art de Catalunya començava a definir una política de compres.

Instruments d’intervenció al nostre abast
Com a partit hem considerat sempre, des de la nostra fundació, que la cultura i els intel·lectuals jugaven un paper essencial en la nostra lluita. No és gens estrany que durant la guerra s’apropessin al PSUC i a les seves idees i organitzacions els principals intel·lectuals del país. Aquesta batalla continuà a l’exili, on intel·lectuals comunistes van jugar un paper de primera magnitud en el desenrotllament cultural i en la lluita política dels països d’acollida així com en el recolzament de la resistència interior. Una de les nostres tasques culturals és, per tant, defensar el record de l’acció d’aquests intel·lectuals i en general la Memòria històrica. El 70è aniversari amb el seu Congrés d’Història del PSUC l’hem de prendre com un dels elements d’aquesta tasca també política. Al mateix temps hem de reforçar la col·laboració i la presència en les associacions i en el projecte de Memorial democràtic.
Des que vam poder, vam posar en marxa instruments de relació i debat, des del Quaderns de Cultura Catalana a Nous Horitzons i vam participar molt activament en d’altres publicacions com Serra d’Or. El nostre propi òrgan central s’ha publicat sempre en català. Hem d’utilitzar ara Nou Treball i la nostra web com instruments actius de treball també cultural. I hem d’estimular els nostres intel·lectuals a publicar a les revistes i editorials d’esquerres. En la batalla ideològica, la preparació del Congrés sobre el Comunisme del Futur que s’emmarca també en la celebració del 70è aniversari, ha de servir per dur a terme un ampli debat on s’expressin les més diverses opinions i qüestions que han de contribuir a renovar el pensament d’esquerres i comunista.
Hem de portar al sí d’EUiA i a ICV i altres organitzacions i centres aquesta nostra preocupació per enriquir i renovar el pensament, directament o a través de la FCIM.
La FCIM ha de desenrotllar la seva activitat en plena autonomia, sempre guiada per les orientacions generals del Patronat, on hi som presents en peu d’igualtat amb intel·lectuals marxistes propers, tal com ha vingut fent la FIM en el cas del PCE.
Allò que es diu sobre cultura en els documents precongressuals del PCE ha servit ja de referència per elaborar aquest informe. M’hi remeteixo.
Al Parlament hi hem de fer arribar les interpel·lacions, que estimulin l’acompliment del programa del tripartit, sense reserves mentals sobre la idoneïtat de fer crítica del govern en què participem. Això suposa repassar exhaustivament cadascún dels punts dels Acords del Tinell i veure’n les mancances en la seva aplicació.
La primera crítica és la manca de presència cultural suficient. La segona l’escàs suport a la creació.
Sobre el Prerssupost sí s’ha augmentat, però les bases eren molt minces.
El Consell de Cultura i de les Arts hauria de tenir un destí no burocràtic. Creiem positiu que canalitzi les subvencions sempre que l’afany de transparència s’acompleixi de veritat. En aquest sentit, hem de treballar en contacte amb totes les institucions i organismes consultats a què puguem arribar per fer-los conèixer les nostres opinions i recollir les seves preocupacions. En primer lloc caldria entrar en relació amb els signants del manifest de Sant Boi.
Els Museus estan en crisi a tot arreu en el seu concepte tradicional de consum passiu de cultura. Els intents del MACBA de tenir un més gran paper cultural actiu haurien de ser analitzats. Els altres Museus passen dificultats. Però on menys s’ha fet és en política de biblioteques i de xarxa cultural, com ja s’ha dit. Respcte dels Papers de Salamanca, a nosaltres específicament ens toca reclamar els del PSUC en tant que organització que existeix plenament com a tal i que en porta el nom i la continuitat. I això, fer-ho sense mals estils, sinó reivindicant-ho davant la societat i que ella jutgi.
Les diverses organitzacions del Partit haurien de jutjar la tasca de la Generalitat en l’àmbit cultural local i reclamar una més gran atenció i prerssupost si cal.
En matèria de teatre, els artistes propers al partit segur que tenen una opinió feta sobre la pobresa amb alguna excpeció del món teatral. De dansa ja n’he dit dues paraules.
A l’ensenyament, la cultura viva no es veu prou reforçada i la història de la cultura no té prou presència.
Les primeres passes del Ramon Llull van ser conflictives, però potser ara només es viu de Guadalajara i de l’esperança de Francfort.
La lectura escolar s’ha de recolzar amb una política més general sobre televisió, videojocs, etc., difícil perquè passa per una visió no consumista de la cultura i de la societat.
El món editorial està dominat per les grans empreses, amb interessos sovint globals i sovint polítics i és absurd no partir d’ací si es vol abordar una política editorial sòlida. La transparència en els ajuts és la primera condició, però cal anar més enllà perquè la capacitat d’influència dels que controlen editorials, audiovisuals i premsa escrita a l’ensems no sigui aclaparadora.
En matèria de cinema és possible de fer com ha assenyalat Josep Torrell a mientrastanto.e una política popular i activa basda en la renovació de la idea de cineclub, de manera que la producció se’n vegi afavorida.
Tots aquest són exemples del que caldria desenrotllar respecte de la política culturla del tripartit.
Ens hem de plantejar, però més coses, tot partint de les forces que tenim avui.
En primer lloc ens cal rertornar a tenir presència activa en els Col·legis professionals i recolzar les candidatures més d’esquerres i democràtiques en casos de renovació de Junta, con serà ara al Col·legi d’Advocats. En el cas de l’Ateneu, recolzar la nova Junta i le seves activitats.No hi hem d’anar, és clar, amb una perspectiva estrictament corporativa sinó pensant que també són plataformes d’influència cultural i política.
Aquesta acció no s’hauria de limitar a Barcelona ciutat ni als Col·legis de més tradició, sinó estendre’s a d’altres sectors i localitats.
Però sobretot hem de desenrrotllar una tasca activa en els centres culturals de base i entre el jovent, oferint seminaris i activitats que els puguin ser útils, des de cursos de formació a interevencions culturals més puntuals.
En resum, des d’una perspectiva global, hem de lluitar per la diversitat cultural, contra el pesnament únic, pel més ample debat fins fer dels fenòmens culturals, necessàriament intersubjectius, instruments de relació i de solidaritat. En un moment d’eufòria del segle XX es va dir que la ciència crea comunisme sota els seus peus. Menystenia aquesta frase precisament el que està succeint ara, que hom pretén que la cultura i la ciència en concret siguin font de control sobre les persones, negant tot pensament autònom. Però retornant a la frase, no hi ha altre pensament autònom sinó el que té voluntat de ser col·lectiu.
Evidentment totes aquestes tasques no es podran dur a terme ni que sigui parcialment si no dsiposem d’un sòlid Equip de Cultura dins la Comissió Formació, Història i Cultura i sense una FCIM amb capacitat i recursos.


ANNEX: El acords del Tinell entre PSC, ICV, EUiA i ERC, en matèries culturals.
V. POLÍTICA CULTURAL
Obrir una nova etapa en la política cultural de Catalunya.
Ha arribat el moment que la cultura recobri un paper de centralitat al nostre país. Per això, cal
donar als béns culturals el valor i la consideració de béns d’interès general que els correspon i,
a la vegada, cal reconèixer als ciutadans i les ciutadanes els seus drets d’accés ple a la cultura,
com a protagonistes i no només com a consumidors.
Una nova etapa en la política cultural de Catalunya exigeix, alhora, assegurar la preservació de
l’autonomia de la cultura respecte dels poders polítics i econòmics. La cultura és el terreny on es realitza la capacitat de creació i d’innovació dels humans, on es forgen els imaginaris col·lectius, on s’acumula el tresor heretat de les generacions precedents, on es genera la responsabilitat crítica dels ciutadans, on s’expressa la rica i irrenunciable diversitat humana. En aquesta novaetapa és imprescindible accentuar la funció social de la cultura, per garantir un compromís més clar amb els sectors socials més vulnerables i per a l’educació en la diversitat i la diferència.
Per tal d’assolir les fites d’aquesta nova etapa, el Govern de la Generalitat impulsarà les
següents polítiques i mesures:
1. Oferir al conjunt del teixit creatiu i associatiu cultural del país i a la resta d’administracions les
bases d’un acord en el disseny i en la implementació d’aquesta nova política cultural.
2. Apostar de manera decidida per la creació i innovació cultural, i, en especial, els nous
creadors. El talent i la creativitat, un dels actius més importants de la cultura catalana, ha de
trobar tots els mitjans possibles per poder projectar-se amb força, posant la seva disposició
centres de producció, xarxes de difusió i canals de projecció exterior.
3. Doblar el Pressupost del Departament de Cultura en 4 anys de manera que se situï a l’altura
de les necessitats de la nostra cultura i sobretot dels reptes de futur que aquesta ha d’acarar per desenvolupar-se normalment. Situar la despesa cultural en el 2% del pressupost de la
Generalitat.
4. Crear el Consell de la Cultura i de les Arts com a instrument per garantir la participació i
l’autonomia del món de la cultura, des d’una concepció de modernitat, àmplia i plural, que
contribueixi decisivament a establir objectius estratègics compartits i que esdevingui garantia
d’unes regles de joc rigoroses i transparents. La Llei de creació d’aquest Consell hauria
d’aprovar-se durant l’any 2005.
5. Implementar una política museística i patrimonial a través de la concertació amb el món local
de xarxes públiques d’equipaments territorials, (biblioteques, teatres i auditoris, museus,
arxius...). Aquestes xarxes estaran connectades amb els grans equipaments nacionals de
referència i tindran com a missió apropar la cultura i les arts a tots els ciutadans i ciutadanes, tot impulsant decididament la creació, la producció culturals i la preservació i difusió del patrimoni,
modernitzant-ne els instruments de protecció, conservació, recerca i difusió.
En aquest àmbit, el Govern formularà totes les vies possibles per tal d’aconseguir el retorn de la documentació de la Generalitat, institucions locals, associacions i particulars dipositada com a expoli de guerra a l’Arxiu de Salamanca.
6. Apostar per una àmplia descentralització que permeti assegurar una densitat cultural
equilibrada en el territori, amb serveis i equipaments a l’abast de tothom, a partir de l’aplicació
dels principis de subsidiaritat i de l’equilibri territorial. Per a fer realitat aquest objectiu, es crearà
una Xarxa d’equipaments públics de difusió i de creació cultural i s’impulsarà un Pla
d’equipaments culturals de proximitat.
7. Definir una nova política de suport a la creació i la difusió de les arts escèniques, que
suposarà, en un marc coherent, la concreció de la tasca del Teatre Nacional i del Teatre Lliure,
la creació de nous centres de suport a la producció artística en el territori i la consolidació d’una
Xarxa d’equipaments escènics, en el context del Pla esmentat en el punt anterior.
8. Desenvolupar la dimensió cultural de l’educació i la dimensió educativa de la cultura. En
aquest sentit, el Govern impulsarà una política decidida i ambiciosa d’ensenyaments artístics,
tant en l’ensenyament obligatori –amb un objectiu de sensibilització- com en el de règim
especial i el professional.
Per tal d’impulsar aquesta línia d’actuació, es coordinaran els Departaments competents en
matèria de cultura, d’educació i d’universitats. Així mateix, s’assumirà la integració de l’Institut
del Teatre a la Generalitat.
9. Redefinir els instruments de projecció exterior de la cultura catalana, incorporant-los a un
Institut Català de les Indústries Culturals renovat, que treballi en tots els àmbits culturals, que
disposi de major capacitat empresarial i professional i amb millor connexió amb els diferents
sectors de la cultura. En aquest context, el Govern enfortirà l’Institut Ramon Llull.
10. Articular un sistema de lectura pública potent, suficientment dotat i equilibrat arreu del país,
que incorpori el desplegament de les biblioteques escolars. En aquesta direcció, el Govern
aprovarà un mapa actualitzat de biblioteques a tots els municipis a partir de 3.000 habitants i
oferirà serveis de bibliobús als municipis d’entre 300 i 3.000 habitants. D’acord amb el
Departament competent en matèria d’educació, les biblioteques escolars i les biblioteques
municipals existents en municipis de menys de 3.000 habitants podran ser el mateix equipament local, sempre que l’Ajuntament ho demani.
11. Impulsar la música creada i produïda al país, així com la indústria discogràfica, amb un
suport ferm dels mitjans audiovisuals públics, en especial els de la Corporació Catalana de
Ràdio i Televisió.
12. Impulsar una nova política d’arts plàstiques i visuals que prioritzi la creació més
experimental amb un programa de difusió a tot el territori i que comporti la projecció
internacional de la producció artística generada a Catalunya.
13. Consolidar el lideratge editorial de Catalunya defensant la política de preu únic de llibre.
Mantenir el sistema de suport genèric a l’edició en català, establint mecanismes més rigorosos
d’accés i de control.
14. Promoure la consolidació d’una estructura audiovisual forta, viable, que asseguri la
canalització de la creativitat existent en el país i que atregui el talent i les produccions exteriors,
tot afavorint la internacionalització del sector. En aquest àmbit, el Govern impulsarà una política
cinematogràfica que tingui en compte els creadors i que estableixi nous models de finançament
mixtes basats en la corresponsabilitat entre la indústria i les televisions privades i públiques.
15. Fer efectiu un compromís ple dels mitjans públics audiovisuals amb la creació i difusió
cultural del país. Els mitjans de comunicació han d’assumir majors responsabilitats culturals i, en conseqüència, el Govern impulsarà la coordinació i la concertació entre aquests mitjans i els
objectius de consens de les polítiques culturals.
16. Donar un nou impuls al Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana,
redefinint el seu àmbit d’actuació i els sectors a què va dirigit, des de la concepció que són
cultura popular totes les mostres d’arrel tradicional que es produeixen a Catalunya. S’hi
introduiran mecanismes de participació de les associacions que agrupen els agents del sector,
dotant-lo de més autonomia de gestió, promovent polítiques de suport i subratllant la diversitat
de les mostres actuals de cultura popular.
17. Crear el Museu Etnològic de Catalunya, no pas com un simple equipament centralitzat, sinó, també, com un ens de coordinació dels museus i ecomuseus territorials i temàtics existents i com a agent impulsor per a la creació d’aquells que es considerin necessaris per tal d’oferir una visió global i completa.
18. Redefinir la funció del Museu d’Història de Catalunya, tot adoptant la consideració de Museu Nacional i desenvolupant funcions de coordinació dels centres d’interpretació existents al territori.
19. Reforçar el binomi educació-cultura, des d’una triple perspectiva: educadora, cohesionadora i emancipadora. També amb una major atenció dels ensenyaments artístics en l’ensenyament obligatori.
20. Es prioritzarà la figura del contracte-programa pel finançament de polítiques de foment de la
cultura.
VI. POLÍTICA LINGÜÍSTICA
La situació actual de l’ús social de la llengua catalana necessita d’una resposta urgent i decidida del Govern de la Generalitat, en els seus diversos àmbits d’actuació, que es formularà a través d’un Pla d’acció i suport de la llengua catalana, que es concretarà en els eixos següents:
1. La priorització de l’ús social del català, centralment en el comerç i en l’etiquetatge, a través de mesures d’acció positiva, entre les quals les referents a les compres i la contractació pública de la mateixa Generalitat.
2. La priorització de la presència del català en els àmbits de les noves tecnologies, els mitjans
de comunicació i l’audiovisual, amb la voluntat d’assolir la plena normalització del català en
l’àmbit del cinema.
3. La priorització de l’ensenyament de les llengües en l’àmbit de l’educació obligatòria, per tal
d’aconseguir les competències bàsiques pel que fa al català, el castellà i l’anglès, així com el
coneixement d’una altra llengua estrangera.
4. Garantir el coneixement del català per part del personal al servei de l’Administració de l’estat i de l’Administració de Justícia.
5. La priorització de l’aprenentatge de la llengua per a les persones provinents de l’emigració,
des de la concepció que la llengua és un dret social per a tota la ciutadania.
6. Garantir la unitat de la llengua establint la necessària col·laboració amb la resta de territoris
de parla catalana.
7. Aquestes prioritzacions aconsellen de manera urgent avaluar el compliment de la Llei de
Política Lingüística par tal d’assegurar que s’adapta a la realitat social i, en conseqüència,
modificar els aspectes que s’hagin revelat inoperants.
8. Amb la mateixa voluntat, el Govern reformarà i reforçarà el Consorci per a la Normalització
Lingüística, per tal de dotar-lo dels recursos necessaris per poder fer front als reptes de l’ús
social del català i al que li encomani el Pla d’acció i suport.
9. Impulsar la presència del català en el terreny universitari i acadèmic:
a) Institut Ramon Llull: Enfortiment del seu treball amb les universitats europees i
espanyoles. Millora dels seus programes. Potenciació, si s’escau, dels convenis de
col·laboració del Govern de Catalunya amb les administracions educatives i entitats
d’altres territoris de llengua catalana.
b) Institut d’Estudis Catalans (Secció filològica):retornar-li la funció de preservació i de
millora de la funció acadèmica de la llengua.
VII. POLÍTICA DE MITJANS DE COMUNICACIÓ AUDIOVISUALS
Una societat moderna i oberta, un sistema comunicacional nacional, necessita, en el marc
globalitzador en què vivim, d’uns mitjans públics potents, independents i professionals, que
actuïn, a més, de motor de les indústries audiovisuals i culturals. A la vegada, és indispensable
l’existència d’autoritats independents que garanteixin la pluralitat interna dels mitjans i l’externa
del sistema, així com el compliment de la seva missió de servei públic.
Per tal d’assolir aquests objectius, el Govern adopta els següents compromisos:
1. Ampliar les competències del Consell Audiovisual de Catalunya perquè esdevingui de
manera efectiva l’autoritat independent del conjunt del nostre sistema Audiovisual. Això
significa que ha de disposar del registre de mitjans audiovisuals i de competències
plenes sobre la concessió i la revocació de llicències i autoritzacions, en la gestió de
l’espectre radioelètric i en la inspecció de potències i cobertures. El CAC analitzarà,
urgentment, la validesa jurídica i normativa de les concessions de llicències atorgades,
de manera provisional o efectiva, els dos darrers anys.
2. Elaborar i aprovar la Llei Catalana de l’Audiovisual. Aquesta llei, que definirà la missió
de servei públics de la ràdio i la televisió i el sistema audiovisual català, ha de contenir
una visió actualitzada del sector audiovisual, vinculada a les telecomunicacions, i ha de
contemplar la gestió de l’espectre radioelèctric. Així mateix, aquesta Llei ha de delimitar
amb precisió l’espai comunicacional públic del privat, assegurant uns mitjans públics
potents, eficients i independents, que actuïn buscant la complementarietat. La Llei
regularà de forma precisa la ràdio i la televisió local i els mitjans comunitaris. I
proporcionarà garanties respecte als drets bàsics que afecten els professionals de la
informació i la comunicació i els usuaris i destinataris dels mitjans. Crearà, també, un
Consorci Públics de Comunicació, destinat a articular el sistema públic.
3. Reformar la Llei de creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió amb la
voluntat d’abordar la reorganització de la Corporació. Això vol dir blindar la seva
independència i professionalitat i la dels seus mitjans respecte al Govern, tot modificant
la composició i les funcions del Consell d’Administració, establint un nou mecanisme de
selecció i elecció dels directius i fixant els seus objectius, dins la consideració dels
mitjans de la CCRTV com a eix del sistema públic audiovisual i en el marc del que
estableixi la Llei Catalana de l’Audiovisual.
4. Revisar el contracte-programa de la CCRTV, tot establint un mecanisme permanent i
transparent de finançament.
5. Consolidar una xarxa pública de televisions i ràdios locals, dotant-les de major capacitat
i garantir la seva vitalitat com a mitjans de proximitat.
6. Assegurar una migració de la ràdio i televisió digital, consensuada amb tots els
operadors, que permeti el desplegament de la potencialitat de la nova tecnologia.
7. Impulsar la necessària col·laboració amb els mitjans audiovisuals dels altres territoris de
parla catalana.
8. Posar en marxa els mecanismes previstos en la legislació vigent per tal de promoure la
participació de la societat civil en la definició del model audiovisual català.