DONES QUE FAN HISTÒRIA

DONES QUE FAN HISTORIA

SALT (Girona), 2 d’abril

· Què vol dir “fer història”?
Obrir nous camins d’emancipació
Vol dir la lluita per una nova i diferenciada perspectiva des de la doble explotació i discriminació que pateix la dona com a tal, com a dona.
Ho podem estudiar des de figures destacades: la minoria silenciada!!!

· Què vol dir ser dona?
Una identitat discutida i discutible al llarg del temps i en els diferents espais de diverses societats humanes.

Cal començar pel segon punt. Anàlisi de Pierre Bourdieu a “La dominació masculina”. El recomano. Llibre interessant per llegir individualment i per lectura compartida en forma de seminari.

Problemes d’identitat femenina

El tema té a veure amb la lluita de la humanitat per aconseguir la llibertat.

Llibertat vol dir autonomia, ser independent, la qual cosa exigeix igualtat social des de l’autoconeixement de les pròpies capacitats.

Vol dir ser subjecte i no súbdit ni objecte (instrument) per als altres.

Però cal examinar les condicions de possibilitat per a ser lliures en general: la igualtat, la justícia i la democràcia.

El poder de dominació practica sempre quatre formes de violència per impedir la llibertat: dues de violentes (per la força de les armes o impedint la fugida del seu àmbit de poder) i dues d’implícites (comprant la voluntat dels homes o aconseguint apoderar-se del pensament dels oprimits). Les dones pateixen les quatre formes, però té especial rellevància l´última, i especialment avui en què la lluita ideològica ha adquirit tanta força.

En aquest context cal situar què vol dir ser dona. Vol dir que als esquemes ordinaris explicatius sobre l’opressió, explotació i discriminació habitualment els hi manca consciència sobre un fonament transversal a la història i a les diferents societats: la més primària i persistent divisió social opressiva que és la divisió social en raó del sexe com a font d’exclusió i dominació. És a dir, vol dir que les dones tenen sempre una identitat falsejada pel patriarcalisme.

Els diferents tipus, formes, sistemes i estadis històrics d’explotació d’uns homes sobre d’altres presenten sempre una jerarquia essencial de discriminació primària que és la discriminació de les dones. Això dóna lloc a què ser dona sigui sempre en cada moment i context un problema de definició. Ser home és el normal. Tot el llenguatge i totes les percepcions del mon participen d’aquesta discriminació.

És a dir, es produeix una somatització de condicions socials que les institucions dedicades a reproduir i mantenir jerarquies (Església, Escola, Estat) intenten reforçar per la via del convenciment. Hi ha una visió androcèntrica que es presenta com a neutral i que no cal justificar.

Això porta a haver d’aprendre a ser dona, a fi d’adaptar-se als imperatius de comportament: somriure, baixar els ulls, acceptar les interrupcions, etc. I sobretot l’obligació de “resultar” atractiva (per a qui?) i seductora. En definitiva, resignació i discreció. Ser intuitives (la lògica i el raonament ben construït queda per als homes) com a arma dels dèbils. És a dir, ens trobem amb matrius de percepció,i de pensament i d’acció pre-establertes. La dona ha d’exhibir el seu cos o l’ha de tapar, depèn! I s’ha d’exhibir controladament perquè és un cos per als altres, per als homes (mai a l’inrevés); no és una persona amb diferents aspectes a valorar i estimar. Des del naixement s’inculquen aquestes pautes de comportament i hàbits que acaben per esdevenir inconscients.

És una violència “tova”, suau i invisible. Virginia Woolf ho va denunciar a les seves obres. És una cosa més profunda que una ideologia; és un sistema d’estructures permanentment inscrites en les coses i els cossos. I és un sistema funcional a l’opressió general a la societat.

Així s’amaga el treball, també i sobretot socialment necessari, de la dona. Es diferencia l’àmbit públic del privat i no es reconeix el treball social de les dones. La divisió s’estableix entre treball productiu i treball reproductiu que queda en la vida privada. Les víctimes en són sovint còmplices: avui les dones immigrades en gran part es dediquen a feines doméstiques remunerades com si patissin una explotació d’altres dones (són objecte d’una triple opresió: per ser dones, per ser immigrades i per ser treballadores). Però els avantatges que en poden treure les dones és una avantatge que comparteixen els homes que així es desentenen dels treballs domèstics. I també hi ha víctimes que són còmplices de la dominació per manca de consciència i per l’intent d’adaptar-se a la situació tot buscant petites o grans comprensacions. També l’home queda sotmès a aquesta divisió social de funcions que res tenen a veure amb la naturalesa i se’ls obliga a ser violents (amb capacitat per a la venjança i per a la guerra); ha de ser “potent” en sentit expansiu i s’ha de negar a si mateix altres dimensions com la capacitat de tendresa o de reconeixement de debilitats.

Diu Bourdieu “la pretesa ¿feminitat? Sovint no és res més que una forma d’acceptació de les expectatives masculines, reals o suposades, especialment en l’aspecte d’expansió de l’ego. En conseqüència, la relació de dependència envers els altres (i no només dels homes) esdevé constitutiva del seu ésser” (pág. 73)

I en relació a la masculinitat, Bourdieu remet a la guerra (n’és el prototip) i a l’exaltació obsessiva del jo. (Per cert, dos aspectes definidors del capitalisme).

En definitiva, es tracta d’analitzar i reflexionar sobre la segona naturalesa humana que és la que constitueix a l’home com a ésser social, a fi de comprendre que ens la presenten com si fos “natural” i immodificable, quan pròpiament és un producte de les relacions humanes de dominació. Es tracta de descobrir les constants transhistòriques de les relacions entre els “gèneres”, que canvien de forma, però mantenen invariable la jerarquia de dominació masculina.

Totes aquestes qüestions de fons, que afecten al que en podríem dir l’essència de la discriminació de les dones, són prou complicades i complexes i és difícil explicar-les bé en una intervenció puntual acotada en el temps. Insisteixo en la necessitat d’estudiar-les detingudament de la mà de Pierre Bourdieu, sociòleg que explica bé allò que és el poder simbòlic i no només el poder material. Les meves referències són forçosament pobres i esquemàtiques.

II

Voldria ara passar al segon punt: la rebelió de les dones.

Aquesta rebel·lió ve de lluny i és, com moltes altres rebel·lions, la d’una minoria silenciada.

Aquí només podrem referir-nos al moment en què aquesta rebel·lió adquireix més trascendència, el segle XX. Intentarem veure-ho en tres qüestions:

· Una nova perspectiva emancipatòria: el feminisme del segle XX
· Algunes figures destacades d’aquesta història marginada
· Identitat feminista i identitat comunista

Al segle XX va cristal·litzar una nova perspectiva emancipatòria que recollia amb claredat la doble discriminació i opressió que pateix la dona i que per a les comunistes, és una doble discriminació i opresió social inseparable. És a dir, transformar la societat exigeix plantejar indestriablement ambdues dominacions: la genèrica d’explotació social i l’específica d’explotació de les dones. La lluita en contra d’aquestes dues dominacions no es escindible perque portaria a “parcialitzar” el pensament i l’acció enfront d’un mateix origen. El feminisme per separat té el perill de ser absorbit pel capitalisme i de ser desnaturalitzat. El pensament capitalista té força recursos per ofegar les perspectives emancipatòries amb mecanismes que en destrueixen el seu potencial de transformació de la societat tot mantenint l’estructura d’explotació invariada.

Dues figures destaquen, al meu entendre, en aquesta rebel·lió de les dones del nostre passat immediat: Rosa Luxemburg i Clara Zetkin

[fitxes sobre Rosa Luxemburg i sobre Clara Zetkin]

Cal destacar la importància de Rosa Luxemburg com a teòrica del marxisme i del comunisme. I cal destacar que Clara Eissner (Zetkin) trenca la perspectiva de constituir només una “secció femenina” (subordinada) del partit socialdemòcrata alemany d’aquells temps. Consegueix una publicació específica (La Igualtat) i sobre tot consegueix organitzar una Conferència Internacional de Dones. Es molt important recordar que va ser ella qui proposaà el Dia Internacional de la Dona (el 8 de març).

També a França destaca la figura d’Irene Curie, premi Nobel de Química, com a figura important dels comunistes francesos. La seva mare, Marie Curie va rebre dos cops el premi Nobel.

I a Espanya? Naturalment destaca la figura de Dolores Ibárruri com a comunista. Però la llista de dones movilitzades per la causa feminista és llarga: Flora Tristan; Irene Levi (secretària de Dolores, que es coneix amb el nom del marit, Falcón); Clara Campoamor; Margarita Nelken, Maria Teresa León i un molt llarg etcétera, perquè a la II República existia un nucli de dones anònimes que sense cap protagonisme varen treballar per la República en diferents àmbits (els sindicats; als gremis –planxadores i rentadores, p. Ex.-; telefonistes. El Mundo Obrero del gener del 2005 publica un article sobre aquest tema que val la pena llegir.

Com sabem aquesta tradició va quedar estroncada per la força de les armes, el recurs a la violència explícita que tantes vegades intenta aturar la lluita emancipatòria que sempre reneix perquè és la situació objectiva la que la fa possible i necessària. Per això a mi em sembla molt “normal” que sota el franquisme, en la segona meitat de la dècada dels anys seixanta unes universitàries ens ajuntessim amb obreres i altres dones a fi de crear el Moviment Democràtic de Dones. Redescobríem així que també en la lluita per recuperar la democràcia calia una perspectiva des de les dones. Aquest moviment ha estat silenciat o si preferiu oblidat. Més tard, en obrir-se la situació de llibertats va aparèixer un “feminisme” més ortodox. I a mi em sembla molt bé. Però cal recordar que les que vàrem començar també estavem influides per postures feministes com les de Simone de Beauvoir (principal obra: El segon sexe) i la nordamericana Betty Friedan. Jo en un nucli de dones vaig treballar textos de Ortega y Gasset i de Gregorio Marañón a fi de trobar com definien la dona, l’ésser femení, i vaig quedar horroritzada. Conservo les notes que vaig preparar sobre aquest tema i les cites literals d’aquests dos autors no tenen desperdici: la dona és la passivitat, la naturalesa enfront de l’esperit, la humitat, etc. Com a moviment Democràtic de Dones precisament recordo que una de les primeres accions que vàrem fer va ser una campanya per tal de treure del Diari de Barcelona les col·laboraciones de Llucieta Canyà que es dedicava a escriure una secció titulada més o menys “L’etern femení”. El diari ens va publicar (en la secció de cartes dels lectors) una crítica que fonamentalment argumentava sobre les “dificultats de ser dona”. Portava per títol “Lo difícil que es ser mujer”.

Què preteníem amb el Moviment Democràtic de Dones? Doncs en primer lloc convèncer les dones de la necessitat de fer política a fi d’aconseguir l’emancipació femenina. I aquí voldria recordar una gran figura, naturalment silenciada, millor dit ignorada, d’aquell moviment: Pura Fernández. Era obrera, més ben dit, dona d’un obrer (en Felipe Cruz que va ser brutalment torturat per la policia franquista). Va ser la principal oradora de les nostres assemblees. Aquesta dona comunista tenia la capacitat d’explicar la seva realitat (vivia en una barraca de la Bomba a Barcelona) d’una manera tan franca, tan gràfica que tothom se sentia impressionat. Ara bé, segur que ningú no recordarà la Pura; forma part de la minoria sense veu i de la minoria silenciada.

I aquesta mateixa situació de fet, és a dir la situació objectiva, crec que explica que avui a Itàlia s’hagi constituit un grup de dones a Rifundazione Comunista que han celebrat ja dos Forums. Són dones comunistes que denuncien també com el capitalisme i el patriarcalisme es troben internament vinculats. Diuen, per exemple, que en els procesos de la globalització neoliberal les dones poden posar en clar com el capitalisme global es contradiu amb les necessitats fonamentals de la humanitat. Esmenten la nova situació en la qual ha tornat la guerra, la militarització del territoris, el domini sobre la cultura i les ments, amb l’obsessiva voluntat de construir nous murs contra tota diversitat, l’expoli infinit i destructiu del planeta, etc. I afeixegen que “la contradicció de génere, que configura les relacions entre homes i dones, ofereix claus d’interpretació fonamentals per comprendre els problemes contemporanis. El conflicte de gènere si actua amb consciència i responsabilitat, modifica des de la rel la manera de pensar i d’actuar per canviar el món.

I nosaltres podríem afegir moltes coses; per exemple que avui les renovades formes d’esclavitud afecten molt principalment a la dona, doncs la prostitució no és res més que una de les formes d’esclavitud de persones especialment odiosa i persistent.

També des d’Àustria, des del Partit Comunista Austriac, adherit al Partit de l’Esquerra Europea, dones comunistes proposen una estructura autònoma de dones. Podem recordar aquí la destacada figura de l’escriptora Elfriede Jelineck, premi Nobel de Literatura del 2004, que ha estat 17 anys comunista i que en la seva extensa obra literària tracta precisament de la dominació sexual de la dona.

Per què parlo d’aquests exemples? Perque estic convençuda de què és necessari ser feminista i comunista alhora a fi de fer front als models imposats sobre la dona que cada vegada s’interioritzen més com si fossin propis. Certament hi ha moltes dones que no són comunistes i que per a mi són un model d’acció política com pot ser el cas de Susan George (crec que el seu principal llibre és “Informe a Lugano” escrit abans de l’atemptat a les torres bessones d’EE UU), fundadora del nou moviment ATTAC. I tantes d’altres del passat i del present. Però jo considero que l’única manera d’aconseguir la llibertat té a veure amb els principis marxistes, segons els quals la llibertat no es concep mai en termes individualistes, com si la llibertat s’acabés on comença la llibertat dels altres (competició entre llibertats), sinó com una possibilitat en la qual els altres han de ser la condició de possibilitat. És allò que diu el Manifest Comunista de què cal arribar a una societat en la qual el lliure desenvolupament de cadascú sigui la condició per al lliure desenvolupament de tots.