Evolució de l'Església suïssa (i universal)

Un dels llibres que ens hem portat de Suïssa és la biografia (inacabada) d'un benedictí de Val Lumnezia, a la zona de més parla romantx del cantó dels Grisons -més del 97% en l'actualitat al seu poble. Ursicini Derungs ens explica l'Església de la seva infància al poble, els anys de seminari a Muster i la seva vida a Roma a Sant Anselm. De l'Església rural pro-Mussolini i pro-Franco, d'un anticomunisme ferotge i amb l'obsessió malalatissa per la moral sexual es passa a la maduració de les idees que van portar al Concili Vaticà II, a l'esperit del qual continua sentint-se fidel ara fora de l'orde. Derungs coneix els benedictins de Montserrat amb els quals simpatitza a Roma. És una història ben paral·lela a la de tants amics nostres, que havent o no penjat els hàbits al final, van jugar un paper important en la renovació de l'Església, i en el nostre cas, en la lluita antifranquista. De passada ha estat un goig (i alguns moments, una certa dificultat) llegir en romantx sursilvan aquest text, pels ressons del català, la fabla aragonesa i altres llengües romàniques que hom hi troba, junt amb germanismes ben arrelats i amb italianismes per resoldre alguns problemes de la parla culta.

Ferrette i Maîche

Després de Suïssa, amb un intent fracassat de romandre prop de Basilea, a Rheinfeld, petita població força maca, vam passar a França i vam anar a parar a Ferrette (www.ferrette.fr) per una nit i l'endemà després de dinar molt bé agradablement al costat del riu a Pont de Roide vam trobar un excel·lent allotjament al Plateau de Maîche, en concret a Charquemont, en un logis enmig del bosc de cara a Suïssa sobre els penyasegats del Doubs.

LA CAPELLA Sogn Martin a Brigels

Avui hem anat a veeure la capella Sogn Martin al fons del poble on estem, Brigels. Més del 90 % de la poblacio parla habitualment romanx pero es ple de turistes i l'idioma de cultura es l'alemany. La capella es preciosa i hi ha pintures murals de Sant Marti i d'altres sants.

SUÏSSA

Estem a Suïssa! Ja fa setze dies que vam sortir de Barcelona. Amb presses. Vam fer un viatge molt cansat enmig de la calor infernal de la vall del Roine. Vam dormir la primera nit a Montelimar i ja el divendres al vespre arribàvem al Saastal. A Saas Grund precisament, a mil cinc cents metres. de dia feia molta calor malgrat tot i segurament hi havia molt d'ozo. Escric en un teclat suis i no se posar bé tots els accents. Vam anar a Zermatt i vam pujar fins al Gronergrat, veient molt d'aprop el Matterhorn o Cervino. Al Toni li va fer molta illusio veure la punta Dufour del massis del Monte Rosa, que es la mes alta de la zona. Bé els suïssos diuen que la més alta de Suïssa és precisament una que hi ha sobre Saas Fee.
Ara ja fa una setmana que estem a Brigels, a mil trescents metres, als Grisons. En aquest poble i als del voltant es parla molt correntment el romanx. Estem fent aquesta nota des del center Turistic i us dic en romanx, "bon dia" que vol dir bon dia.
Fins aviat.
Aquí us poso alguns enllaços: http://www.breil.ch/

El comunisme del futur

El 70è aniversari del PSUC comporta per al PSUCviu un conjunt d'activitats, entre les quals hi ha el Congrès d'Història del PSUC del 5,6 i 7 d'octubre, la pròpia festa del Nou Treball del 8 de juliol a la Sedeta, exposicions de cartells i de documents, teatre adiverses poblacions.
També ens vam proposar ja fa més d'un any a la Comissió de Formació Història i Cultura del PSUCviu fer un debat sobre el comunisme del futur. Entre les personalitats que es pensava convidar hi havia Georges Labica i Domenico Losurdo.
Ara això ho ha concretat la ACIM, la FIM, El Viejo Topo i Espai Marx, que han muntat un debat internacional sobre COMUNISMES el programa del qual està a l'enllaç
http://www.fcimarx.org/index.php?option=com_content&task=view&id=26&Itemid=2.
També podeu trobar a http://www.kaosenlared.net les ponències penjades.
Record del Dr Jaén, militant del PSUC
La memòria de la lluita dels comunistes és cada cop més reivindicada per la seva significació democràtica i per les aspiracions de transformació social que va vehicular el PSUC.
Diumenge 18 un conjunt d'amics d'aquella època, dels quals destacaria el Dr Josep Clusa van culminar en forma de festa popular de descobriment de placa donant el nom del Dr Josep Maria Jaén Teixidó a una plaça de Can Peguera, just al costat del que era l'Hospital Mental de la Santa Creu on en Jaén havia treballat i lluitat tant . Festa amb la vídua, amb el president de l'Associació de Veïns, amb l'alcalde de Barcelona i amb unes emotives paraules d'en Clusa. Antics militants d'aquella època com Juliana Joaniquet, Antoni Gutiérrez Díaz, Emili Donato, Joan Sales, Andrea García, Edda Geest, molts altres metges demòcrates com el Dr Ignasi Aragó i molts veïns vam compartir les havaneres i la botifarrada popular.

Trobareu aquí les fotos de la festa dels 70 anys

http://es.geocities.com/mrborrasborras

30 de maig del 2006

Festa de celebració dels 70 anys

FELICITATS EN ELS TEUS 70 ANYS

Una nombrosa colla d'amics et volem felicitar en els teus 70 anys, el dia 30 de maig.
De moment posem al teu blog el text sobre els intel·lectuals i sobre tu en concret que va preparar Juan Ramón Capella el dia de la teva jubilació.

La responsabilidad de los intelectuales
en homenaje a Mª Rosa Borràs




Agradezco mucho que se me haya permitido participar en este acto de homenaje.

Empezaré aludiendo a la concepción liberal del individuo autónomo, que la doctrina política liberal clásica concibe como un propietario de la propia persona y de las propias capacidades

Esta concepción produce la representación intelectual de los “individuos” autónomos modernos; esto es, una manera de concebirnos a nosotros mismos. Incluso en un nivel prepolítico: incluso bajo sistemas políticos no democráticos, los modernos nos consideramos seres libres (aunque en ese caso nuestros derechos de libertad no sean reconocidos).

Pero esa concepción a que me refiero también incluye la idea de que los individuos autónomos, propietarios de su persona y sus capacidades, no deben nada por ellas a la sociedad.

Esto es una falsa representación. Las personas debemos a la sociedad que nos preexiste todos los componentes no sólo de nuestra propia existencia —no llegaríamos a sobrevivir al nacer de no ser por los cuidados ajenos—, sino también de nuestra socialización: le debemos desde el lenguaje y la lengua a las raíces de clase, culturales; o, también, la socialización en papeles de género determinados, etc.. Y también debemos a la sociedad que nos preexiste nuestra ubicación en el mundo social, a través de nuestras familias. Le debemos a la sociedad preexistente los bienes de todo tipo de que hemos gozado desde nuestra infancia: no sólo las cosas; también los conceptos.

Todas las personas, de cualquier condición, cargamos con una deuda con la sociedad que nos preexiste. Esa deuda está en la base de nuestros deberes cívicos.

Es cierto, obviamente, que nuestros variables, cambiantes, bienes personales (y está claro que en este orden de cosas los patrimoniales no son los más importantes) son resultado de la interacción de nuestra dotación social inicial con nuestra propia actividad como personas que disponen también de un ámbito de autonomía. Nuestra dotación personal es también en parte resultado de nuestro juicio y nuestra acción, de nuestras posiblidades de opción en sociedades como la nuestra, relativamente abiertas y móviles (una posibilidad que no tienen los seres humanos en sociedades cerradas y sin movilidad).

Pero no podemos olvidar que nuestras dotaciones “originarias”, de las que no somos responsables, son la base desde la cual construimos el sentido de nuestras existencias, ni tampoco, más fundamentalmente, que estas “dotaciones originarias”, de las que en cualquier caso somos deudores, están además desigualmente repartidas en la sociedad.


Una u otra clase social, raza, raíz cultural, papel de génere preasignado, dan a los seres humanos posiciones de partida y capacidades distintas de materialización de proyectos de vida personales.


Es frecuente que en el imaginario colectivo el lado económico de la dotación personal se represente como más importante que todos los demás. Eso es propio de una sociedad en que parece que todo puede ser una mercancía, y en que casi todo lo es.

Sin embargo hay bienes que no coinciden con la riqueza entendida en términos crematísticos. Son lo que podríamos llamar dotes culturales; Pierre Bourdieu, un autor apreciado por Mª Rosa Borràs, llama a estos bienes de cultura, metafóricamente, “capital cultural”.

Y, efectivamente, constituyen una parte muy apreciable de los bienes de una persona, como sabemos muy bien quienes tenemos relación con la educación. Hay personas jóvenes que llegan a las instituciones educativas con dotación cultural superior o inferior a la media. En la experiencia cotidiana de los educadores estas desigualdades aparecen como datos punzantes, que constituyen uno de los elementos amargos de la experiencia educativa, sobre todo de la pública.


La distribución desigual de las dotaciones culturales (o el “capital cultural”) en la sociedad resulta particularmente visible para muchas de las personas que se valen de ellas para hacerlas fructificar: éste es el caso de las personas con profesiones que podríamos llamar “intelectuales”.

Las personas que realizan trabajo de naturaleza intelectual saben por fuerza que este tipo de trabajo tiene compensaciones de las que carece el trabajo manual. Es más: tal vez no sería exagerado decir que muchas de las personas que realizan un trabajo de naturaleza intelectual han huido como de la peste del trabajo manual, al menos, del trabajo manual que han podido evitar (hago esta excepción porque no todo ese trabajo resulta evitable, particularmente para las mujeres, a las que el papel de género ha cargado históricamente con el trabajo doméstico). El trabajo de naturaleza intelectual significa una posición de privilegio en la división del trabajo que vivimos. Desarrollar este tipo de trabajo, ¿tiene algún mérito? O, dicho más precisamente, ¿no es una prejuicio social atribuirle un valor especial?



La consciencia del privilegio —respecto de la mayoría de la sociedad— que representa la posibilidad de realizar trabajo de naturaleza intelectual ha llevado a muchas de esas personas a imponerse deberes sociales más allá de la realización de su trabajo propiamente dicho. Si la ciudadanía impone a todos deberes sociales de naturaleza moral —pues todas las personas son deudoras de la sociedad preexistente, una deuda que se paga con la sociedad a lo largo de la vida—, quienes se saben privilegiados en algún aspecto pueden sentir más acusadamente su deber social, cívico, que los demás.


Probablemente por eso los intelectuales (por emplear la denominación que se asignó inicialmente para quienes destacaban significativamente en la realización de este trabajo, pero que se extiende obviamente a toda la categoría de personas que la realizan) han cargado en el siglo XX con particulares deberes cívicos.

El origen de esta historia particular de la intervención cívica de los intelectuales en el siglo XX se remonta cuando menos a Zola: a su papel en el caso Dreyfus, el militar acusado de traicionar a Francia por su condición de judío.

Con el manifiesto de Zola sobre el caso Dreyfus muchas personas de profesiones intelectuales optaron por ser en el ágora pública algo así como “la voz de los que no tiene voz”, o “la voz de lo que no tiene voz”. Se podrían mencionar los casos de André Gide en favor de la innominable, en el período de entreguerras, diversidad sexual. O de Romain Rolland en favor de la experiencia de la revolución de Octubre, de Picasso y Miró en el grito en favor de la República Española, de Chaplin en la lucha precoz contra el nazismo... De tantos escritores y artistas contra la opresión colonial. Los intelectuales destacados, la intelligentsia, como se les llamaba en el período anterior a la Segunda guerra mundial, se presentaron cada vez más como “consciencias críticas de la sociedad”, en unos casos, o como “la voz de los sin voz” en otros. El papel social crítico de los intelectuales ha quedado asociado a los nombres de Jean Paul Sartre, convertido en algo así como la conciencia pública europea, y sobre todo a los nombres de Einstein y Bertrand Russell, oponiéndose al uso militar de la energía nuclear.

A partir de ahí los intelectuales, destacados o no, se convirtieron casi obligadamente, en la segunda mitad del siglo, en firmantes de manifiestos dirigidos a la opinión pública, tratando como Einstein y Russell de poner su prestigio profesional al servicio de las causas que defendían. No puede extrañar que esto se convirtiera para muchos de ellos casi en una obligación, hasta el punto de que Noam Chomski pudo elegir como título de uno de sus libros, justamente —como hago yo para estas palabras—, “La responsabilidad de los intelectuales”



Si nos preguntamos si esta aportación pública de los intelectuales, al margen de su actividad profesional corriente, ha tenido efectos positivos para la sociedad, la respuesta ha de ser sin duda afirmativa. Y podemos mensurarla por el odio y la desconfianza que esa intervención suscitaba entre los partidarios del statu quo social de un mundo profundamente injusto.

Calibra muy bien, ese odio, un hecho, conocido probablemente por todos los presentes, ocurrido en una sala de carácter análogo al de esta en la que nos encontramos ahora: el Paraninfo de la Universidad de Salamanca, en la inauguración de curso de octubre de 1936: un paraninfo abarrotado de militares y fascistas que coreaban consignas reaccionarias. Miguel de Unamuno, el rector, tuvo el coraje de enfrentarse a ellos y decirles estas o parecidas palabras: “Este es el templo de la sabiduría y yo soy su sumo sacerdote. Lo estáis profanando. Venceréis, porque os sobra la fuerza para ello; pero no convenceréis, porque para convencer es necesaria la razón...” Millán Astray, el jefe de la legión allí presente, reaccionó inmediata y significativamente: “¡Muera la intelligentsia”, gritó (a veces se ha dicho que el grito fue “muera la inteligencia” el intelecto, pero eso es obviamente un error originado por el fascista que narró lo ocurrido). “¡Muera la intelligentsia!”, o sea, “¡Mueran los intelectuales!”, extendiendo la maldición no sólo a Unamuno sino a toda la categoría social.

Ese ‘¡muera!’ del militar que ha traicionado su juramento de fidelidad a las instituciones democráticas está significativamente cargado de odio y desconfianza, un signo de que la actuación pública crítica de los intelectuales cumplía su objetivo. Esa desconfianza y ese odio se manifestarían también en las depuraciones, impuestas por el bando vencedor, de cuantos realizaban tareas de naturaleza intelectual: empezando por los maestros y resiguiendo después todas las funciones públicas donde se realiza este tipo de trabajo.



En las palabras de Unamuno hay una expresión, no obstante, que debería poner en guardia, a pesar de todo, frente a esa función de “conciencia crítica” asumida por los intelectuales. Es la expresión ‘Sumo sacerdote’. Pues, efectivamente, en esa función hay un elemento “sacerdotal”, esto es, hay un papel de intermediación unilateral, y no de representación, respecto de la ausencia de otra voz, de una voz que sencillamente falta.

Quien opta por proponerse como “conciencia crítica” o como “voz de los sin voz” es, por mucho que le asista la razón, alguien que no ha sido designado por nadie para hacer eso. Si su voz se sostiene, si es escuchada, es no sólo debido a la bondad de sus argumentos, sino también, y casi diría que sobre todo, debido a un desequilibrio de la sociedad instituida, que le ha dado “bienes de cultura” o “capital cultural” que a otros les deniega. La función crítica de los intelectuales evidencia un déficit de igualdad, y, por tanto, también de libertad.


Por eso Manuel Sacristán, un maestro de María Rosa Borràs y también mío, y un intelectual de gran altura en Barcelona bajo fraquismo, veía contradictoriamente, y con reservas explícitas, esa función de los intelectuales, y se negó siempre a conceder que éstos pudieran ser por sí mismos agentes significativos del cambio social. Aunque a veces Sacristán se resignaba a ejercer una función “de oficiante” que era necesaria en las condiciones impuestas por aquel régimen, también enseñó, sobre todo, a realizar de otra manera, de una manera distinta y alternativa, el pago de la deuda que los privilegiados en bienes de cultura tienen con los que no lo son.


Esta manera de hacer se puede explicar muy sencillamente.

Consiste, en primer lugar, en desarrollar ante todo un trabajo intelectual —aquel por el que de diversas maneras se le paga— bien hecho, bien realizado; un trabajo materializado con conciencia crítica dirigida en primer lugar a uno mismo. El primer deber es realizar bien el trabajo que se ofrece a la sociedad.

La consciencia autocrítica, por otra parte, facilita mantener un distanciamiento estricto con el carácter circense o, aunque tal vez no sea lo mismo, con el elemento narcisista que suele rodear toda actividad que por su naturaleza tiene implicación pública. La modestia, basada en la consideración de que el trabajo intelectual ha de ser juzgado igual que cualquier otro tipo de trabajo, que todos han de ser juzgados simplemente por su calidad, es la actitud de quienes tienen presente el carácter socialmente privilegiado de este tipo de trabajo

En segundo lugar, hay que mencionar el compromiso político o social. Este compromiso consiste esencialmente, en vez de sustituir a la voz de lo que no tiene voz, o a la voz de los que no tienen voz voz, en trabajar para que esta voces, corales por naturaleza, puedan oirse por sí mismas.

La palabra ‘política’, el compromiso político, hoy, puede incluso sorprender en este contexto. Pues hoy la política, confundida con la gestión de los bienes públicos por los políticos profesionales, connota inevitablemente no sólo servicio público, como debe ser y en tantos casos es, sino también males sociales: ejercicio del dominio de unas personas sobre otras, sectarismo partidista, prepotencia, colusión con el poder económico e incluso corrupción. La política, no obstante, no es sólo esa forma degradada suya tan frecuente hoy, forma que suscita la repugnancia instintiva de tantas personas de buena fe. Es ante todo la realización de actividad instituyente pública, trabajo para alterar y mejorar la sociedad públicamente instituida. Un trabajo sobreañadido al trabajo profesional, que se realiza en común con otros.

En tercer lugar, la manera alternativa de plantearse la actividad intelectual incluye la atención y el respeto por las cosas pequeñas y modestas, pero tan necesarias como las cosas grandes y visibles. No sólo por la necesidad de lo pequeño: también como antídoto del teatro de la intelectualidad que oficia aproblemáticamente como tal.



No puedo biografiar a nuestra compañera y amiga Mª Rosa Borràs, sobre todo porque, en los muchos años que la conozco, ha mostrado voluntad de discreción sobre sí misma; sus cosas son asunto suyo y de nadie más Pero sí quiero esbozar -muy genéricamente, porque a ella no le gustará que lo haga— algunos rasgos de una trayectoria que la revelan en correspondencia con este modelo alternativo de realización consciente, y con todas sus consecuencias, de trabajo de naturaleza intelectual, un trabajo elegido por ella al escuchar el canto de las sirenas e inscribirse en la facultad y en la especialidad de filosofía, a finales de los años cincuenta.

Empezaré refiriéndome a su compromiso político. Todavía en los años cincuenta, siendo una estudiante, Mª Rosa no pudo sustraerse al impulso sentimental y moral, ni tampoco a la necesidad de rigor intelectual, que la llevaban al compromiso político. No es necesario destacar la maduración interior que suponía una decisión así en aquellas circunstancias, ni el valor necesario para afrontar el riesgo que eso implicaba entonces.

La exigencia de rigor intelectual, que a mi juicio es uno de los rasgos del carácter de Mª Rosa más fácilmente perceptibles, no ha sido mencionada al azar: el rigor exige de ella en unas ocasiones evitar los eufemismos o, en una palabra, no dejar de llamar a las cosas por su nombre; en otras, la lleva a no rechazar la duda, siempre inquietante, sino a conservarla y elaborarla cuando es imposible de evitar. En cualquier caso: Mª Rosa se convirtió, con Juliana Joaniquet y Pilar Fibla, en una de las primeras mujeres estudiantes que militaron en la organización universitaria del Partit Socialista Unificat de Catalunya.

No puedo silenciar, ni siquiera en un acto festivo como éste, que el peligro se materializó: el compromiso político comportó una detención, la tortura, la prisión y después el exilio para una persona joven, de veintipocos años. Se dice en pocas palabras; no insistiré. Mª Rosa volvería de Alemania a mediados de los sesenta con el alemán perfectamente aprendido y el dominio de otras tres lenguas diferentes de las familiares, y, sin duda, con muchas horas de lectura filosófica a sus espaldas que evidenciaría años después.

El regreso a Cataluña comportó la renovación de su militancia política; lo que antes era actividad de unos pocos, escasísimos, lo era ahora, gracias al esfuerzo de esos pocos, actividad de una pequeña multitud. En esta actividad tuve la oportunidad de concerla, y ahí revelaba, justamente, la atención y el respeto por las cosas pequeñas y modestas necesarias, a la que me he referido antes: por ejemplo, la atención por las reglas que buscaban la seguridad en la práctica política ilegal. Yo he de agradecerle que me enseñara, entre muchísimas otras cosas, a no poner en peligro a los demás ni a mí mismo. En aquellas tareas desplegaba, por otra parte, un sentido del humor particularmente inventivo, más bien negro, que se situaba en las antípodas del sectarismo que todo grupo clandestino suele segregar. Ésas son pequeñas cosas que, a poco que se repare en ellas, no lo son tanto. Como también que en el “paro forzoso” que supone para una madre llevar adelante a una hija —lo que es todo lo contrario que el “paro”— encontrara tiempo no sólo para militar sino también para un solvente trabajo como traductora, o que, militando, entre tantas urgencias, buscara crear un grupo de estudios de filosofía para militantes.

Tampoco aquí entro en detalles. Sólo quiero destacar que su inteligencia política resultaba tan admirable como su fuerza de voluntad.

Y el trabajo bien hecho. Mª Rosa Borràs, cuando pudo, se volcó en la enseñanza. En la enseñanza pública: ésta realiza, si se me permite decirlo así, el limitado bien menor de promover lo que algunos llaman con optimismo “igualdad de oportunidades” en la distribución de bienes de cultura. Para ella era impensable otra opción. La cátedra de filosofía cayó como un fruto maduro: para una persona cuya cabeza había andado siempre en estas cosas el concurso público no podía representar una dificultad. Supongo que la dificultad real fue enseñar, después, nociones de filosofía a unos alumnos distraídos por un proceso de cambios muy rápido. Más adelante asumió además la dirección de un instituto por sentido de la responsabilidad: alguien debía hacerlo. El mismo sentido de la responsabilidad que la llevó a la inspección de enseñanza, donde la mayoría de los presentes conoce su modo de hacer mejor que yo.

Le faltaba realizar su tesis doctoral, que emprendió cuando tuvo la oportunidad. La elección del tema recayó sobre Kant, uno de los “filósofos mayores”, un clásico, y una verdadera dificultad, pues sobre Kant parece que se ha dicho todo. Optó, sin embargo, por analizar la Crítica del juicio, una obra que aparentemente encaja mal con los otros dos grandes libros de Kant. Mª Rosa realizó en su tesis una reconstrucción muy interesante y renovadora, al leer la Crítica del juicio a través de la categoría de “finalidad”. Creo que esto es un acierto, y —me anticipo a recordar que ella, como es sabido, tiende a quitar importancia a su trabajo— una aportación de auténtico interés en su terreno específico. La categoría de “finalidad” remite al carácter poiético, e inventivo, de la actividad humana; a su sentido, en el significado fuerte de esta palabra. Las páginas doctorales de Mª Rosa Borràs sostienen que Kant no fue incoherente en la Crítica del juicio, suministran una mejor comprensión del sistema filosófico kantiano, le muestran en cierto sentido abierto “abierto”, o con un cierre sistemático que es en realidad una apertura, y, lo más importante de todo, son páginas de renovación de la práctica filosófica.

No puedo dejar de mencionar la participación de Mª Rosa en la nueva vida de la Societat catalana de filosofia, ni tampoco su trabajo más reciente, en el que vuelvo a coincidir con ella, en la revista política y social mentrestant. Su aportación ahí consiste, y sus compañeros esperamos que consistirá, en el trabajo de ensayo y de crítica de la cultura. Escribe, siempre sobre la base de un meticulosa documentación previa (siempre con la mencionada tendencia a quitar importancia a lo que hace), creo yo que por su sentido de la responsabilidad: alguien tiene que hacerlo.

Y como alguien tiene que hacerlo, ella está en ese consejo de redacción; traductora cuando nadie encuentra el tiempo para traducir, dando su opinión cuando lo considera necesario, escribiendo sobre el desquiciado mundo social. Ésa es su manera de entender el trabajo intelectual.

Como esta alusión a unos pocos hechos parciales sólo evocan superficialmente una trayectoria, se me permitirá que lea, para Mª Rosa, un poema de Luis Cernuda, un poeta cuyo centenario se cumple muy pronto. Se titula Las Sirenas, y dice así:



Ninguno ha conocido la lengua en la que cantan las sirenas
Y pocos los que acaso, al oir algún canto a medianoche
(no en el mar, tierra adentro, entre las aguas
de un lago), creyeron ver a una friolenta
y triste surgir como fantasma y entonarles
aquella canción misma que resistiera Ulises.

Cuando la noche acaba, y tiempo ya no hay
a cuanto se esperó en las horas de un día
vuelven los que las vieron; mas la canción quedaba,
filtro, poción de lágrimas, embebida en su espíritu,
y sentían en sí con resonancia honda,
el encanto en el canto de la sirena envejecida.

Escuchado tan bien y con pasión tanta oído,
ya no eran los mismos y otro vivir buscaron,
posesos por el filtro que enfebreció su sangre
¿Una sola canción puede cambiar así una vida?
El canto había cesado, las sirenas callado, y sus ecos.
El que una vez las oye viudo y desolado queda para siempre.


Querida María Rosa: puedes jubilarte como funcionaria; pero de haber oído el canto de las sirenas no te vas a poder jubilar.

.

LUMUMBASTRASSE, LEIPZIG

Cuando llegué a Leipzig en octubre de 1962 la calle donde está el Herder Institut donde estudié alemán , (así como la residencia universitaria, que estaba justo enfrente) llevaba ya el nombre de Lumumbastrasse desde poco antes, el 1961, por iniciativa de Octavi Pellissa que como se sabe estaba ya en el exilio en Leipzig se supone que estudiando Economía Política. He comprobado en la guía actual de Leipzig que de momento no le han cambiado el nombre a dicha calle que mantiene su carácter cultural y donde coinciden otros centros de formación. Seguramente ese nombre de calle, muestra de internacionalismo y antirracismo, constituye uno de los pocos restos de lo que fue la República Democrática Alemana.

Una mica de biliografia a Mientrastanto

Aquests són els principals articles que he publicat en la versió revista (paper) de mientrastanto en els darrers anys. Caldria afegir-hi els textos, més breus, publicats a mientrastanto.e (butlletí electrònic)

Redefinir el proyecto de la ciudad de Barcelona / María Rosa BorrásEn: Mientras tanto, ISSN 0210-8259, Nº. 95, 2005, pags. 27-35
La reforma del sistema educativo español / Antonio Madrid, María Rosa BorrásEn: Mientras tanto, ISSN 0210-8259, Nº. 95, 2005, pags. 35-45 ]
A propósito del artículo de Thierry Meyssan / María Rosa BorrásEn: Mientras tanto, ISSN 0210-8259, Nº. 93, 2004, pags. 127-131
Reflexiones sobre el lenguaje / María Rosa BorrásEn: Mientras tanto, ISSN 0210-8259, Nº. 87, 2003, pags. 29-42
La Filosofía según Manuel Sacristán / María Rosa BorrásEn: Mientras tanto, ISSN 0210-8259, Nº. 89, 2003, pags. 17-37
Dominación masculina y miseria social : El destino social en dos campos de las relaciones humanas, según Bourdieu / María Rosa BorrásEn: Mientras tanto, ISSN 0210-8259, Nº. 74, 1999, pags. 57-68
El trasfondo del acuerdo multilateral de inversiones (AMI) : un proyecto política de graves consecuencias antidemocráticas / María Rosa BorrásEn: Mientras tanto, ISSN 0210-8259, Nº. 72, 1998, pags. 21-36
El final del ideal educativo de la razón ilustrada / María Rosa BorrásEn: Mientras tanto, ISSN 0210-8259, Nº. 68-69, 1997 (Ejemplar dedicado a: Especial enseñanza), pags. 69-88
El coratge d'un pensament sense ambicions metafísiques / María Rosa BorrásEn: Mientras tanto, ISSN 0210-8259, Nº. 30-31, 1987 (Ejemplar dedicado a: Manuel Sacristán Luzón (1925-1985)), pags. 153-168

Maria Rosa amb Raül

A Ultramort, en Raül intentant anar en bicicleta, però sobretot escoltant l'àvia.

Guió Seminari sobre LLIBERTAT

Aquest guió presenta un seminari sobre la idea de llibertat des del punt de vista marxista i la seva inseparabilitat de la igualtat i té per objectiu, per tant, sortir al pas de la fal·làcia que pretén que cal establir un trade-off entre igualtat i llibertat.





LLIBERTAT (21.01.02)
Resum ABSOLUTAMENT provisional: primer esborrany de treball

"Para tener a otro bajo nuestro poder se puede recurrir a diferentes procedimientos. Se le puede haber quitado las armas o todos los medios de defenderse o huir. También se le puede haber inspirado miedo o bien atraérsele con buenas obras, hasta el punto que prefiera más complacer a su bienhechor que a sí mismo y vivir según el criterio de su dueño mejor que según las suyas propias. Bien se imponga el poder de una u otra forma se dominará solamente el cuerpo y no el espíritu del sometido. Pero si se practica la tercera o la cuarta manera, se tendrá al espíritu tanto como al cuerpo. Al menos mientras perdure el sentimiento de miedo o de esperanza. Una vez que se deje de experimentar, se recobrará la independencia."
Baruch Spinoza. Tratado. Tratado político. Cap. II, apart. 10.

Curs sobre les idees de Llibertat, Igualtat, Democràcia i el Poder, com a idees-força que orienten la consciència humana sobre la realitat social de domini d'uns homes sobre d'altres. És a dir, es tracta de definir les representacions mentals que regeixen la històrica (i sobre tot, actual) lluita d'emancipació.

Esquema
1. Presentació (de 3 a 5 fulls)
2. Definicions (funció de les idees, sistemes d'idees, ideologia, etc.) Depen del nivell cultural dels participants.
3. Textos (fragments-clau que permetin comentari i acotar postures)
4. Obres de lectura necessària (1 o 2 breus)
5. Bibliografia general
6. Terminologia (es dubtós si podria ser útil)

Objectius del curs de formació
Entrecreuar un fonament molt genèric (només referencial) en les idees marxistes amb la discusió i comprensió del problema polític principal d'avui: el domini d'uns homes (minoria) sobre d'altres (majoria) que es pretèn hegemònic i lícit perque contraposa llibertat amb igualtat i pretèn exercir el seu poder amb fòrmules de democràcia limitada i débil, en tot cas instrumentada al servei d'interessos particulars d'explotació humana.

Metodologia
· Presentació del curs (1 sessió) amb el suport dels fulls de presentació i les definicions
· Lectura i comentari dels fragments significatius (distribuïts prèviament, cal haver-los llegit i reflexionar-hi)
· Lectura, discussió i conclusions sobre 1 o 2 llibres base
· Comentari sobre biblografia per a qui pugui o vulgui ampliar i continuar la seva formació
Això pot significar entre 4 i 5 sessions del curset, exigint, però, participació activa (esforç real: no existeixen "vitamines" mentals). Els que puguin fer d'orientadors (això que en diuen "formadors de formadors") segons la seva capacitat prèvia potser poden iniciar la seva tasca després d'1 o 2 sessions en disposar del material previ.

Fase actual de la preparació del curs

1. Preparació del text de presentació
Primer esborrany conceptual:
· Les idees estan lligades al context històric. No es podrà fer història (gènesi, etc) ni tan sols de la idea de Llibertat perque vol dir massa temps i massa exigència intel·lectual.
· Llibertat s'ha d'entendre equivalent a autonomia, és a dir, ser independent
· Llibertat es contraposa a dependència, a encadenament
· Contraposar llibertat amb igualtat (com termes excloents) amaga defensa de la parcialitat (llibertats concretes que neguen altres llibertats) Amaga la defensa de la desigualtat social, amaga la defensa del domini propi sobre d'altres.
· El tema central és: condicions de possibilitat de la llibertat exigeix igualtat social.
· Llibertat és un procés, un ideal
· Els condicionaments limiten o anul·len la llibertat
· La concepció liberal d'home com individu equival a atomitzar els homes, trencar vincles socials per tal d'imposar relacions de domini segons propis interessos. (Concepció psicologista: egoïsme; en realitat s'imposa malgrat fets que ho desmenteixen)
· Contraposar-hi la noció d'alienació humana com a pèrdua de la capacitat d'identitat lliure. Alienació vol dir ser a través de les coses; la consciencia sobre la pròpia situació té a veure amb la capacitat i el poder de transformació de la realitat.
· Tema connex amb el model de societat, amb el mode de viure (ilimitat desig de possessió)
· Poder mediat pel diner i expropiació alhora del coneixement sobre la realitat i fins i tot del llenguatge
· Dimensió ètica
· Imposició física i material
· Traducció: apoderar-se de les consciències
· Sotmetre a situacions de sobrevivència, materialment i espiritualment
· Lluita sense cap punt final.
.
2. Selecció de textos i fragments. Llista provisional que segur variarà
· Bobbio
· Stuart Mill
· Marx
· Sacristán
· Pietro Barcellona
· Capella
· Bourdieu
· Mumford
· Hobbes, Locke, grecs (?)
· Wolfdietrich Schmied-Kowarzik

3. S'està en fase també de traduir fragments o textos.

CONGRÉS D'HISTÒRIA DEL PSUC

El Congrés d'Història del PSUC que el PSUCviu, la ACIM, la FIM i el Museu d'Història de Catalunya estan preparant per l'octubre del 2006 va avançant. El cartell i el programa ja estan fets. Els rebreu tot seguit.
Com sabeu, aquest projecte comprén també altres reunions i debats, al voltant del comunisme del futur, sobre les nostres perspectives ideològiques que volem que sigui fruit d'una ampla participació. I evidentment anirà acompanyat del debat polític intern i la commemoració festiva del 70è aniversari.

SOBRE LA POLÍTICA DEL NO I LA DEMAGÒGIA

SOBRE LA POLÍTICA DEL NO I LA DEMAGÒGIA

S’estan aixecant veus en diversos mitjans i des de diverses instàncies en contra del que s’ha anomenat la política del no, fent-ne un feix de totes les critiques que adesiara sorgeixen per part de col·lectius ben distints. Els més sofisticats utilitzen l’expressió en anglès, no en el meu pati (nimby- not in my backyard).
Què està passant? En contra d’aquests benpensaants –malpensants hauríem de dir si ens referéssim a la seva forma de raonar incorrecta- resulta que la major part d’aquestes reivindicacions no responen o no responen solament a un seu interès egoista immediat d’uns suposats afectats en drets de propietat privada, sinó que són expressió de les poques formes de protesta que romanen encara no dominades pel sistema. Un cop destrossada una part substancial de la resistència de la classe obrera i transformats tots en assalariats parcials i a temps limitats, només els funcionaris i assimilats d’aquella part del sector públic que no ha estat encara privatitzada, tenen alguna capacitat de protesta directa. Els altres han de protestar indirectament, bé atacant el nucli del poder com en les protestes contra la guerra, bé més suaument com ara amb els concerts multitudinaris contra la pobresa. Finalment, protestant contra les formes de vida i d’organització de la societat (d’ací la importància del moviment gai lesbià, o la batallla per la nova cultura de l’aigua) o iniciant accions sobre els modes de transport i d’ús de l’energia.
Ara tenim la pretensió de Électricité de France (EDF), empresa, per cert en procés de privatització, de vendre a Espanya i al Marroc la seva energia nuclear, amb la construcció de la línia de Bescanó. Segurament aquesta línia serà imprescindible si continua la massificació turística i la degradació medioambiental de la Costa Brava. La protesta intueix l’absurditat del model turístic i de l’especulació immobiliària que hi ha al seu darrere i sobretot el model energètic general de malbaratament de recursos i de riscos ambientals no assumits.
En un recent debat l’arquitecta Itziar González Virós i el dirigent okupa Albert han fet palesa la separació entre els propòsits teòrics i la pràctica política de pura gestió del sistema de les forces d’esquerra al poder, ja sigui municipal o altre. Sosté Itziar González que la suma i organització de les protestes tindrien abast i sentit. L’escrit d’un col·lectiu d’arquitectes i urbanistes sobre la incongruència i la baixa capacitat de participació que aporten les actuals administracions també va en la mateixa línia.
Cada setmana, de manera reiterada trobem a la premsa denúncies de la suposada insolidaritat dels que estan començant a dir no. Recordeu la batalla de l’aigua: utilitzaven els mateixos arguments, que el progrés és imparable, que la solidaritat passava per l’adopció del PHN, etc.. Encara recordo com fa anys se’ns deia que anar contra l’energia nuclear ens tornaria a l’Edat Mitjana. Tornen a haver-hi benpensants i malraonants que defensen altra vegada l’energia nuclear, dient ara que és neta i que faria respectar Kioto. Sembla com si tot s’hi valgués per a la fi defensar el mateix..
Tot això passa perquè el sistema entén el diàleg com el dret a parlar, però no inclou el deure d’escoltar. El sistema parla del dret a treballar, però no del dret al treball, el sistema parla de probabilitats, d’oportunitats a fi de negar drets.
També Valéry Giscard d’Estaing era partidari que es parlés sobre la Constitució a la famosa Convenció Europea, per al final decidir el que ja tenien pensat prèviament, la institucionalització tancada del model neoliberal. Els qui aquí ens vam oposar al Tractat constitucional pràcticament no se’ns deixava ni parlar. A França, on el debat va existir, la victòria del No ha estat una victòria de la raó. Cal ara que les forces europees progressaistes, en primer lloc el Partit de l’Esquerra Europea, del que formem part junt amb altres partits comunistes i progressistes de 16 països, trobin força per desenrotllar una proposta alternativa.
A Alemanya, la nova formació política constituida entre el PDS, que ja era part del Partit de l’esquerra Europea i el moviment que encapçala Oskar Lafontaine, el Partit d’Esquerra, també se l’acusa de només dir no quan s’oposa al desmantellament de l’estat de benestar i a l’afebliment dels sindicats.
Els qui pensem que la política antiterrorista no pot ser excusa per la disminució de les llibertats apareixem també dient no, com els qui defensem el programari lliure davant del monopoli de Microsoft o gosem posar en dubte la política de drets d’autor o la de patents de la indústria farmacèutica davant l’abast de la Sida i la malària.
Fins fa poc, parlar d’abolició del deute era propi era un tabú. Encara no és un fet, però ho han acordat formalment, per bé que de manera molt parcial al G-8.
Cada vegada apareix més clar l’immobilisme i el convencionalisme dels qui només saben dir que sí al poder.
La demagògia, per tant, està del cantó dels immobilistes, i no pas dels que intueixen ni que sigui parcialment que les coses han de començar a canviar, i que han de canviar molt.
Jaume Segarra, 23 de juliol de 2005

EL PSUC 1936-2006 ANIVERSARI I HISTÒRIA

70 ANYS DE SOCIALISME COMUNISTA A CATALUNYA:
EL PSUC, 1936-2006 ANIVERSARI I HISTÒRIA

El 23 de juliol de 2006 es compleixen els 70 anys de fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Per commemorar-ho el PSUCviu, l’Associació Catalana d’Investigacions Marxistes, la Fundación de Investigaciones Marxistas i el Museu d’Història de Catalunya convoquen el “Congrés d’Història del PSUC: 70 anys de socialisme comunista a Catalunya: El PSUC 1936-2006” al qual us convidem a participar.
El Congrés se celebararà els dies 5, 6 i 7 d’octubre de 2006, al Museu d’Història de Catalunya, Palau de Mar, Barcelona



Ilustración: Martí Bas Ilustración: Joan Brossa


















Més informació:
PSUC viu.: C. Comtessa de Sobradiel 7 CP 08002 BarcelonaTel. 93 412 21 95 Persona de contacte: Carme Conill i Vall
fcimarx@gmail.com


PROGRAMA DEL CONGRÉS

Dijous dia 5 d’octubre
- 11:00. Recollida de documentació i acreditacions.
- 12:30. Conferència inaugural: Josep Fontana
- 16:00. 1ª sessió:. El partit del Front Popular. Guerra i resistència
§ 16:00 Guerra i constitució d’un nou partit (1936-1947)
§ 18:00 Resistència i travessia del desert. (1947-1956)
Divendres dia 6 d'octubre
- 2ª sessió: Després de la resistència: el PSUC i l’antifranquisme cultural i polític. Del I Congrés a l’Assemblea de Catalunya ( 1956-1971):
§ 10:00 Una època, una societat, un partit
§ 16:00 Internacionalització cultural i política d’un partit comunista
§ 18:00 Imatge,llenguatge i memòria
Dissabte 7 d’octubre
- 10:00. 3ª sessió: "El PSUC en el franquisme tardà i la transició: de l’hegemonia a la crisi (1971-1982)..
- 16:00 Resum general: José Luis Martín Ramos
- 18:00 Testimonis: Intervencions de personalitats convidades (Mesa d’honor presidida per Gregori López Raimundo i altres fundadors)
- Intervenció de cloenda: Secretari General del PSUCviu, Albert Escofet


El Congrés anirà acompanyat d'una petita exposició monogràfica als propis locals del Museu, oberta durant el propi mes d’octubre de 2006
Comitè Científic
Josep Fontana (Universitat Pompeu Fabra), José Luis Martín Ramos (Universitat Autònoma de Barcelona), Pere Ysàs (U.A.B.), Pere Gabriel (U.A.B.), Xavier Domènech, Centre d’Estudis sobre l´`Epoca Fraanquista i Democràtica (CEFID), Josep Puigsech (U.A.B.)
Els membres d’aquest Comitè participaran com a ponents en les diferents sessions

Comissió Organitzadora
Maria Rosa Borràs (Comitè Executiu del PSUCviu), Mariano Aragón ( Associació Catalana d’Investigacions Marxistes), Manuel Bueno ( Fundación de Investigaciones Marxistas), Antoni Montserrat ( exdiputat a Corts Grup Parlamentari Comunista) y Jaume Sobrequés i Callicó (director del Museu d'Història de Catalunya)

Secretaria del Congrés:
Museu d’Història de Catalunya, Palau de Mar,Plaça Pau Vila, 3, 08003 Barcelona
Tfn (34) 932254700 / Fax (34) 932254758
Att.: Mercè Morales / Adreça electrònica. mmoralesm@gencat.net

Comunicacions i Aportacions
1.Presentació de comunicacions:
Terminis: 1r de novembre de 2005 per manifestar interès i comunicar títol / 31 de desembre de 2005 per comunicar resum / 31 de juliol de 2006 per lliurar el text
Les propostes de comunicació s’enviaran per correu electrònic i en paper abans del dit 31 de desembre de 2005 a la secretaria del congrés. La proposta consistirà en un annex en word amb el títol de la comunicació, la sessió a la qual pertany i un resum màxim de 20 línies. En el missatge s’inclouran les dades del comunicant. L’organització comunicarà l’acceptació de la proposta per part del Comitè Científic en un termini màxim d’un mes, adjuntant les normes de format de comunicacions.
La comunicació s’enviarà a la Secretaria del Congrés en un document en word seguint dites normes, abans del 31 de juliol de 2006. Al mateix temps, s’enviarà per correu ordinari còpia del justificant de pagament bancari junt amb la butlleta d’inscripció.
2. Aportacions:
Els textos, testimoniatges, etc., que no siguin admesos com a comunicacions pel Comitè Científic podran no obstant incloure’s a la pàgina web del Congrés.

Publicacions
L’organització es compromet a publicar íntegrament les ponències i comunicacions admeses pel Comitè Científic com a mínim en un CD que serà enviat als inscrits amb anterioritat a la celebració del Congrés.

-------------------(Retallar i enviar a la Secretaria del Congrés)------------------------------

Butlleta d’inscripció
Nom i Cognoms: __________________________________________________________
Departament o centre de recerca o treball: _______________________________________
Adreça postal: _________________________________________ Codi Postal:__________ Població: ____________________________________________ País: ________________
Adreça electrónica: __________________________ Tfn de contacte: _________________ Títol de la comunicació: ___________________________________ Sessió: ___________

Inscripció:
50 euros (inclou: acreditació, materials, exemplar de les actes i entrada a l’exposició)
Transferència bancaria: Compte Corrent del Museu d’Història de Catalunya: 2100-0801-18-02000463743 “La Caixa”( menció Congrés d’Història del PSUC)
Enviar aquesta butlleta amb les dades que s’hi demanen a la Secretaria del Congrés amb una còpia del resguard de la transferència.

Organitzen:

Aniversaris múltiples de la II Guerra Mundial

Mentre que i mentre a Gran Bretanya celebren, amb gran pompa i amb voluntat de tapar l'horror de les bombes, el seixantè aniversari de la fi de la segona guerra mundial, aquí s'ha escaigut el 5 de juliol l'aniversari de l'inici de participació de la División Azul al costat dels nazis. Ahir diumenge 10 de juliol La Vanguardia publicava el que tots sabíem i tots negaven: que Franco volia participar a la guerra i que tot ho va preparar per entrar-hi. Ho va negar de manera contumaç precisament Serrano Súñer que tanta part va prendre a estrènyer els llaços amb nazis alemanys i feixistes italians i a perseguir els exiliats, comprès Companys.
Però per a molts també el final de la segona guerra mundial ens porta a la imtage dels soldats russos prenent el Reichstag. Per cert, la foto es va fer el segon dia i no en el mateix moment de l'assalt. Els més recalcitrants de la División Azul es van quedar a Alemanya fins i tot després de la retirada formal de la División.

En la mort del Premi Nòbel català Claude Simon

En la mort del Premi Nòbel català, Claude Simon, aquí teniu un article d'Antoni sobre la seva figura

TRES TRAMVIES CATALANS (VIA AMPLA O LATO SENSU)

Tres autors contemporanis han utilitzat el tramvia com instrument del joc de la memòria. En català tenim El tramvia blau*** de Victor Mora, en castellà Manuel Vicent va prendre el Tranvia a la Malvarrosa** per refer els seus records de postguerra i en francès Claude Simon acaba de publicar Le tramway*. Tres trajectes ben distints, però amb clara coincidència mediterrània, catalana. Del peu del funicular del Tibidabo s'albira el mar, se'n sentia la influència com en pocs llocs de Barcelona fins que la recent remodelació urbana ha obert més la ciutat. I les del Rosselló i la de la Malvarrosa són símbols de llibertat i de desig com ho era aquesta col·lina de Collcerola que a nosaltres ens sembla una muntanya immensa, però que no deixa de tenir aquesta dimensió quotidiana i antiheroica de tantes coses de la vora de la Mediterrània. Té el Tibidabo en tot cas una màgia recent, burgesa, la de la ubiqüitat pressumpta de Don Bosco, potser menor que la dels autòmates o la de la Talaia. I a l'obra de Mora, la màgia de l'espiritisme, del naturisme, de l'anarquisme, de la ruptura amb la religió, la societat convencional i el capital.
Tres autors, el Nobel nordcatalà d'expressió francesa, el barceloní de la novel·la urbana per excel·lència, Els plàtans de Barcelona, i el Vicent supervalencià ja en el nom, però escriptor en castellà, ens plantegen el problema de la relació amb el propi territori al llarg de la seva literatura. Resistents i antifeixistes els tres, tenen solucions literàries ben distintes. Claude Simon és el millor representant del Nouveau Roman, més encara que Robbe-Grillet. Victor Mora està més aprop del realisme social i Vicent d'un cert minimalisme realista.
Tots tres autors, tan diferents, ens tornen l'aire de l'època, el gest, les olors. Segons Walter Benjamin, el gest és fonamental i al cine no hi ha mirada. Per tant desapareix "l'aura" allò que defineix una obra d'art com única i distinta. En aquest sentit, Simon és literatura enfront de Robbe-Grillet. L'ambigüitat en la mort de Rexach que no sabrem mai si se suiicida seria ben difícil de transciure al cinema.
Simon en tot el seu relat només usa dues paraules catalanes, Amoun! i Abaïl! ,vinculades al record de la verema i als cavalls. Però els cavalls juguen un paper central en la literatura simoniana, en especial a La Route des Flandres. Com a Herrumbrosas Lanzas de Juan Benet, que ha estat titllada de novel·la definitiva sobre el drama civil de la guerra nostra, la cavalleria juga, ja no des del record de l'aristocràcia, sinó de la noblesa recobrada del pagès lliure de les col·lectivitats, el contrapunt moral enfront de la brutalitat de les armes modernes, dels tancs de la racionalitat instrumental feixista. Però citem directament Benet:
"( una idea que poco más de dos años después tendría su más contundente demostración en los campos de Flandes y Picardía), intuía Mazón , siempre consciente de su inferioridad numérica, que sólo la movilidad podía dar a su empuje un momento capaz de desestabilizar al enemigo. No sólo falto de blindados sino de los mas modestos medios mecánicos de transporte, no es de extrañar que volviera su vista hacia la caballería..” pag 26 Libro VIII.
..estaba tomando cuerpo un espíritu en cuya reencarnación el regionato había dejado de creer desde muchas generaciones atrás: ¿de independencia? ¿de voluntad? ¿de fuerza solamente? ¿de rebeldía? Quizá nada de eso; ni siquiera el espíritu de liberación de una opresión secular sino la primera réplica, en siglos, a la callada y sumisa aceptación de un veredicto histórico que el hombre de aquel país había recibido como herencia inajenable….”pag 27-28 del mateix llibre VIII de Herrumbrosas lanzas. Regionato es refereix a aquesta comarca-regió-nacionalitat inventada per Benet ( Volverás a Región) i que ve a ser el símbol de l'Espanya i la Catalunya del front d'Aragó i en general dels camps de batalla de la guerra civil.
Hi ha qui preferirà i a mi m'agraden força el Sender del Réquiem por un campesino español o el Joan Sales de Incerta Glòria, però aquí destaco fins i tot, el fet que Benet parli dels escenaris simonians de la derrota ( Flandes) per construir la seva imatge, per altra banda picassiana en els dos autors.
De fet, Le Tramway ve a ser una versió elegíaca i irònica del que a La Route es presenta de forma tràgica i heroica. I les dues són part de la literatura francesa. Però quina exaltació de Catalunya en el contrast a les dues obres entre el fang de la derrota, la putrefacció dels cossos i les ànimes, i la lluminositat dels records d'infantesa al Rosselló. La clau del distint tractament d'un mateix tema es troba en la diferent enumeració de colors en dues frases de construcció paral·lela. A La Route: colors intensos i dramàtics, a Le Tramway, pastels. Empenyat a transcriure, a escriure en el marc de les limitacions espaciotemporals del text, Simon va més enllà de Robbe-Grillet, que de fet ens dóna una visió mecànica del text en fomat del que avui en diríem hipertext. Però Simon ultrapassa la mecànica cinematogràfica dels flash-back ( expressió que forma part del títol de la novel·la seixantavuitesca de la trilogia Moraniana- Paris flash-back): ens porta a la complexitat del pensament i del subjecte, no per negació del narrador o del subjecte sinó per ruptura de la linealitat que des de Lessing es considerava obligada, i això encara era més així a la literatura francesa regida de sempre pels principis d'unitat d'espai, temps i acció. La brutal derrota de la drôle de guerre és viscuda a La Route amb total intensitat, precisament sobre la base d'amagar-la i redescobrir-la a través dels conflictes personals del noble de Rexach i el pebleu Iglésia, i de la referència a altres èpoques i altres moments personals, de les carreres de cavalls a la relació amorosa. Se'm dirà que això és precisament el flaixbac del cinema. Però el cine no pot donar la riquesa multisèmica de la literatura. En to menor, Le Tramway reprodueix la dissolució de la societat provinciana de començaments del segle XX, postulat de la drôle de guerre. I juga amb ironia amb les falses casualitats d'autor que Proust ha d'introduir a La Recherche, forçat encara, tot i la modernitat sempre tan lloada, per la convenció literària. Claude Simon apareix justificat per la belllesa de la seva pròpia obra. Però quan ens deixàvem endur pel text, Simon ho aprofita per al sarcasme contra la mania de grandesa que suposa el record del vague parentiu dels personatges principals amb un general de la Convention, a La Route, com a Le Tramway. És el Simon de Gulliver, la novel·la de la depuració dels col·labos al Midi durant 1944 i 1945, escrita molt al començament de la carrera literària, publicada el 1952 i mai reeditada.
Parlem ara de l'obra de Vicent. Aromes i sensacions de l’adolescència i la primera joventut, la iniciació al sexe i el necessari abandó de la fe s’hi veuen barrejats indestriablement amb la putrefacció dels cadàvers de grans crims comuns i amb la deliqüescència de la Dictadura. L’astracanada planeja tota l’estona sobre unes classes enriquides sobtadament per la taronja. La flaire de la flor de taronger suavitza la visió de la Beatriu adolescent que l’autor albira adesiara al llarg del relat, al poble, de gairell sobre un so de piano, a ciutat a través dels vidres del tramvia blau i groc de la Malvarrosa. Però també olorem la fortor dels cabarets més tronats d’aquest i l’altre poble de l’Horta o del Maestrat i dels carrers del barri “chino” de València. El feixisme s’hi veu com a representació ( això també seria de Walter Benjamin): la farsa de la destitució de l’alcalde de Chodos per una colla de brètols amarats d’alcool, l’arquebisbe per terra amenaçat a punta de pistola per un de la Guàrdia de Franco; però també amb el pali i l’encens, el populisme feixistitzant dels "de colores", els banys a mar del capità general en una mena de teatret marítim, ben diferent del d’Adrià a la seva vil·la tiburtina., car a l’obra potser planeja més aviat l’ombra d’un Cal·lígula legionari. I un sol de justícia que obre els sentits a la vida. Un alliberament que passa, en lectures, en expressions artístiques i en persones, pel contacte amb Europa, per la sentor final de llibertat sense pecat. És una novel·la que es llegeix bé i que té la gràcia de fugir de grans ambicions. Però la València de la postguerra, del silenci, de la por està millor reflectida al Rafael Chirbes de La Larga marcha. Sobretot aquesta internalització dels sentiments, que també trobem a l'obra de Víctor Mora. En efecte, potser dels tres "tramvies" que comentem el Mora és el que ens proporciona més informació factual sobre el despertar de la lluita clandestina contra Franco. I fa bé Josep Benet, en el pròleg de la segona edició, que és la que utilitzem per al comentari present ( 1ª. edició a Laia, 1986) a remarcar la versemblança i fins la veracitat de les accions d'oposició descrites. Però Mora no deixa de descriure'ns personatges amb gruix ben marcat, especialment el protagonista, amb les seves covardies de dependent ( d'empleat d'editorial) ensems a la seva capacitat de lluita antifranquista entrant en una petita organització clandestina ( la que hi havia).
Al Tramvia blau, la putrefacció també hi és a través de l'Escorxador -el Matadero- al·legòric i real al mateix temps, com a Santa Ava de Addis-Abeba de Cargenio Trías l'autor fa un paral·lelisme entre espais ( escorxador, presó i editorial, Mora; col·legi dels jesuites i editorial , els germans Trias). Mora aprofita per heure-se-les amb en Castellet de La hora del lector, en paral·lel als comptes que passa Simon amb Proust, permetent-se parlar tots dos de crítica literària enmig del relat. I el tramvia i les seves parades on es fan les cites cladestines representen també com a Simon i a Vicent el camí de la llibertat.
Antoni Montserrat, Barcelona 23 de juliol de 2001

*SIMON, Claude
Le Tramway
Les Éditions de Minuit, Paris, 2001

**VICENT, Manuel
Tranvía a la Malvarrosa
Suma de Letras, Barcelona, 2000
(1ª. Santillana, Madrid, 1994)

***MORA, Víctor
El tramvia blau
Oikos.tau, Vilassar de Mar, 1995

En Raül està escoltant com l'avi li llegeix un conte. Ultramort. Hivern de 2005