30 de maig del 2006

Festa de celebració dels 70 anys

FELICITATS EN ELS TEUS 70 ANYS

Una nombrosa colla d'amics et volem felicitar en els teus 70 anys, el dia 30 de maig.
De moment posem al teu blog el text sobre els intel·lectuals i sobre tu en concret que va preparar Juan Ramón Capella el dia de la teva jubilació.

La responsabilidad de los intelectuales
en homenaje a Mª Rosa Borràs




Agradezco mucho que se me haya permitido participar en este acto de homenaje.

Empezaré aludiendo a la concepción liberal del individuo autónomo, que la doctrina política liberal clásica concibe como un propietario de la propia persona y de las propias capacidades

Esta concepción produce la representación intelectual de los “individuos” autónomos modernos; esto es, una manera de concebirnos a nosotros mismos. Incluso en un nivel prepolítico: incluso bajo sistemas políticos no democráticos, los modernos nos consideramos seres libres (aunque en ese caso nuestros derechos de libertad no sean reconocidos).

Pero esa concepción a que me refiero también incluye la idea de que los individuos autónomos, propietarios de su persona y sus capacidades, no deben nada por ellas a la sociedad.

Esto es una falsa representación. Las personas debemos a la sociedad que nos preexiste todos los componentes no sólo de nuestra propia existencia —no llegaríamos a sobrevivir al nacer de no ser por los cuidados ajenos—, sino también de nuestra socialización: le debemos desde el lenguaje y la lengua a las raíces de clase, culturales; o, también, la socialización en papeles de género determinados, etc.. Y también debemos a la sociedad que nos preexiste nuestra ubicación en el mundo social, a través de nuestras familias. Le debemos a la sociedad preexistente los bienes de todo tipo de que hemos gozado desde nuestra infancia: no sólo las cosas; también los conceptos.

Todas las personas, de cualquier condición, cargamos con una deuda con la sociedad que nos preexiste. Esa deuda está en la base de nuestros deberes cívicos.

Es cierto, obviamente, que nuestros variables, cambiantes, bienes personales (y está claro que en este orden de cosas los patrimoniales no son los más importantes) son resultado de la interacción de nuestra dotación social inicial con nuestra propia actividad como personas que disponen también de un ámbito de autonomía. Nuestra dotación personal es también en parte resultado de nuestro juicio y nuestra acción, de nuestras posiblidades de opción en sociedades como la nuestra, relativamente abiertas y móviles (una posibilidad que no tienen los seres humanos en sociedades cerradas y sin movilidad).

Pero no podemos olvidar que nuestras dotaciones “originarias”, de las que no somos responsables, son la base desde la cual construimos el sentido de nuestras existencias, ni tampoco, más fundamentalmente, que estas “dotaciones originarias”, de las que en cualquier caso somos deudores, están además desigualmente repartidas en la sociedad.


Una u otra clase social, raza, raíz cultural, papel de génere preasignado, dan a los seres humanos posiciones de partida y capacidades distintas de materialización de proyectos de vida personales.


Es frecuente que en el imaginario colectivo el lado económico de la dotación personal se represente como más importante que todos los demás. Eso es propio de una sociedad en que parece que todo puede ser una mercancía, y en que casi todo lo es.

Sin embargo hay bienes que no coinciden con la riqueza entendida en términos crematísticos. Son lo que podríamos llamar dotes culturales; Pierre Bourdieu, un autor apreciado por Mª Rosa Borràs, llama a estos bienes de cultura, metafóricamente, “capital cultural”.

Y, efectivamente, constituyen una parte muy apreciable de los bienes de una persona, como sabemos muy bien quienes tenemos relación con la educación. Hay personas jóvenes que llegan a las instituciones educativas con dotación cultural superior o inferior a la media. En la experiencia cotidiana de los educadores estas desigualdades aparecen como datos punzantes, que constituyen uno de los elementos amargos de la experiencia educativa, sobre todo de la pública.


La distribución desigual de las dotaciones culturales (o el “capital cultural”) en la sociedad resulta particularmente visible para muchas de las personas que se valen de ellas para hacerlas fructificar: éste es el caso de las personas con profesiones que podríamos llamar “intelectuales”.

Las personas que realizan trabajo de naturaleza intelectual saben por fuerza que este tipo de trabajo tiene compensaciones de las que carece el trabajo manual. Es más: tal vez no sería exagerado decir que muchas de las personas que realizan un trabajo de naturaleza intelectual han huido como de la peste del trabajo manual, al menos, del trabajo manual que han podido evitar (hago esta excepción porque no todo ese trabajo resulta evitable, particularmente para las mujeres, a las que el papel de género ha cargado históricamente con el trabajo doméstico). El trabajo de naturaleza intelectual significa una posición de privilegio en la división del trabajo que vivimos. Desarrollar este tipo de trabajo, ¿tiene algún mérito? O, dicho más precisamente, ¿no es una prejuicio social atribuirle un valor especial?



La consciencia del privilegio —respecto de la mayoría de la sociedad— que representa la posibilidad de realizar trabajo de naturaleza intelectual ha llevado a muchas de esas personas a imponerse deberes sociales más allá de la realización de su trabajo propiamente dicho. Si la ciudadanía impone a todos deberes sociales de naturaleza moral —pues todas las personas son deudoras de la sociedad preexistente, una deuda que se paga con la sociedad a lo largo de la vida—, quienes se saben privilegiados en algún aspecto pueden sentir más acusadamente su deber social, cívico, que los demás.


Probablemente por eso los intelectuales (por emplear la denominación que se asignó inicialmente para quienes destacaban significativamente en la realización de este trabajo, pero que se extiende obviamente a toda la categoría de personas que la realizan) han cargado en el siglo XX con particulares deberes cívicos.

El origen de esta historia particular de la intervención cívica de los intelectuales en el siglo XX se remonta cuando menos a Zola: a su papel en el caso Dreyfus, el militar acusado de traicionar a Francia por su condición de judío.

Con el manifiesto de Zola sobre el caso Dreyfus muchas personas de profesiones intelectuales optaron por ser en el ágora pública algo así como “la voz de los que no tiene voz”, o “la voz de lo que no tiene voz”. Se podrían mencionar los casos de André Gide en favor de la innominable, en el período de entreguerras, diversidad sexual. O de Romain Rolland en favor de la experiencia de la revolución de Octubre, de Picasso y Miró en el grito en favor de la República Española, de Chaplin en la lucha precoz contra el nazismo... De tantos escritores y artistas contra la opresión colonial. Los intelectuales destacados, la intelligentsia, como se les llamaba en el período anterior a la Segunda guerra mundial, se presentaron cada vez más como “consciencias críticas de la sociedad”, en unos casos, o como “la voz de los sin voz” en otros. El papel social crítico de los intelectuales ha quedado asociado a los nombres de Jean Paul Sartre, convertido en algo así como la conciencia pública europea, y sobre todo a los nombres de Einstein y Bertrand Russell, oponiéndose al uso militar de la energía nuclear.

A partir de ahí los intelectuales, destacados o no, se convirtieron casi obligadamente, en la segunda mitad del siglo, en firmantes de manifiestos dirigidos a la opinión pública, tratando como Einstein y Russell de poner su prestigio profesional al servicio de las causas que defendían. No puede extrañar que esto se convirtiera para muchos de ellos casi en una obligación, hasta el punto de que Noam Chomski pudo elegir como título de uno de sus libros, justamente —como hago yo para estas palabras—, “La responsabilidad de los intelectuales”



Si nos preguntamos si esta aportación pública de los intelectuales, al margen de su actividad profesional corriente, ha tenido efectos positivos para la sociedad, la respuesta ha de ser sin duda afirmativa. Y podemos mensurarla por el odio y la desconfianza que esa intervención suscitaba entre los partidarios del statu quo social de un mundo profundamente injusto.

Calibra muy bien, ese odio, un hecho, conocido probablemente por todos los presentes, ocurrido en una sala de carácter análogo al de esta en la que nos encontramos ahora: el Paraninfo de la Universidad de Salamanca, en la inauguración de curso de octubre de 1936: un paraninfo abarrotado de militares y fascistas que coreaban consignas reaccionarias. Miguel de Unamuno, el rector, tuvo el coraje de enfrentarse a ellos y decirles estas o parecidas palabras: “Este es el templo de la sabiduría y yo soy su sumo sacerdote. Lo estáis profanando. Venceréis, porque os sobra la fuerza para ello; pero no convenceréis, porque para convencer es necesaria la razón...” Millán Astray, el jefe de la legión allí presente, reaccionó inmediata y significativamente: “¡Muera la intelligentsia”, gritó (a veces se ha dicho que el grito fue “muera la inteligencia” el intelecto, pero eso es obviamente un error originado por el fascista que narró lo ocurrido). “¡Muera la intelligentsia!”, o sea, “¡Mueran los intelectuales!”, extendiendo la maldición no sólo a Unamuno sino a toda la categoría social.

Ese ‘¡muera!’ del militar que ha traicionado su juramento de fidelidad a las instituciones democráticas está significativamente cargado de odio y desconfianza, un signo de que la actuación pública crítica de los intelectuales cumplía su objetivo. Esa desconfianza y ese odio se manifestarían también en las depuraciones, impuestas por el bando vencedor, de cuantos realizaban tareas de naturaleza intelectual: empezando por los maestros y resiguiendo después todas las funciones públicas donde se realiza este tipo de trabajo.



En las palabras de Unamuno hay una expresión, no obstante, que debería poner en guardia, a pesar de todo, frente a esa función de “conciencia crítica” asumida por los intelectuales. Es la expresión ‘Sumo sacerdote’. Pues, efectivamente, en esa función hay un elemento “sacerdotal”, esto es, hay un papel de intermediación unilateral, y no de representación, respecto de la ausencia de otra voz, de una voz que sencillamente falta.

Quien opta por proponerse como “conciencia crítica” o como “voz de los sin voz” es, por mucho que le asista la razón, alguien que no ha sido designado por nadie para hacer eso. Si su voz se sostiene, si es escuchada, es no sólo debido a la bondad de sus argumentos, sino también, y casi diría que sobre todo, debido a un desequilibrio de la sociedad instituida, que le ha dado “bienes de cultura” o “capital cultural” que a otros les deniega. La función crítica de los intelectuales evidencia un déficit de igualdad, y, por tanto, también de libertad.


Por eso Manuel Sacristán, un maestro de María Rosa Borràs y también mío, y un intelectual de gran altura en Barcelona bajo fraquismo, veía contradictoriamente, y con reservas explícitas, esa función de los intelectuales, y se negó siempre a conceder que éstos pudieran ser por sí mismos agentes significativos del cambio social. Aunque a veces Sacristán se resignaba a ejercer una función “de oficiante” que era necesaria en las condiciones impuestas por aquel régimen, también enseñó, sobre todo, a realizar de otra manera, de una manera distinta y alternativa, el pago de la deuda que los privilegiados en bienes de cultura tienen con los que no lo son.


Esta manera de hacer se puede explicar muy sencillamente.

Consiste, en primer lugar, en desarrollar ante todo un trabajo intelectual —aquel por el que de diversas maneras se le paga— bien hecho, bien realizado; un trabajo materializado con conciencia crítica dirigida en primer lugar a uno mismo. El primer deber es realizar bien el trabajo que se ofrece a la sociedad.

La consciencia autocrítica, por otra parte, facilita mantener un distanciamiento estricto con el carácter circense o, aunque tal vez no sea lo mismo, con el elemento narcisista que suele rodear toda actividad que por su naturaleza tiene implicación pública. La modestia, basada en la consideración de que el trabajo intelectual ha de ser juzgado igual que cualquier otro tipo de trabajo, que todos han de ser juzgados simplemente por su calidad, es la actitud de quienes tienen presente el carácter socialmente privilegiado de este tipo de trabajo

En segundo lugar, hay que mencionar el compromiso político o social. Este compromiso consiste esencialmente, en vez de sustituir a la voz de lo que no tiene voz, o a la voz de los que no tienen voz voz, en trabajar para que esta voces, corales por naturaleza, puedan oirse por sí mismas.

La palabra ‘política’, el compromiso político, hoy, puede incluso sorprender en este contexto. Pues hoy la política, confundida con la gestión de los bienes públicos por los políticos profesionales, connota inevitablemente no sólo servicio público, como debe ser y en tantos casos es, sino también males sociales: ejercicio del dominio de unas personas sobre otras, sectarismo partidista, prepotencia, colusión con el poder económico e incluso corrupción. La política, no obstante, no es sólo esa forma degradada suya tan frecuente hoy, forma que suscita la repugnancia instintiva de tantas personas de buena fe. Es ante todo la realización de actividad instituyente pública, trabajo para alterar y mejorar la sociedad públicamente instituida. Un trabajo sobreañadido al trabajo profesional, que se realiza en común con otros.

En tercer lugar, la manera alternativa de plantearse la actividad intelectual incluye la atención y el respeto por las cosas pequeñas y modestas, pero tan necesarias como las cosas grandes y visibles. No sólo por la necesidad de lo pequeño: también como antídoto del teatro de la intelectualidad que oficia aproblemáticamente como tal.



No puedo biografiar a nuestra compañera y amiga Mª Rosa Borràs, sobre todo porque, en los muchos años que la conozco, ha mostrado voluntad de discreción sobre sí misma; sus cosas son asunto suyo y de nadie más Pero sí quiero esbozar -muy genéricamente, porque a ella no le gustará que lo haga— algunos rasgos de una trayectoria que la revelan en correspondencia con este modelo alternativo de realización consciente, y con todas sus consecuencias, de trabajo de naturaleza intelectual, un trabajo elegido por ella al escuchar el canto de las sirenas e inscribirse en la facultad y en la especialidad de filosofía, a finales de los años cincuenta.

Empezaré refiriéndome a su compromiso político. Todavía en los años cincuenta, siendo una estudiante, Mª Rosa no pudo sustraerse al impulso sentimental y moral, ni tampoco a la necesidad de rigor intelectual, que la llevaban al compromiso político. No es necesario destacar la maduración interior que suponía una decisión así en aquellas circunstancias, ni el valor necesario para afrontar el riesgo que eso implicaba entonces.

La exigencia de rigor intelectual, que a mi juicio es uno de los rasgos del carácter de Mª Rosa más fácilmente perceptibles, no ha sido mencionada al azar: el rigor exige de ella en unas ocasiones evitar los eufemismos o, en una palabra, no dejar de llamar a las cosas por su nombre; en otras, la lleva a no rechazar la duda, siempre inquietante, sino a conservarla y elaborarla cuando es imposible de evitar. En cualquier caso: Mª Rosa se convirtió, con Juliana Joaniquet y Pilar Fibla, en una de las primeras mujeres estudiantes que militaron en la organización universitaria del Partit Socialista Unificat de Catalunya.

No puedo silenciar, ni siquiera en un acto festivo como éste, que el peligro se materializó: el compromiso político comportó una detención, la tortura, la prisión y después el exilio para una persona joven, de veintipocos años. Se dice en pocas palabras; no insistiré. Mª Rosa volvería de Alemania a mediados de los sesenta con el alemán perfectamente aprendido y el dominio de otras tres lenguas diferentes de las familiares, y, sin duda, con muchas horas de lectura filosófica a sus espaldas que evidenciaría años después.

El regreso a Cataluña comportó la renovación de su militancia política; lo que antes era actividad de unos pocos, escasísimos, lo era ahora, gracias al esfuerzo de esos pocos, actividad de una pequeña multitud. En esta actividad tuve la oportunidad de concerla, y ahí revelaba, justamente, la atención y el respeto por las cosas pequeñas y modestas necesarias, a la que me he referido antes: por ejemplo, la atención por las reglas que buscaban la seguridad en la práctica política ilegal. Yo he de agradecerle que me enseñara, entre muchísimas otras cosas, a no poner en peligro a los demás ni a mí mismo. En aquellas tareas desplegaba, por otra parte, un sentido del humor particularmente inventivo, más bien negro, que se situaba en las antípodas del sectarismo que todo grupo clandestino suele segregar. Ésas son pequeñas cosas que, a poco que se repare en ellas, no lo son tanto. Como también que en el “paro forzoso” que supone para una madre llevar adelante a una hija —lo que es todo lo contrario que el “paro”— encontrara tiempo no sólo para militar sino también para un solvente trabajo como traductora, o que, militando, entre tantas urgencias, buscara crear un grupo de estudios de filosofía para militantes.

Tampoco aquí entro en detalles. Sólo quiero destacar que su inteligencia política resultaba tan admirable como su fuerza de voluntad.

Y el trabajo bien hecho. Mª Rosa Borràs, cuando pudo, se volcó en la enseñanza. En la enseñanza pública: ésta realiza, si se me permite decirlo así, el limitado bien menor de promover lo que algunos llaman con optimismo “igualdad de oportunidades” en la distribución de bienes de cultura. Para ella era impensable otra opción. La cátedra de filosofía cayó como un fruto maduro: para una persona cuya cabeza había andado siempre en estas cosas el concurso público no podía representar una dificultad. Supongo que la dificultad real fue enseñar, después, nociones de filosofía a unos alumnos distraídos por un proceso de cambios muy rápido. Más adelante asumió además la dirección de un instituto por sentido de la responsabilidad: alguien debía hacerlo. El mismo sentido de la responsabilidad que la llevó a la inspección de enseñanza, donde la mayoría de los presentes conoce su modo de hacer mejor que yo.

Le faltaba realizar su tesis doctoral, que emprendió cuando tuvo la oportunidad. La elección del tema recayó sobre Kant, uno de los “filósofos mayores”, un clásico, y una verdadera dificultad, pues sobre Kant parece que se ha dicho todo. Optó, sin embargo, por analizar la Crítica del juicio, una obra que aparentemente encaja mal con los otros dos grandes libros de Kant. Mª Rosa realizó en su tesis una reconstrucción muy interesante y renovadora, al leer la Crítica del juicio a través de la categoría de “finalidad”. Creo que esto es un acierto, y —me anticipo a recordar que ella, como es sabido, tiende a quitar importancia a su trabajo— una aportación de auténtico interés en su terreno específico. La categoría de “finalidad” remite al carácter poiético, e inventivo, de la actividad humana; a su sentido, en el significado fuerte de esta palabra. Las páginas doctorales de Mª Rosa Borràs sostienen que Kant no fue incoherente en la Crítica del juicio, suministran una mejor comprensión del sistema filosófico kantiano, le muestran en cierto sentido abierto “abierto”, o con un cierre sistemático que es en realidad una apertura, y, lo más importante de todo, son páginas de renovación de la práctica filosófica.

No puedo dejar de mencionar la participación de Mª Rosa en la nueva vida de la Societat catalana de filosofia, ni tampoco su trabajo más reciente, en el que vuelvo a coincidir con ella, en la revista política y social mentrestant. Su aportación ahí consiste, y sus compañeros esperamos que consistirá, en el trabajo de ensayo y de crítica de la cultura. Escribe, siempre sobre la base de un meticulosa documentación previa (siempre con la mencionada tendencia a quitar importancia a lo que hace), creo yo que por su sentido de la responsabilidad: alguien tiene que hacerlo.

Y como alguien tiene que hacerlo, ella está en ese consejo de redacción; traductora cuando nadie encuentra el tiempo para traducir, dando su opinión cuando lo considera necesario, escribiendo sobre el desquiciado mundo social. Ésa es su manera de entender el trabajo intelectual.

Como esta alusión a unos pocos hechos parciales sólo evocan superficialmente una trayectoria, se me permitirá que lea, para Mª Rosa, un poema de Luis Cernuda, un poeta cuyo centenario se cumple muy pronto. Se titula Las Sirenas, y dice así:



Ninguno ha conocido la lengua en la que cantan las sirenas
Y pocos los que acaso, al oir algún canto a medianoche
(no en el mar, tierra adentro, entre las aguas
de un lago), creyeron ver a una friolenta
y triste surgir como fantasma y entonarles
aquella canción misma que resistiera Ulises.

Cuando la noche acaba, y tiempo ya no hay
a cuanto se esperó en las horas de un día
vuelven los que las vieron; mas la canción quedaba,
filtro, poción de lágrimas, embebida en su espíritu,
y sentían en sí con resonancia honda,
el encanto en el canto de la sirena envejecida.

Escuchado tan bien y con pasión tanta oído,
ya no eran los mismos y otro vivir buscaron,
posesos por el filtro que enfebreció su sangre
¿Una sola canción puede cambiar así una vida?
El canto había cesado, las sirenas callado, y sus ecos.
El que una vez las oye viudo y desolado queda para siempre.


Querida María Rosa: puedes jubilarte como funcionaria; pero de haber oído el canto de las sirenas no te vas a poder jubilar.

.

LUMUMBASTRASSE, LEIPZIG

Cuando llegué a Leipzig en octubre de 1962 la calle donde está el Herder Institut donde estudié alemán , (así como la residencia universitaria, que estaba justo enfrente) llevaba ya el nombre de Lumumbastrasse desde poco antes, el 1961, por iniciativa de Octavi Pellissa que como se sabe estaba ya en el exilio en Leipzig se supone que estudiando Economía Política. He comprobado en la guía actual de Leipzig que de momento no le han cambiado el nombre a dicha calle que mantiene su carácter cultural y donde coinciden otros centros de formación. Seguramente ese nombre de calle, muestra de internacionalismo y antirracismo, constituye uno de los pocos restos de lo que fue la República Democrática Alemana.

Una mica de biliografia a Mientrastanto

Aquests són els principals articles que he publicat en la versió revista (paper) de mientrastanto en els darrers anys. Caldria afegir-hi els textos, més breus, publicats a mientrastanto.e (butlletí electrònic)

Redefinir el proyecto de la ciudad de Barcelona / María Rosa BorrásEn: Mientras tanto, ISSN 0210-8259, Nº. 95, 2005, pags. 27-35
La reforma del sistema educativo español / Antonio Madrid, María Rosa BorrásEn: Mientras tanto, ISSN 0210-8259, Nº. 95, 2005, pags. 35-45 ]
A propósito del artículo de Thierry Meyssan / María Rosa BorrásEn: Mientras tanto, ISSN 0210-8259, Nº. 93, 2004, pags. 127-131
Reflexiones sobre el lenguaje / María Rosa BorrásEn: Mientras tanto, ISSN 0210-8259, Nº. 87, 2003, pags. 29-42
La Filosofía según Manuel Sacristán / María Rosa BorrásEn: Mientras tanto, ISSN 0210-8259, Nº. 89, 2003, pags. 17-37
Dominación masculina y miseria social : El destino social en dos campos de las relaciones humanas, según Bourdieu / María Rosa BorrásEn: Mientras tanto, ISSN 0210-8259, Nº. 74, 1999, pags. 57-68
El trasfondo del acuerdo multilateral de inversiones (AMI) : un proyecto política de graves consecuencias antidemocráticas / María Rosa BorrásEn: Mientras tanto, ISSN 0210-8259, Nº. 72, 1998, pags. 21-36
El final del ideal educativo de la razón ilustrada / María Rosa BorrásEn: Mientras tanto, ISSN 0210-8259, Nº. 68-69, 1997 (Ejemplar dedicado a: Especial enseñanza), pags. 69-88
El coratge d'un pensament sense ambicions metafísiques / María Rosa BorrásEn: Mientras tanto, ISSN 0210-8259, Nº. 30-31, 1987 (Ejemplar dedicado a: Manuel Sacristán Luzón (1925-1985)), pags. 153-168

Maria Rosa amb Raül

A Ultramort, en Raül intentant anar en bicicleta, però sobretot escoltant l'àvia.

Guió Seminari sobre LLIBERTAT

Aquest guió presenta un seminari sobre la idea de llibertat des del punt de vista marxista i la seva inseparabilitat de la igualtat i té per objectiu, per tant, sortir al pas de la fal·làcia que pretén que cal establir un trade-off entre igualtat i llibertat.





LLIBERTAT (21.01.02)
Resum ABSOLUTAMENT provisional: primer esborrany de treball

"Para tener a otro bajo nuestro poder se puede recurrir a diferentes procedimientos. Se le puede haber quitado las armas o todos los medios de defenderse o huir. También se le puede haber inspirado miedo o bien atraérsele con buenas obras, hasta el punto que prefiera más complacer a su bienhechor que a sí mismo y vivir según el criterio de su dueño mejor que según las suyas propias. Bien se imponga el poder de una u otra forma se dominará solamente el cuerpo y no el espíritu del sometido. Pero si se practica la tercera o la cuarta manera, se tendrá al espíritu tanto como al cuerpo. Al menos mientras perdure el sentimiento de miedo o de esperanza. Una vez que se deje de experimentar, se recobrará la independencia."
Baruch Spinoza. Tratado. Tratado político. Cap. II, apart. 10.

Curs sobre les idees de Llibertat, Igualtat, Democràcia i el Poder, com a idees-força que orienten la consciència humana sobre la realitat social de domini d'uns homes sobre d'altres. És a dir, es tracta de definir les representacions mentals que regeixen la històrica (i sobre tot, actual) lluita d'emancipació.

Esquema
1. Presentació (de 3 a 5 fulls)
2. Definicions (funció de les idees, sistemes d'idees, ideologia, etc.) Depen del nivell cultural dels participants.
3. Textos (fragments-clau que permetin comentari i acotar postures)
4. Obres de lectura necessària (1 o 2 breus)
5. Bibliografia general
6. Terminologia (es dubtós si podria ser útil)

Objectius del curs de formació
Entrecreuar un fonament molt genèric (només referencial) en les idees marxistes amb la discusió i comprensió del problema polític principal d'avui: el domini d'uns homes (minoria) sobre d'altres (majoria) que es pretèn hegemònic i lícit perque contraposa llibertat amb igualtat i pretèn exercir el seu poder amb fòrmules de democràcia limitada i débil, en tot cas instrumentada al servei d'interessos particulars d'explotació humana.

Metodologia
· Presentació del curs (1 sessió) amb el suport dels fulls de presentació i les definicions
· Lectura i comentari dels fragments significatius (distribuïts prèviament, cal haver-los llegit i reflexionar-hi)
· Lectura, discussió i conclusions sobre 1 o 2 llibres base
· Comentari sobre biblografia per a qui pugui o vulgui ampliar i continuar la seva formació
Això pot significar entre 4 i 5 sessions del curset, exigint, però, participació activa (esforç real: no existeixen "vitamines" mentals). Els que puguin fer d'orientadors (això que en diuen "formadors de formadors") segons la seva capacitat prèvia potser poden iniciar la seva tasca després d'1 o 2 sessions en disposar del material previ.

Fase actual de la preparació del curs

1. Preparació del text de presentació
Primer esborrany conceptual:
· Les idees estan lligades al context històric. No es podrà fer història (gènesi, etc) ni tan sols de la idea de Llibertat perque vol dir massa temps i massa exigència intel·lectual.
· Llibertat s'ha d'entendre equivalent a autonomia, és a dir, ser independent
· Llibertat es contraposa a dependència, a encadenament
· Contraposar llibertat amb igualtat (com termes excloents) amaga defensa de la parcialitat (llibertats concretes que neguen altres llibertats) Amaga la defensa de la desigualtat social, amaga la defensa del domini propi sobre d'altres.
· El tema central és: condicions de possibilitat de la llibertat exigeix igualtat social.
· Llibertat és un procés, un ideal
· Els condicionaments limiten o anul·len la llibertat
· La concepció liberal d'home com individu equival a atomitzar els homes, trencar vincles socials per tal d'imposar relacions de domini segons propis interessos. (Concepció psicologista: egoïsme; en realitat s'imposa malgrat fets que ho desmenteixen)
· Contraposar-hi la noció d'alienació humana com a pèrdua de la capacitat d'identitat lliure. Alienació vol dir ser a través de les coses; la consciencia sobre la pròpia situació té a veure amb la capacitat i el poder de transformació de la realitat.
· Tema connex amb el model de societat, amb el mode de viure (ilimitat desig de possessió)
· Poder mediat pel diner i expropiació alhora del coneixement sobre la realitat i fins i tot del llenguatge
· Dimensió ètica
· Imposició física i material
· Traducció: apoderar-se de les consciències
· Sotmetre a situacions de sobrevivència, materialment i espiritualment
· Lluita sense cap punt final.
.
2. Selecció de textos i fragments. Llista provisional que segur variarà
· Bobbio
· Stuart Mill
· Marx
· Sacristán
· Pietro Barcellona
· Capella
· Bourdieu
· Mumford
· Hobbes, Locke, grecs (?)
· Wolfdietrich Schmied-Kowarzik

3. S'està en fase també de traduir fragments o textos.

CONGRÉS D'HISTÒRIA DEL PSUC

El Congrés d'Història del PSUC que el PSUCviu, la ACIM, la FIM i el Museu d'Història de Catalunya estan preparant per l'octubre del 2006 va avançant. El cartell i el programa ja estan fets. Els rebreu tot seguit.
Com sabeu, aquest projecte comprén també altres reunions i debats, al voltant del comunisme del futur, sobre les nostres perspectives ideològiques que volem que sigui fruit d'una ampla participació. I evidentment anirà acompanyat del debat polític intern i la commemoració festiva del 70è aniversari.

SOBRE LA POLÍTICA DEL NO I LA DEMAGÒGIA

SOBRE LA POLÍTICA DEL NO I LA DEMAGÒGIA

S’estan aixecant veus en diversos mitjans i des de diverses instàncies en contra del que s’ha anomenat la política del no, fent-ne un feix de totes les critiques que adesiara sorgeixen per part de col·lectius ben distints. Els més sofisticats utilitzen l’expressió en anglès, no en el meu pati (nimby- not in my backyard).
Què està passant? En contra d’aquests benpensaants –malpensants hauríem de dir si ens referéssim a la seva forma de raonar incorrecta- resulta que la major part d’aquestes reivindicacions no responen o no responen solament a un seu interès egoista immediat d’uns suposats afectats en drets de propietat privada, sinó que són expressió de les poques formes de protesta que romanen encara no dominades pel sistema. Un cop destrossada una part substancial de la resistència de la classe obrera i transformats tots en assalariats parcials i a temps limitats, només els funcionaris i assimilats d’aquella part del sector públic que no ha estat encara privatitzada, tenen alguna capacitat de protesta directa. Els altres han de protestar indirectament, bé atacant el nucli del poder com en les protestes contra la guerra, bé més suaument com ara amb els concerts multitudinaris contra la pobresa. Finalment, protestant contra les formes de vida i d’organització de la societat (d’ací la importància del moviment gai lesbià, o la batallla per la nova cultura de l’aigua) o iniciant accions sobre els modes de transport i d’ús de l’energia.
Ara tenim la pretensió de Électricité de France (EDF), empresa, per cert en procés de privatització, de vendre a Espanya i al Marroc la seva energia nuclear, amb la construcció de la línia de Bescanó. Segurament aquesta línia serà imprescindible si continua la massificació turística i la degradació medioambiental de la Costa Brava. La protesta intueix l’absurditat del model turístic i de l’especulació immobiliària que hi ha al seu darrere i sobretot el model energètic general de malbaratament de recursos i de riscos ambientals no assumits.
En un recent debat l’arquitecta Itziar González Virós i el dirigent okupa Albert han fet palesa la separació entre els propòsits teòrics i la pràctica política de pura gestió del sistema de les forces d’esquerra al poder, ja sigui municipal o altre. Sosté Itziar González que la suma i organització de les protestes tindrien abast i sentit. L’escrit d’un col·lectiu d’arquitectes i urbanistes sobre la incongruència i la baixa capacitat de participació que aporten les actuals administracions també va en la mateixa línia.
Cada setmana, de manera reiterada trobem a la premsa denúncies de la suposada insolidaritat dels que estan començant a dir no. Recordeu la batalla de l’aigua: utilitzaven els mateixos arguments, que el progrés és imparable, que la solidaritat passava per l’adopció del PHN, etc.. Encara recordo com fa anys se’ns deia que anar contra l’energia nuclear ens tornaria a l’Edat Mitjana. Tornen a haver-hi benpensants i malraonants que defensen altra vegada l’energia nuclear, dient ara que és neta i que faria respectar Kioto. Sembla com si tot s’hi valgués per a la fi defensar el mateix..
Tot això passa perquè el sistema entén el diàleg com el dret a parlar, però no inclou el deure d’escoltar. El sistema parla del dret a treballar, però no del dret al treball, el sistema parla de probabilitats, d’oportunitats a fi de negar drets.
També Valéry Giscard d’Estaing era partidari que es parlés sobre la Constitució a la famosa Convenció Europea, per al final decidir el que ja tenien pensat prèviament, la institucionalització tancada del model neoliberal. Els qui aquí ens vam oposar al Tractat constitucional pràcticament no se’ns deixava ni parlar. A França, on el debat va existir, la victòria del No ha estat una victòria de la raó. Cal ara que les forces europees progressaistes, en primer lloc el Partit de l’Esquerra Europea, del que formem part junt amb altres partits comunistes i progressistes de 16 països, trobin força per desenrotllar una proposta alternativa.
A Alemanya, la nova formació política constituida entre el PDS, que ja era part del Partit de l’esquerra Europea i el moviment que encapçala Oskar Lafontaine, el Partit d’Esquerra, també se l’acusa de només dir no quan s’oposa al desmantellament de l’estat de benestar i a l’afebliment dels sindicats.
Els qui pensem que la política antiterrorista no pot ser excusa per la disminució de les llibertats apareixem també dient no, com els qui defensem el programari lliure davant del monopoli de Microsoft o gosem posar en dubte la política de drets d’autor o la de patents de la indústria farmacèutica davant l’abast de la Sida i la malària.
Fins fa poc, parlar d’abolició del deute era propi era un tabú. Encara no és un fet, però ho han acordat formalment, per bé que de manera molt parcial al G-8.
Cada vegada apareix més clar l’immobilisme i el convencionalisme dels qui només saben dir que sí al poder.
La demagògia, per tant, està del cantó dels immobilistes, i no pas dels que intueixen ni que sigui parcialment que les coses han de començar a canviar, i que han de canviar molt.
Jaume Segarra, 23 de juliol de 2005

EL PSUC 1936-2006 ANIVERSARI I HISTÒRIA

70 ANYS DE SOCIALISME COMUNISTA A CATALUNYA:
EL PSUC, 1936-2006 ANIVERSARI I HISTÒRIA

El 23 de juliol de 2006 es compleixen els 70 anys de fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Per commemorar-ho el PSUCviu, l’Associació Catalana d’Investigacions Marxistes, la Fundación de Investigaciones Marxistas i el Museu d’Història de Catalunya convoquen el “Congrés d’Història del PSUC: 70 anys de socialisme comunista a Catalunya: El PSUC 1936-2006” al qual us convidem a participar.
El Congrés se celebararà els dies 5, 6 i 7 d’octubre de 2006, al Museu d’Història de Catalunya, Palau de Mar, Barcelona



Ilustración: Martí Bas Ilustración: Joan Brossa


















Més informació:
PSUC viu.: C. Comtessa de Sobradiel 7 CP 08002 BarcelonaTel. 93 412 21 95 Persona de contacte: Carme Conill i Vall
fcimarx@gmail.com


PROGRAMA DEL CONGRÉS

Dijous dia 5 d’octubre
- 11:00. Recollida de documentació i acreditacions.
- 12:30. Conferència inaugural: Josep Fontana
- 16:00. 1ª sessió:. El partit del Front Popular. Guerra i resistència
§ 16:00 Guerra i constitució d’un nou partit (1936-1947)
§ 18:00 Resistència i travessia del desert. (1947-1956)
Divendres dia 6 d'octubre
- 2ª sessió: Després de la resistència: el PSUC i l’antifranquisme cultural i polític. Del I Congrés a l’Assemblea de Catalunya ( 1956-1971):
§ 10:00 Una època, una societat, un partit
§ 16:00 Internacionalització cultural i política d’un partit comunista
§ 18:00 Imatge,llenguatge i memòria
Dissabte 7 d’octubre
- 10:00. 3ª sessió: "El PSUC en el franquisme tardà i la transició: de l’hegemonia a la crisi (1971-1982)..
- 16:00 Resum general: José Luis Martín Ramos
- 18:00 Testimonis: Intervencions de personalitats convidades (Mesa d’honor presidida per Gregori López Raimundo i altres fundadors)
- Intervenció de cloenda: Secretari General del PSUCviu, Albert Escofet


El Congrés anirà acompanyat d'una petita exposició monogràfica als propis locals del Museu, oberta durant el propi mes d’octubre de 2006
Comitè Científic
Josep Fontana (Universitat Pompeu Fabra), José Luis Martín Ramos (Universitat Autònoma de Barcelona), Pere Ysàs (U.A.B.), Pere Gabriel (U.A.B.), Xavier Domènech, Centre d’Estudis sobre l´`Epoca Fraanquista i Democràtica (CEFID), Josep Puigsech (U.A.B.)
Els membres d’aquest Comitè participaran com a ponents en les diferents sessions

Comissió Organitzadora
Maria Rosa Borràs (Comitè Executiu del PSUCviu), Mariano Aragón ( Associació Catalana d’Investigacions Marxistes), Manuel Bueno ( Fundación de Investigaciones Marxistas), Antoni Montserrat ( exdiputat a Corts Grup Parlamentari Comunista) y Jaume Sobrequés i Callicó (director del Museu d'Història de Catalunya)

Secretaria del Congrés:
Museu d’Història de Catalunya, Palau de Mar,Plaça Pau Vila, 3, 08003 Barcelona
Tfn (34) 932254700 / Fax (34) 932254758
Att.: Mercè Morales / Adreça electrònica. mmoralesm@gencat.net

Comunicacions i Aportacions
1.Presentació de comunicacions:
Terminis: 1r de novembre de 2005 per manifestar interès i comunicar títol / 31 de desembre de 2005 per comunicar resum / 31 de juliol de 2006 per lliurar el text
Les propostes de comunicació s’enviaran per correu electrònic i en paper abans del dit 31 de desembre de 2005 a la secretaria del congrés. La proposta consistirà en un annex en word amb el títol de la comunicació, la sessió a la qual pertany i un resum màxim de 20 línies. En el missatge s’inclouran les dades del comunicant. L’organització comunicarà l’acceptació de la proposta per part del Comitè Científic en un termini màxim d’un mes, adjuntant les normes de format de comunicacions.
La comunicació s’enviarà a la Secretaria del Congrés en un document en word seguint dites normes, abans del 31 de juliol de 2006. Al mateix temps, s’enviarà per correu ordinari còpia del justificant de pagament bancari junt amb la butlleta d’inscripció.
2. Aportacions:
Els textos, testimoniatges, etc., que no siguin admesos com a comunicacions pel Comitè Científic podran no obstant incloure’s a la pàgina web del Congrés.

Publicacions
L’organització es compromet a publicar íntegrament les ponències i comunicacions admeses pel Comitè Científic com a mínim en un CD que serà enviat als inscrits amb anterioritat a la celebració del Congrés.

-------------------(Retallar i enviar a la Secretaria del Congrés)------------------------------

Butlleta d’inscripció
Nom i Cognoms: __________________________________________________________
Departament o centre de recerca o treball: _______________________________________
Adreça postal: _________________________________________ Codi Postal:__________ Població: ____________________________________________ País: ________________
Adreça electrónica: __________________________ Tfn de contacte: _________________ Títol de la comunicació: ___________________________________ Sessió: ___________

Inscripció:
50 euros (inclou: acreditació, materials, exemplar de les actes i entrada a l’exposició)
Transferència bancaria: Compte Corrent del Museu d’Història de Catalunya: 2100-0801-18-02000463743 “La Caixa”( menció Congrés d’Història del PSUC)
Enviar aquesta butlleta amb les dades que s’hi demanen a la Secretaria del Congrés amb una còpia del resguard de la transferència.

Organitzen:

Aniversaris múltiples de la II Guerra Mundial

Mentre que i mentre a Gran Bretanya celebren, amb gran pompa i amb voluntat de tapar l'horror de les bombes, el seixantè aniversari de la fi de la segona guerra mundial, aquí s'ha escaigut el 5 de juliol l'aniversari de l'inici de participació de la División Azul al costat dels nazis. Ahir diumenge 10 de juliol La Vanguardia publicava el que tots sabíem i tots negaven: que Franco volia participar a la guerra i que tot ho va preparar per entrar-hi. Ho va negar de manera contumaç precisament Serrano Súñer que tanta part va prendre a estrènyer els llaços amb nazis alemanys i feixistes italians i a perseguir els exiliats, comprès Companys.
Però per a molts també el final de la segona guerra mundial ens porta a la imtage dels soldats russos prenent el Reichstag. Per cert, la foto es va fer el segon dia i no en el mateix moment de l'assalt. Els més recalcitrants de la División Azul es van quedar a Alemanya fins i tot després de la retirada formal de la División.

En la mort del Premi Nòbel català Claude Simon

En la mort del Premi Nòbel català, Claude Simon, aquí teniu un article d'Antoni sobre la seva figura

TRES TRAMVIES CATALANS (VIA AMPLA O LATO SENSU)

Tres autors contemporanis han utilitzat el tramvia com instrument del joc de la memòria. En català tenim El tramvia blau*** de Victor Mora, en castellà Manuel Vicent va prendre el Tranvia a la Malvarrosa** per refer els seus records de postguerra i en francès Claude Simon acaba de publicar Le tramway*. Tres trajectes ben distints, però amb clara coincidència mediterrània, catalana. Del peu del funicular del Tibidabo s'albira el mar, se'n sentia la influència com en pocs llocs de Barcelona fins que la recent remodelació urbana ha obert més la ciutat. I les del Rosselló i la de la Malvarrosa són símbols de llibertat i de desig com ho era aquesta col·lina de Collcerola que a nosaltres ens sembla una muntanya immensa, però que no deixa de tenir aquesta dimensió quotidiana i antiheroica de tantes coses de la vora de la Mediterrània. Té el Tibidabo en tot cas una màgia recent, burgesa, la de la ubiqüitat pressumpta de Don Bosco, potser menor que la dels autòmates o la de la Talaia. I a l'obra de Mora, la màgia de l'espiritisme, del naturisme, de l'anarquisme, de la ruptura amb la religió, la societat convencional i el capital.
Tres autors, el Nobel nordcatalà d'expressió francesa, el barceloní de la novel·la urbana per excel·lència, Els plàtans de Barcelona, i el Vicent supervalencià ja en el nom, però escriptor en castellà, ens plantegen el problema de la relació amb el propi territori al llarg de la seva literatura. Resistents i antifeixistes els tres, tenen solucions literàries ben distintes. Claude Simon és el millor representant del Nouveau Roman, més encara que Robbe-Grillet. Victor Mora està més aprop del realisme social i Vicent d'un cert minimalisme realista.
Tots tres autors, tan diferents, ens tornen l'aire de l'època, el gest, les olors. Segons Walter Benjamin, el gest és fonamental i al cine no hi ha mirada. Per tant desapareix "l'aura" allò que defineix una obra d'art com única i distinta. En aquest sentit, Simon és literatura enfront de Robbe-Grillet. L'ambigüitat en la mort de Rexach que no sabrem mai si se suiicida seria ben difícil de transciure al cinema.
Simon en tot el seu relat només usa dues paraules catalanes, Amoun! i Abaïl! ,vinculades al record de la verema i als cavalls. Però els cavalls juguen un paper central en la literatura simoniana, en especial a La Route des Flandres. Com a Herrumbrosas Lanzas de Juan Benet, que ha estat titllada de novel·la definitiva sobre el drama civil de la guerra nostra, la cavalleria juga, ja no des del record de l'aristocràcia, sinó de la noblesa recobrada del pagès lliure de les col·lectivitats, el contrapunt moral enfront de la brutalitat de les armes modernes, dels tancs de la racionalitat instrumental feixista. Però citem directament Benet:
"( una idea que poco más de dos años después tendría su más contundente demostración en los campos de Flandes y Picardía), intuía Mazón , siempre consciente de su inferioridad numérica, que sólo la movilidad podía dar a su empuje un momento capaz de desestabilizar al enemigo. No sólo falto de blindados sino de los mas modestos medios mecánicos de transporte, no es de extrañar que volviera su vista hacia la caballería..” pag 26 Libro VIII.
..estaba tomando cuerpo un espíritu en cuya reencarnación el regionato había dejado de creer desde muchas generaciones atrás: ¿de independencia? ¿de voluntad? ¿de fuerza solamente? ¿de rebeldía? Quizá nada de eso; ni siquiera el espíritu de liberación de una opresión secular sino la primera réplica, en siglos, a la callada y sumisa aceptación de un veredicto histórico que el hombre de aquel país había recibido como herencia inajenable….”pag 27-28 del mateix llibre VIII de Herrumbrosas lanzas. Regionato es refereix a aquesta comarca-regió-nacionalitat inventada per Benet ( Volverás a Región) i que ve a ser el símbol de l'Espanya i la Catalunya del front d'Aragó i en general dels camps de batalla de la guerra civil.
Hi ha qui preferirà i a mi m'agraden força el Sender del Réquiem por un campesino español o el Joan Sales de Incerta Glòria, però aquí destaco fins i tot, el fet que Benet parli dels escenaris simonians de la derrota ( Flandes) per construir la seva imatge, per altra banda picassiana en els dos autors.
De fet, Le Tramway ve a ser una versió elegíaca i irònica del que a La Route es presenta de forma tràgica i heroica. I les dues són part de la literatura francesa. Però quina exaltació de Catalunya en el contrast a les dues obres entre el fang de la derrota, la putrefacció dels cossos i les ànimes, i la lluminositat dels records d'infantesa al Rosselló. La clau del distint tractament d'un mateix tema es troba en la diferent enumeració de colors en dues frases de construcció paral·lela. A La Route: colors intensos i dramàtics, a Le Tramway, pastels. Empenyat a transcriure, a escriure en el marc de les limitacions espaciotemporals del text, Simon va més enllà de Robbe-Grillet, que de fet ens dóna una visió mecànica del text en fomat del que avui en diríem hipertext. Però Simon ultrapassa la mecànica cinematogràfica dels flash-back ( expressió que forma part del títol de la novel·la seixantavuitesca de la trilogia Moraniana- Paris flash-back): ens porta a la complexitat del pensament i del subjecte, no per negació del narrador o del subjecte sinó per ruptura de la linealitat que des de Lessing es considerava obligada, i això encara era més així a la literatura francesa regida de sempre pels principis d'unitat d'espai, temps i acció. La brutal derrota de la drôle de guerre és viscuda a La Route amb total intensitat, precisament sobre la base d'amagar-la i redescobrir-la a través dels conflictes personals del noble de Rexach i el pebleu Iglésia, i de la referència a altres èpoques i altres moments personals, de les carreres de cavalls a la relació amorosa. Se'm dirà que això és precisament el flaixbac del cinema. Però el cine no pot donar la riquesa multisèmica de la literatura. En to menor, Le Tramway reprodueix la dissolució de la societat provinciana de començaments del segle XX, postulat de la drôle de guerre. I juga amb ironia amb les falses casualitats d'autor que Proust ha d'introduir a La Recherche, forçat encara, tot i la modernitat sempre tan lloada, per la convenció literària. Claude Simon apareix justificat per la belllesa de la seva pròpia obra. Però quan ens deixàvem endur pel text, Simon ho aprofita per al sarcasme contra la mania de grandesa que suposa el record del vague parentiu dels personatges principals amb un general de la Convention, a La Route, com a Le Tramway. És el Simon de Gulliver, la novel·la de la depuració dels col·labos al Midi durant 1944 i 1945, escrita molt al començament de la carrera literària, publicada el 1952 i mai reeditada.
Parlem ara de l'obra de Vicent. Aromes i sensacions de l’adolescència i la primera joventut, la iniciació al sexe i el necessari abandó de la fe s’hi veuen barrejats indestriablement amb la putrefacció dels cadàvers de grans crims comuns i amb la deliqüescència de la Dictadura. L’astracanada planeja tota l’estona sobre unes classes enriquides sobtadament per la taronja. La flaire de la flor de taronger suavitza la visió de la Beatriu adolescent que l’autor albira adesiara al llarg del relat, al poble, de gairell sobre un so de piano, a ciutat a través dels vidres del tramvia blau i groc de la Malvarrosa. Però també olorem la fortor dels cabarets més tronats d’aquest i l’altre poble de l’Horta o del Maestrat i dels carrers del barri “chino” de València. El feixisme s’hi veu com a representació ( això també seria de Walter Benjamin): la farsa de la destitució de l’alcalde de Chodos per una colla de brètols amarats d’alcool, l’arquebisbe per terra amenaçat a punta de pistola per un de la Guàrdia de Franco; però també amb el pali i l’encens, el populisme feixistitzant dels "de colores", els banys a mar del capità general en una mena de teatret marítim, ben diferent del d’Adrià a la seva vil·la tiburtina., car a l’obra potser planeja més aviat l’ombra d’un Cal·lígula legionari. I un sol de justícia que obre els sentits a la vida. Un alliberament que passa, en lectures, en expressions artístiques i en persones, pel contacte amb Europa, per la sentor final de llibertat sense pecat. És una novel·la que es llegeix bé i que té la gràcia de fugir de grans ambicions. Però la València de la postguerra, del silenci, de la por està millor reflectida al Rafael Chirbes de La Larga marcha. Sobretot aquesta internalització dels sentiments, que també trobem a l'obra de Víctor Mora. En efecte, potser dels tres "tramvies" que comentem el Mora és el que ens proporciona més informació factual sobre el despertar de la lluita clandestina contra Franco. I fa bé Josep Benet, en el pròleg de la segona edició, que és la que utilitzem per al comentari present ( 1ª. edició a Laia, 1986) a remarcar la versemblança i fins la veracitat de les accions d'oposició descrites. Però Mora no deixa de descriure'ns personatges amb gruix ben marcat, especialment el protagonista, amb les seves covardies de dependent ( d'empleat d'editorial) ensems a la seva capacitat de lluita antifranquista entrant en una petita organització clandestina ( la que hi havia).
Al Tramvia blau, la putrefacció també hi és a través de l'Escorxador -el Matadero- al·legòric i real al mateix temps, com a Santa Ava de Addis-Abeba de Cargenio Trías l'autor fa un paral·lelisme entre espais ( escorxador, presó i editorial, Mora; col·legi dels jesuites i editorial , els germans Trias). Mora aprofita per heure-se-les amb en Castellet de La hora del lector, en paral·lel als comptes que passa Simon amb Proust, permetent-se parlar tots dos de crítica literària enmig del relat. I el tramvia i les seves parades on es fan les cites cladestines representen també com a Simon i a Vicent el camí de la llibertat.
Antoni Montserrat, Barcelona 23 de juliol de 2001

*SIMON, Claude
Le Tramway
Les Éditions de Minuit, Paris, 2001

**VICENT, Manuel
Tranvía a la Malvarrosa
Suma de Letras, Barcelona, 2000
(1ª. Santillana, Madrid, 1994)

***MORA, Víctor
El tramvia blau
Oikos.tau, Vilassar de Mar, 1995

En Raül està escoltant com l'avi li llegeix un conte. Ultramort. Hivern de 2005

Bibliografia Teoria del Dret

Aquí teniu un enllaç directe a les obres publicades pel Departament de Sociologia i Teoria del Dret de la Universitat de Barcelona, que dirigeix Juan Ramón Capella.
http://www.ub.es/dptscs/filodret0.htm

INFORME DE POLÍTICA CULTURAL MAIG 2005

PROJECTE D’INFORME SOBRE POLÍTICA CULTURAL

Un informe sobre política cultural hauria de comprendre tres parts:
Estat de la qüestió en els diferents àmbits
Anàlisi de l‘acció del Govern, dels ajuntaments i de l’administració central i altres instàncies implicades.
Instruments d’intervenció al nostre abast.
Donada l’heterogeneitat dels temes creiem que la Comissió hauria d’establir unes línies de treball sobre la qüestió que anessin en la línia d’incorporar més companys, sobretot per a alguns punts més concrets, però de gran rellevància.
No obstant, i a fi de facilitar el treball de la Comissió s’avancen aquestes línies obertes als comentaris i a les aportacions de tots, prèviament ja a la propera reunió.

Estat de la qüestió.
Els darrers anys, ni que sigui per oposició a les pressions del pensament únic, de l’autoritarisme i de l’omnipreència del mercat i la seva voluntat de penetració a tots els àmbits dela cultura, s’està donant una revifalla cultural complexa, no articulada i amb elements contradictoris.
Aquesta revifalla s’ha expressat políticament a través de la lluita contra la guerra i contra la globalització neoliberal. Ara sembla que aquesta lluita, que ha contribuit a fixar les agendes electorals catalana i espanyola recents, estigui esgotada o en sordina.
Però els efectes de la resistència cultural es noten en molts altres camps, menys globals o que no estan en el primer pla de la política.
A la Universitat ha donat lloc a la victòria de claustres renovadors d’orientació esquerrana, que han d’enfrontar-se amb la mercantilització de la Universitat i a la manca de recursos propiciada per una interprewtació mecànica de la fi del baby-boom i ala discriminació entre centres continguda en el projecte de Bolonya, que havia de servir ben al contrari per aixecar el nivell de l’ensenyament superior.
A les entitats culturals hem tingut la renovació d’Òmnium Cultural, de l’aateneu Barcelonès i del FAD i una intensa activitat a d’altres centres més específics de barri o de ciutat, on han contribuit a la renovació del moviment urbà de les Associacions de Veïns. El propi moviment ocupa té una dimensió cultural que cerca el lligam amb el conjunt dels ciutadans.
Alguns d’aquests centres com el Centre de Treball i Documentació, que vam contribuir a fundar en el seu dia, i que tan útil ha estat en la lluita contra la guerra i en tanst altres camps, passen ara per dificultats, fruit potser de l’atracció del poder i de l’esgotament de la urgència aparent d’algunes lluites. Passa això també en el camp de la reflexió sobre la Sanitat i l’Ensenyament.
No s’aha de menystenir l’esforç de reflexió sobre la diversitat cultural, de cara enfora en termes de la llengua i la cultura catalanes, espanyoles i en generals europees enfront de l’imperialisme cultural anglosaxó. De cara endins, alguna cosa s’ha fet a través d’alguns centres culturals que ajuden a articular la presència de la nova immigració, marcada aquesta, però, per les urgèncisde la recerca d’un estatut social ni que sigui mínim –els papers. La lluita pel català a Europa i al Parlament espanyol així com per la devolució dels Papers de la Generalitat dits de Salamanca també ha mobilitzat en els ambients culturals junt amb la recuperació dela Memòria o la defensa del patrimoni concret de les ciutats i la del territori. La més important d’aquestes lluites ha estat la de la nova cultura de l’aigua, però també cal esmentar el Túnel de Bracons o les línies elèctriques de la Costa Brava, accions que han depassat l’àmbit local.
Estem, però, en aquests darrers camps esmentats, ben lluny de la consciència antibèl·lica generalitzada i cal lluitar molt encara perquè els ciutadans vegin la relació directa entre la cultura de l’aigua o de l’energia i el model social. Barcelona, si bé ja no és aquell garatge desordenat, monstruós i infecte de què parlava Espriu, en continua tenint molts trets, entre ells els de la insolidaraitat i l’anòmia que fan que la nova immigració es tingui per invisible.
Des del punt de vista estètic, hem millorat la pedra i poc el contingut., tant pel que fa a les arts plàstiques com les escèniques. En la vida teatral el mal de pedra domina, malgrat esforços en algun camp de la programació (algun Grec, alguna cosa del Lliure o del Nacional o de Girona: són sobretot els espectacles més petits els que més es salven com els de l’Espai Brossa.) Finalment s’ha reunit una col·lecció acceptable al Museu Nacional d’Art de Catalunya, però les opcions estètiques del que gira al voltant del MACBA són potser massa esclaves de la moda internacional i la col·lecció permanent és molt pobra. Són els tres grans Museus d’autor els que salven el que ja podem anomenar gran segle de la pintura catalana , el XX, amb tres grans exponents, un d’ells viu i creatiu, del lligam de les avantguardes estètiques i polítiques que han caracteritzat les lluites del segle passat.
L’Institut d’Estudis Catalans es troba en una cruïlla, o en un pou; només cal dir que la seva secció de Filosofia, per ex., està proposant un debat d’un text, en castellà, del famós Dr Canals, aristotèlico-franquista d’infausta memòria per als universitaris dels anys 50 i 60. La seva funció entra en col·lisió amb el Ramon Llull i amb la Fundació Catalana per la Recerca, que tampoc no han acaabt de definir bé la seva funció.
La cultura de masses és la de la TV que, tot i l’alta audiència a Catalunya del sector públic, començant per TVC (TV3 i Canal33), està marcada pel pitjor model mercantilista. Les biblioteques públiques, a desgrat d’informes triomfalistes, han disminuit als barris i es dediquen més al préstec de pel·lícules que de llibres. Un altre gran element de la cultura de masses, l’esport, ha millorat una mica per la condemna pública de la violència, però continua transmetent en les seves expressions més importants l’esquema de la competitivita a ultrança enlloc de primar laspecte lúdic i cooperatiu dels esports d’equip i el de satisfacció personal directa en els individuals.
La vida musical de la gran majoria de la població es redueix al que li donen a píexer les grans multinacionals discogràfiques i les corresponents radiofòrmules, malgrat una certa renovació estilística dels creadors locals de música popular. L’òpera, la música clàssica, no passen pel millor moment (ni aquí ni a fora) i cal maldar en tot cas per no romandre al marge dels circuits internacionals de segona categoria.
La creació literària ha tingut un moment d’eufòria a la Fira de Guadalajara, més mediàtica que altra cosa, com els Sant Jordis, expressió d’un consumisme de llibres que es panseixen més depressa que les roses.
En el camp de la premsa escrita ha augmentat la presència i pluralisme dels mitjans en català, però continuen dominant els grans diaris privats que cesnuren sutilment o dirtecta en funció dels interessos dels sectors financers i dels corruptes. Les idees de progrés troben molt poc ressó a la gran premsa. Només alguns setmanaris compleixen una funció exemplar, però són minoritaris en la seva difusió.
Les revistes de pensament llangueixen malgrat esforços com els de Mientras tanto.

L’acció de govern
El PSOE a Espanya i el tripartit a Catalunya han aaribat al poder portats per la pressió popular que exigia una agenda d’esquerres radical en el tema de la pau, però també en molts altres, entre ells el de la diversitat cultural i de pensament. L’acord del Tinell va orbir espertances a la població de renovació i de transparència, amb mesures que subscrivim plenament com la de trencar la insuficiència financera de la despesa pública, la de reforçar l’estat de benestar i la d’assegurar que el marc estatutari np pugui ser retallat sistemàticament com ho havia estat fent el PP. Aquí cal recordar les crítiques que va suscitar en el moment de la seva pròpia creació el propi Tribunal Constitucional.
En la claredat sobre aquests temes tenim l’avantatge de compartir amb el PCE una mateixa concepció federal i solidària. No hem dit mai de pagar menys, sinó d’atendre les necessitats de sanitat, d’educació, d’infraestructures, dels ciutadans de Catalunya.
Altres mesures de l’Acord del Tinell, en matèria d’habitatges a Barcelona, per exemple, sembla que ara comencen a posar-se en marxa, potser sota el triple sotrec del fracàs del Fòrum, del Carmel i del renascut moviment urbà.
Cal, però, influir en les grans orientacions públiques de l’Estat i aprfitar els marges de maniobra que ha obert la revisió del Pacte europeu d’Estabilitat i reorientar la política pressupostària i fiscal espanyola, car moltes decisions locals i autonòmiques en depenen.
El sentit d’autogovern està ben arrelat al poble de Catalunya i això malgrat 23 anys d’una gestió de classe i opaca per part de CiU, aliada al PP en els darrers anys. El PP, si pot, no dubtarà a bloquejar la refeorma de l’Estatut, aquí i a Madrid. Les teories neoliberals desvaloren la funció de l’Estat i de la política, de forma que els neoliberals aprofiten els governs per als seus negocis que consideren que estna por sobre del bé i del mal. La corrupció dels contractes de les empreses nordamericanes a Iraq no es pot comparar amb la de les empreses constructores a Catalunya i a Espanya.
Les tendències de fons europees corresponen amb matisos a les dominats en el sistema capitalista i porten a la privatització i degradació a tota una sèrie de camps de la cultura. En matèria d’ensenyament i de sanitat, el referèndum francès ha posat en sordina la directiva Bolkestein que no fa sinó trasncrirure els plantejaments d’atac frontal a l’Estat de benestar que sistemàticament fan els grups neoliberals de l’anomenat consens de washington (Govern USA, BM, FMI, OCDE,etc.) La directiva en efecte reproposa elements que es contenien en el derrotat projecte d’AMI impulsat a l’OCDE.
El govern tripartit ha recollit incialment la sensibilitat dels ensenyants davant d’aquests problemes. El PSOE ha frenat l’aliança impia neoliberal-església institució covada en organisme com la FAES. Però cal una reacció molt més decidida, molt àmplia, per para la degradació que afecta no solament l’ensenyament primari i secundari sinó la Universitat, on la reforma Bolonya pot consolidar aquest retrocés.
Els sis milions vuit-cents mil catalans, els barcelonins vells i nous, nedcessiten l’escola i al Universitat, la recerca i la innovació, a tots els nivells, des de les escoles bressol imprescindibles per a la igulatat de sexes davant el treball, fins als centres de recerca universitària, avui en la pràctica a través de costos dels màsters, privatitzats o sovint molt centrats en programes d’ús militar.

En el seu dia, nosaltres , com EUiA vam ser un dels quatre siganataris dels Acords del Tinell. Transcric en annex els punts a què ens vam comprometre. L’acció de govern no ha arribat pas als seus objectius en una sèrie de punts, els retards van acompanyats d’incompliments ( programari lliure, per ex.). S’ha definit el Consell de Cultura i de les Arts i han augmentat els pressupostos, però hi ha mancances clamoroses. Només en els darrers dies s’ha avançat una mica en matèria de dansa o hem vist com, finalment el Museu Nacional d’Art de Catalunya començava a definir una política de compres.

Instruments d’intervenció al nostre abast
Com a partit hem considerat sempre, des de la nostra fundació, que la cultura i els intel·lectuals jugaven un paper essencial en la nostra lluita. No és gens estrany que durant la guerra s’apropessin al PSUC i a les seves idees i organitzacions els principals intel·lectuals del país. Aquesta batalla continuà a l’exili, on intel·lectuals comunistes van jugar un paper de primera magnitud en el desenrotllament cultural i en la lluita política dels països d’acollida així com en el recolzament de la resistència interior. Una de les nostres tasques culturals és, per tant, defensar el record de l’acció d’aquests intel·lectuals i en general la Memòria històrica. El 70è aniversari amb el seu Congrés d’Història del PSUC l’hem de prendre com un dels elements d’aquesta tasca també política. Al mateix temps hem de reforçar la col·laboració i la presència en les associacions i en el projecte de Memorial democràtic.
Des que vam poder, vam posar en marxa instruments de relació i debat, des del Quaderns de Cultura Catalana a Nous Horitzons i vam participar molt activament en d’altres publicacions com Serra d’Or. El nostre propi òrgan central s’ha publicat sempre en català. Hem d’utilitzar ara Nou Treball i la nostra web com instruments actius de treball també cultural. I hem d’estimular els nostres intel·lectuals a publicar a les revistes i editorials d’esquerres. En la batalla ideològica, la preparació del Congrés sobre el Comunisme del Futur que s’emmarca també en la celebració del 70è aniversari, ha de servir per dur a terme un ampli debat on s’expressin les més diverses opinions i qüestions que han de contribuir a renovar el pensament d’esquerres i comunista.
Hem de portar al sí d’EUiA i a ICV i altres organitzacions i centres aquesta nostra preocupació per enriquir i renovar el pensament, directament o a través de la FCIM.
La FCIM ha de desenrotllar la seva activitat en plena autonomia, sempre guiada per les orientacions generals del Patronat, on hi som presents en peu d’igualtat amb intel·lectuals marxistes propers, tal com ha vingut fent la FIM en el cas del PCE.
Allò que es diu sobre cultura en els documents precongressuals del PCE ha servit ja de referència per elaborar aquest informe. M’hi remeteixo.
Al Parlament hi hem de fer arribar les interpel·lacions, que estimulin l’acompliment del programa del tripartit, sense reserves mentals sobre la idoneïtat de fer crítica del govern en què participem. Això suposa repassar exhaustivament cadascún dels punts dels Acords del Tinell i veure’n les mancances en la seva aplicació.
La primera crítica és la manca de presència cultural suficient. La segona l’escàs suport a la creació.
Sobre el Prerssupost sí s’ha augmentat, però les bases eren molt minces.
El Consell de Cultura i de les Arts hauria de tenir un destí no burocràtic. Creiem positiu que canalitzi les subvencions sempre que l’afany de transparència s’acompleixi de veritat. En aquest sentit, hem de treballar en contacte amb totes les institucions i organismes consultats a què puguem arribar per fer-los conèixer les nostres opinions i recollir les seves preocupacions. En primer lloc caldria entrar en relació amb els signants del manifest de Sant Boi.
Els Museus estan en crisi a tot arreu en el seu concepte tradicional de consum passiu de cultura. Els intents del MACBA de tenir un més gran paper cultural actiu haurien de ser analitzats. Els altres Museus passen dificultats. Però on menys s’ha fet és en política de biblioteques i de xarxa cultural, com ja s’ha dit. Respcte dels Papers de Salamanca, a nosaltres específicament ens toca reclamar els del PSUC en tant que organització que existeix plenament com a tal i que en porta el nom i la continuitat. I això, fer-ho sense mals estils, sinó reivindicant-ho davant la societat i que ella jutgi.
Les diverses organitzacions del Partit haurien de jutjar la tasca de la Generalitat en l’àmbit cultural local i reclamar una més gran atenció i prerssupost si cal.
En matèria de teatre, els artistes propers al partit segur que tenen una opinió feta sobre la pobresa amb alguna excpeció del món teatral. De dansa ja n’he dit dues paraules.
A l’ensenyament, la cultura viva no es veu prou reforçada i la història de la cultura no té prou presència.
Les primeres passes del Ramon Llull van ser conflictives, però potser ara només es viu de Guadalajara i de l’esperança de Francfort.
La lectura escolar s’ha de recolzar amb una política més general sobre televisió, videojocs, etc., difícil perquè passa per una visió no consumista de la cultura i de la societat.
El món editorial està dominat per les grans empreses, amb interessos sovint globals i sovint polítics i és absurd no partir d’ací si es vol abordar una política editorial sòlida. La transparència en els ajuts és la primera condició, però cal anar més enllà perquè la capacitat d’influència dels que controlen editorials, audiovisuals i premsa escrita a l’ensems no sigui aclaparadora.
En matèria de cinema és possible de fer com ha assenyalat Josep Torrell a mientrastanto.e una política popular i activa basda en la renovació de la idea de cineclub, de manera que la producció se’n vegi afavorida.
Tots aquest són exemples del que caldria desenrotllar respecte de la política culturla del tripartit.
Ens hem de plantejar, però més coses, tot partint de les forces que tenim avui.
En primer lloc ens cal rertornar a tenir presència activa en els Col·legis professionals i recolzar les candidatures més d’esquerres i democràtiques en casos de renovació de Junta, con serà ara al Col·legi d’Advocats. En el cas de l’Ateneu, recolzar la nova Junta i le seves activitats.No hi hem d’anar, és clar, amb una perspectiva estrictament corporativa sinó pensant que també són plataformes d’influència cultural i política.
Aquesta acció no s’hauria de limitar a Barcelona ciutat ni als Col·legis de més tradició, sinó estendre’s a d’altres sectors i localitats.
Però sobretot hem de desenrrotllar una tasca activa en els centres culturals de base i entre el jovent, oferint seminaris i activitats que els puguin ser útils, des de cursos de formació a interevencions culturals més puntuals.
En resum, des d’una perspectiva global, hem de lluitar per la diversitat cultural, contra el pesnament únic, pel més ample debat fins fer dels fenòmens culturals, necessàriament intersubjectius, instruments de relació i de solidaritat. En un moment d’eufòria del segle XX es va dir que la ciència crea comunisme sota els seus peus. Menystenia aquesta frase precisament el que està succeint ara, que hom pretén que la cultura i la ciència en concret siguin font de control sobre les persones, negant tot pensament autònom. Però retornant a la frase, no hi ha altre pensament autònom sinó el que té voluntat de ser col·lectiu.
Evidentment totes aquestes tasques no es podran dur a terme ni que sigui parcialment si no dsiposem d’un sòlid Equip de Cultura dins la Comissió Formació, Història i Cultura i sense una FCIM amb capacitat i recursos.


ANNEX: El acords del Tinell entre PSC, ICV, EUiA i ERC, en matèries culturals.
V. POLÍTICA CULTURAL
Obrir una nova etapa en la política cultural de Catalunya.
Ha arribat el moment que la cultura recobri un paper de centralitat al nostre país. Per això, cal
donar als béns culturals el valor i la consideració de béns d’interès general que els correspon i,
a la vegada, cal reconèixer als ciutadans i les ciutadanes els seus drets d’accés ple a la cultura,
com a protagonistes i no només com a consumidors.
Una nova etapa en la política cultural de Catalunya exigeix, alhora, assegurar la preservació de
l’autonomia de la cultura respecte dels poders polítics i econòmics. La cultura és el terreny on es realitza la capacitat de creació i d’innovació dels humans, on es forgen els imaginaris col·lectius, on s’acumula el tresor heretat de les generacions precedents, on es genera la responsabilitat crítica dels ciutadans, on s’expressa la rica i irrenunciable diversitat humana. En aquesta novaetapa és imprescindible accentuar la funció social de la cultura, per garantir un compromís més clar amb els sectors socials més vulnerables i per a l’educació en la diversitat i la diferència.
Per tal d’assolir les fites d’aquesta nova etapa, el Govern de la Generalitat impulsarà les
següents polítiques i mesures:
1. Oferir al conjunt del teixit creatiu i associatiu cultural del país i a la resta d’administracions les
bases d’un acord en el disseny i en la implementació d’aquesta nova política cultural.
2. Apostar de manera decidida per la creació i innovació cultural, i, en especial, els nous
creadors. El talent i la creativitat, un dels actius més importants de la cultura catalana, ha de
trobar tots els mitjans possibles per poder projectar-se amb força, posant la seva disposició
centres de producció, xarxes de difusió i canals de projecció exterior.
3. Doblar el Pressupost del Departament de Cultura en 4 anys de manera que se situï a l’altura
de les necessitats de la nostra cultura i sobretot dels reptes de futur que aquesta ha d’acarar per desenvolupar-se normalment. Situar la despesa cultural en el 2% del pressupost de la
Generalitat.
4. Crear el Consell de la Cultura i de les Arts com a instrument per garantir la participació i
l’autonomia del món de la cultura, des d’una concepció de modernitat, àmplia i plural, que
contribueixi decisivament a establir objectius estratègics compartits i que esdevingui garantia
d’unes regles de joc rigoroses i transparents. La Llei de creació d’aquest Consell hauria
d’aprovar-se durant l’any 2005.
5. Implementar una política museística i patrimonial a través de la concertació amb el món local
de xarxes públiques d’equipaments territorials, (biblioteques, teatres i auditoris, museus,
arxius...). Aquestes xarxes estaran connectades amb els grans equipaments nacionals de
referència i tindran com a missió apropar la cultura i les arts a tots els ciutadans i ciutadanes, tot impulsant decididament la creació, la producció culturals i la preservació i difusió del patrimoni,
modernitzant-ne els instruments de protecció, conservació, recerca i difusió.
En aquest àmbit, el Govern formularà totes les vies possibles per tal d’aconseguir el retorn de la documentació de la Generalitat, institucions locals, associacions i particulars dipositada com a expoli de guerra a l’Arxiu de Salamanca.
6. Apostar per una àmplia descentralització que permeti assegurar una densitat cultural
equilibrada en el territori, amb serveis i equipaments a l’abast de tothom, a partir de l’aplicació
dels principis de subsidiaritat i de l’equilibri territorial. Per a fer realitat aquest objectiu, es crearà
una Xarxa d’equipaments públics de difusió i de creació cultural i s’impulsarà un Pla
d’equipaments culturals de proximitat.
7. Definir una nova política de suport a la creació i la difusió de les arts escèniques, que
suposarà, en un marc coherent, la concreció de la tasca del Teatre Nacional i del Teatre Lliure,
la creació de nous centres de suport a la producció artística en el territori i la consolidació d’una
Xarxa d’equipaments escènics, en el context del Pla esmentat en el punt anterior.
8. Desenvolupar la dimensió cultural de l’educació i la dimensió educativa de la cultura. En
aquest sentit, el Govern impulsarà una política decidida i ambiciosa d’ensenyaments artístics,
tant en l’ensenyament obligatori –amb un objectiu de sensibilització- com en el de règim
especial i el professional.
Per tal d’impulsar aquesta línia d’actuació, es coordinaran els Departaments competents en
matèria de cultura, d’educació i d’universitats. Així mateix, s’assumirà la integració de l’Institut
del Teatre a la Generalitat.
9. Redefinir els instruments de projecció exterior de la cultura catalana, incorporant-los a un
Institut Català de les Indústries Culturals renovat, que treballi en tots els àmbits culturals, que
disposi de major capacitat empresarial i professional i amb millor connexió amb els diferents
sectors de la cultura. En aquest context, el Govern enfortirà l’Institut Ramon Llull.
10. Articular un sistema de lectura pública potent, suficientment dotat i equilibrat arreu del país,
que incorpori el desplegament de les biblioteques escolars. En aquesta direcció, el Govern
aprovarà un mapa actualitzat de biblioteques a tots els municipis a partir de 3.000 habitants i
oferirà serveis de bibliobús als municipis d’entre 300 i 3.000 habitants. D’acord amb el
Departament competent en matèria d’educació, les biblioteques escolars i les biblioteques
municipals existents en municipis de menys de 3.000 habitants podran ser el mateix equipament local, sempre que l’Ajuntament ho demani.
11. Impulsar la música creada i produïda al país, així com la indústria discogràfica, amb un
suport ferm dels mitjans audiovisuals públics, en especial els de la Corporació Catalana de
Ràdio i Televisió.
12. Impulsar una nova política d’arts plàstiques i visuals que prioritzi la creació més
experimental amb un programa de difusió a tot el territori i que comporti la projecció
internacional de la producció artística generada a Catalunya.
13. Consolidar el lideratge editorial de Catalunya defensant la política de preu únic de llibre.
Mantenir el sistema de suport genèric a l’edició en català, establint mecanismes més rigorosos
d’accés i de control.
14. Promoure la consolidació d’una estructura audiovisual forta, viable, que asseguri la
canalització de la creativitat existent en el país i que atregui el talent i les produccions exteriors,
tot afavorint la internacionalització del sector. En aquest àmbit, el Govern impulsarà una política
cinematogràfica que tingui en compte els creadors i que estableixi nous models de finançament
mixtes basats en la corresponsabilitat entre la indústria i les televisions privades i públiques.
15. Fer efectiu un compromís ple dels mitjans públics audiovisuals amb la creació i difusió
cultural del país. Els mitjans de comunicació han d’assumir majors responsabilitats culturals i, en conseqüència, el Govern impulsarà la coordinació i la concertació entre aquests mitjans i els
objectius de consens de les polítiques culturals.
16. Donar un nou impuls al Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana,
redefinint el seu àmbit d’actuació i els sectors a què va dirigit, des de la concepció que són
cultura popular totes les mostres d’arrel tradicional que es produeixen a Catalunya. S’hi
introduiran mecanismes de participació de les associacions que agrupen els agents del sector,
dotant-lo de més autonomia de gestió, promovent polítiques de suport i subratllant la diversitat
de les mostres actuals de cultura popular.
17. Crear el Museu Etnològic de Catalunya, no pas com un simple equipament centralitzat, sinó, també, com un ens de coordinació dels museus i ecomuseus territorials i temàtics existents i com a agent impulsor per a la creació d’aquells que es considerin necessaris per tal d’oferir una visió global i completa.
18. Redefinir la funció del Museu d’Història de Catalunya, tot adoptant la consideració de Museu Nacional i desenvolupant funcions de coordinació dels centres d’interpretació existents al territori.
19. Reforçar el binomi educació-cultura, des d’una triple perspectiva: educadora, cohesionadora i emancipadora. També amb una major atenció dels ensenyaments artístics en l’ensenyament obligatori.
20. Es prioritzarà la figura del contracte-programa pel finançament de polítiques de foment de la
cultura.
VI. POLÍTICA LINGÜÍSTICA
La situació actual de l’ús social de la llengua catalana necessita d’una resposta urgent i decidida del Govern de la Generalitat, en els seus diversos àmbits d’actuació, que es formularà a través d’un Pla d’acció i suport de la llengua catalana, que es concretarà en els eixos següents:
1. La priorització de l’ús social del català, centralment en el comerç i en l’etiquetatge, a través de mesures d’acció positiva, entre les quals les referents a les compres i la contractació pública de la mateixa Generalitat.
2. La priorització de la presència del català en els àmbits de les noves tecnologies, els mitjans
de comunicació i l’audiovisual, amb la voluntat d’assolir la plena normalització del català en
l’àmbit del cinema.
3. La priorització de l’ensenyament de les llengües en l’àmbit de l’educació obligatòria, per tal
d’aconseguir les competències bàsiques pel que fa al català, el castellà i l’anglès, així com el
coneixement d’una altra llengua estrangera.
4. Garantir el coneixement del català per part del personal al servei de l’Administració de l’estat i de l’Administració de Justícia.
5. La priorització de l’aprenentatge de la llengua per a les persones provinents de l’emigració,
des de la concepció que la llengua és un dret social per a tota la ciutadania.
6. Garantir la unitat de la llengua establint la necessària col·laboració amb la resta de territoris
de parla catalana.
7. Aquestes prioritzacions aconsellen de manera urgent avaluar el compliment de la Llei de
Política Lingüística par tal d’assegurar que s’adapta a la realitat social i, en conseqüència,
modificar els aspectes que s’hagin revelat inoperants.
8. Amb la mateixa voluntat, el Govern reformarà i reforçarà el Consorci per a la Normalització
Lingüística, per tal de dotar-lo dels recursos necessaris per poder fer front als reptes de l’ús
social del català i al que li encomani el Pla d’acció i suport.
9. Impulsar la presència del català en el terreny universitari i acadèmic:
a) Institut Ramon Llull: Enfortiment del seu treball amb les universitats europees i
espanyoles. Millora dels seus programes. Potenciació, si s’escau, dels convenis de
col·laboració del Govern de Catalunya amb les administracions educatives i entitats
d’altres territoris de llengua catalana.
b) Institut d’Estudis Catalans (Secció filològica):retornar-li la funció de preservació i de
millora de la funció acadèmica de la llengua.
VII. POLÍTICA DE MITJANS DE COMUNICACIÓ AUDIOVISUALS
Una societat moderna i oberta, un sistema comunicacional nacional, necessita, en el marc
globalitzador en què vivim, d’uns mitjans públics potents, independents i professionals, que
actuïn, a més, de motor de les indústries audiovisuals i culturals. A la vegada, és indispensable
l’existència d’autoritats independents que garanteixin la pluralitat interna dels mitjans i l’externa
del sistema, així com el compliment de la seva missió de servei públic.
Per tal d’assolir aquests objectius, el Govern adopta els següents compromisos:
1. Ampliar les competències del Consell Audiovisual de Catalunya perquè esdevingui de
manera efectiva l’autoritat independent del conjunt del nostre sistema Audiovisual. Això
significa que ha de disposar del registre de mitjans audiovisuals i de competències
plenes sobre la concessió i la revocació de llicències i autoritzacions, en la gestió de
l’espectre radioelètric i en la inspecció de potències i cobertures. El CAC analitzarà,
urgentment, la validesa jurídica i normativa de les concessions de llicències atorgades,
de manera provisional o efectiva, els dos darrers anys.
2. Elaborar i aprovar la Llei Catalana de l’Audiovisual. Aquesta llei, que definirà la missió
de servei públics de la ràdio i la televisió i el sistema audiovisual català, ha de contenir
una visió actualitzada del sector audiovisual, vinculada a les telecomunicacions, i ha de
contemplar la gestió de l’espectre radioelèctric. Així mateix, aquesta Llei ha de delimitar
amb precisió l’espai comunicacional públic del privat, assegurant uns mitjans públics
potents, eficients i independents, que actuïn buscant la complementarietat. La Llei
regularà de forma precisa la ràdio i la televisió local i els mitjans comunitaris. I
proporcionarà garanties respecte als drets bàsics que afecten els professionals de la
informació i la comunicació i els usuaris i destinataris dels mitjans. Crearà, també, un
Consorci Públics de Comunicació, destinat a articular el sistema públic.
3. Reformar la Llei de creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió amb la
voluntat d’abordar la reorganització de la Corporació. Això vol dir blindar la seva
independència i professionalitat i la dels seus mitjans respecte al Govern, tot modificant
la composició i les funcions del Consell d’Administració, establint un nou mecanisme de
selecció i elecció dels directius i fixant els seus objectius, dins la consideració dels
mitjans de la CCRTV com a eix del sistema públic audiovisual i en el marc del que
estableixi la Llei Catalana de l’Audiovisual.
4. Revisar el contracte-programa de la CCRTV, tot establint un mecanisme permanent i
transparent de finançament.
5. Consolidar una xarxa pública de televisions i ràdios locals, dotant-les de major capacitat
i garantir la seva vitalitat com a mitjans de proximitat.
6. Assegurar una migració de la ràdio i televisió digital, consensuada amb tots els
operadors, que permeti el desplegament de la potencialitat de la nova tecnologia.
7. Impulsar la necessària col·laboració amb els mitjans audiovisuals dels altres territoris de
parla catalana.
8. Posar en marxa els mecanismes previstos en la legislació vigent per tal de promoure la
participació de la societat civil en la definició del model audiovisual català.

DONES QUE FAN HISTÒRIA

DONES QUE FAN HISTORIA

SALT (Girona), 2 d’abril

· Què vol dir “fer història”?
Obrir nous camins d’emancipació
Vol dir la lluita per una nova i diferenciada perspectiva des de la doble explotació i discriminació que pateix la dona com a tal, com a dona.
Ho podem estudiar des de figures destacades: la minoria silenciada!!!

· Què vol dir ser dona?
Una identitat discutida i discutible al llarg del temps i en els diferents espais de diverses societats humanes.

Cal començar pel segon punt. Anàlisi de Pierre Bourdieu a “La dominació masculina”. El recomano. Llibre interessant per llegir individualment i per lectura compartida en forma de seminari.

Problemes d’identitat femenina

El tema té a veure amb la lluita de la humanitat per aconseguir la llibertat.

Llibertat vol dir autonomia, ser independent, la qual cosa exigeix igualtat social des de l’autoconeixement de les pròpies capacitats.

Vol dir ser subjecte i no súbdit ni objecte (instrument) per als altres.

Però cal examinar les condicions de possibilitat per a ser lliures en general: la igualtat, la justícia i la democràcia.

El poder de dominació practica sempre quatre formes de violència per impedir la llibertat: dues de violentes (per la força de les armes o impedint la fugida del seu àmbit de poder) i dues d’implícites (comprant la voluntat dels homes o aconseguint apoderar-se del pensament dels oprimits). Les dones pateixen les quatre formes, però té especial rellevància l´última, i especialment avui en què la lluita ideològica ha adquirit tanta força.

En aquest context cal situar què vol dir ser dona. Vol dir que als esquemes ordinaris explicatius sobre l’opressió, explotació i discriminació habitualment els hi manca consciència sobre un fonament transversal a la història i a les diferents societats: la més primària i persistent divisió social opressiva que és la divisió social en raó del sexe com a font d’exclusió i dominació. És a dir, vol dir que les dones tenen sempre una identitat falsejada pel patriarcalisme.

Els diferents tipus, formes, sistemes i estadis històrics d’explotació d’uns homes sobre d’altres presenten sempre una jerarquia essencial de discriminació primària que és la discriminació de les dones. Això dóna lloc a què ser dona sigui sempre en cada moment i context un problema de definició. Ser home és el normal. Tot el llenguatge i totes les percepcions del mon participen d’aquesta discriminació.

És a dir, es produeix una somatització de condicions socials que les institucions dedicades a reproduir i mantenir jerarquies (Església, Escola, Estat) intenten reforçar per la via del convenciment. Hi ha una visió androcèntrica que es presenta com a neutral i que no cal justificar.

Això porta a haver d’aprendre a ser dona, a fi d’adaptar-se als imperatius de comportament: somriure, baixar els ulls, acceptar les interrupcions, etc. I sobretot l’obligació de “resultar” atractiva (per a qui?) i seductora. En definitiva, resignació i discreció. Ser intuitives (la lògica i el raonament ben construït queda per als homes) com a arma dels dèbils. És a dir, ens trobem amb matrius de percepció,i de pensament i d’acció pre-establertes. La dona ha d’exhibir el seu cos o l’ha de tapar, depèn! I s’ha d’exhibir controladament perquè és un cos per als altres, per als homes (mai a l’inrevés); no és una persona amb diferents aspectes a valorar i estimar. Des del naixement s’inculquen aquestes pautes de comportament i hàbits que acaben per esdevenir inconscients.

És una violència “tova”, suau i invisible. Virginia Woolf ho va denunciar a les seves obres. És una cosa més profunda que una ideologia; és un sistema d’estructures permanentment inscrites en les coses i els cossos. I és un sistema funcional a l’opressió general a la societat.

Així s’amaga el treball, també i sobretot socialment necessari, de la dona. Es diferencia l’àmbit públic del privat i no es reconeix el treball social de les dones. La divisió s’estableix entre treball productiu i treball reproductiu que queda en la vida privada. Les víctimes en són sovint còmplices: avui les dones immigrades en gran part es dediquen a feines doméstiques remunerades com si patissin una explotació d’altres dones (són objecte d’una triple opresió: per ser dones, per ser immigrades i per ser treballadores). Però els avantatges que en poden treure les dones és una avantatge que comparteixen els homes que així es desentenen dels treballs domèstics. I també hi ha víctimes que són còmplices de la dominació per manca de consciència i per l’intent d’adaptar-se a la situació tot buscant petites o grans comprensacions. També l’home queda sotmès a aquesta divisió social de funcions que res tenen a veure amb la naturalesa i se’ls obliga a ser violents (amb capacitat per a la venjança i per a la guerra); ha de ser “potent” en sentit expansiu i s’ha de negar a si mateix altres dimensions com la capacitat de tendresa o de reconeixement de debilitats.

Diu Bourdieu “la pretesa ¿feminitat? Sovint no és res més que una forma d’acceptació de les expectatives masculines, reals o suposades, especialment en l’aspecte d’expansió de l’ego. En conseqüència, la relació de dependència envers els altres (i no només dels homes) esdevé constitutiva del seu ésser” (pág. 73)

I en relació a la masculinitat, Bourdieu remet a la guerra (n’és el prototip) i a l’exaltació obsessiva del jo. (Per cert, dos aspectes definidors del capitalisme).

En definitiva, es tracta d’analitzar i reflexionar sobre la segona naturalesa humana que és la que constitueix a l’home com a ésser social, a fi de comprendre que ens la presenten com si fos “natural” i immodificable, quan pròpiament és un producte de les relacions humanes de dominació. Es tracta de descobrir les constants transhistòriques de les relacions entre els “gèneres”, que canvien de forma, però mantenen invariable la jerarquia de dominació masculina.

Totes aquestes qüestions de fons, que afecten al que en podríem dir l’essència de la discriminació de les dones, són prou complicades i complexes i és difícil explicar-les bé en una intervenció puntual acotada en el temps. Insisteixo en la necessitat d’estudiar-les detingudament de la mà de Pierre Bourdieu, sociòleg que explica bé allò que és el poder simbòlic i no només el poder material. Les meves referències són forçosament pobres i esquemàtiques.

II

Voldria ara passar al segon punt: la rebelió de les dones.

Aquesta rebel·lió ve de lluny i és, com moltes altres rebel·lions, la d’una minoria silenciada.

Aquí només podrem referir-nos al moment en què aquesta rebel·lió adquireix més trascendència, el segle XX. Intentarem veure-ho en tres qüestions:

· Una nova perspectiva emancipatòria: el feminisme del segle XX
· Algunes figures destacades d’aquesta història marginada
· Identitat feminista i identitat comunista

Al segle XX va cristal·litzar una nova perspectiva emancipatòria que recollia amb claredat la doble discriminació i opressió que pateix la dona i que per a les comunistes, és una doble discriminació i opresió social inseparable. És a dir, transformar la societat exigeix plantejar indestriablement ambdues dominacions: la genèrica d’explotació social i l’específica d’explotació de les dones. La lluita en contra d’aquestes dues dominacions no es escindible perque portaria a “parcialitzar” el pensament i l’acció enfront d’un mateix origen. El feminisme per separat té el perill de ser absorbit pel capitalisme i de ser desnaturalitzat. El pensament capitalista té força recursos per ofegar les perspectives emancipatòries amb mecanismes que en destrueixen el seu potencial de transformació de la societat tot mantenint l’estructura d’explotació invariada.

Dues figures destaquen, al meu entendre, en aquesta rebel·lió de les dones del nostre passat immediat: Rosa Luxemburg i Clara Zetkin

[fitxes sobre Rosa Luxemburg i sobre Clara Zetkin]

Cal destacar la importància de Rosa Luxemburg com a teòrica del marxisme i del comunisme. I cal destacar que Clara Eissner (Zetkin) trenca la perspectiva de constituir només una “secció femenina” (subordinada) del partit socialdemòcrata alemany d’aquells temps. Consegueix una publicació específica (La Igualtat) i sobre tot consegueix organitzar una Conferència Internacional de Dones. Es molt important recordar que va ser ella qui proposaà el Dia Internacional de la Dona (el 8 de març).

També a França destaca la figura d’Irene Curie, premi Nobel de Química, com a figura important dels comunistes francesos. La seva mare, Marie Curie va rebre dos cops el premi Nobel.

I a Espanya? Naturalment destaca la figura de Dolores Ibárruri com a comunista. Però la llista de dones movilitzades per la causa feminista és llarga: Flora Tristan; Irene Levi (secretària de Dolores, que es coneix amb el nom del marit, Falcón); Clara Campoamor; Margarita Nelken, Maria Teresa León i un molt llarg etcétera, perquè a la II República existia un nucli de dones anònimes que sense cap protagonisme varen treballar per la República en diferents àmbits (els sindicats; als gremis –planxadores i rentadores, p. Ex.-; telefonistes. El Mundo Obrero del gener del 2005 publica un article sobre aquest tema que val la pena llegir.

Com sabem aquesta tradició va quedar estroncada per la força de les armes, el recurs a la violència explícita que tantes vegades intenta aturar la lluita emancipatòria que sempre reneix perquè és la situació objectiva la que la fa possible i necessària. Per això a mi em sembla molt “normal” que sota el franquisme, en la segona meitat de la dècada dels anys seixanta unes universitàries ens ajuntessim amb obreres i altres dones a fi de crear el Moviment Democràtic de Dones. Redescobríem així que també en la lluita per recuperar la democràcia calia una perspectiva des de les dones. Aquest moviment ha estat silenciat o si preferiu oblidat. Més tard, en obrir-se la situació de llibertats va aparèixer un “feminisme” més ortodox. I a mi em sembla molt bé. Però cal recordar que les que vàrem començar també estavem influides per postures feministes com les de Simone de Beauvoir (principal obra: El segon sexe) i la nordamericana Betty Friedan. Jo en un nucli de dones vaig treballar textos de Ortega y Gasset i de Gregorio Marañón a fi de trobar com definien la dona, l’ésser femení, i vaig quedar horroritzada. Conservo les notes que vaig preparar sobre aquest tema i les cites literals d’aquests dos autors no tenen desperdici: la dona és la passivitat, la naturalesa enfront de l’esperit, la humitat, etc. Com a moviment Democràtic de Dones precisament recordo que una de les primeres accions que vàrem fer va ser una campanya per tal de treure del Diari de Barcelona les col·laboraciones de Llucieta Canyà que es dedicava a escriure una secció titulada més o menys “L’etern femení”. El diari ens va publicar (en la secció de cartes dels lectors) una crítica que fonamentalment argumentava sobre les “dificultats de ser dona”. Portava per títol “Lo difícil que es ser mujer”.

Què preteníem amb el Moviment Democràtic de Dones? Doncs en primer lloc convèncer les dones de la necessitat de fer política a fi d’aconseguir l’emancipació femenina. I aquí voldria recordar una gran figura, naturalment silenciada, millor dit ignorada, d’aquell moviment: Pura Fernández. Era obrera, més ben dit, dona d’un obrer (en Felipe Cruz que va ser brutalment torturat per la policia franquista). Va ser la principal oradora de les nostres assemblees. Aquesta dona comunista tenia la capacitat d’explicar la seva realitat (vivia en una barraca de la Bomba a Barcelona) d’una manera tan franca, tan gràfica que tothom se sentia impressionat. Ara bé, segur que ningú no recordarà la Pura; forma part de la minoria sense veu i de la minoria silenciada.

I aquesta mateixa situació de fet, és a dir la situació objectiva, crec que explica que avui a Itàlia s’hagi constituit un grup de dones a Rifundazione Comunista que han celebrat ja dos Forums. Són dones comunistes que denuncien també com el capitalisme i el patriarcalisme es troben internament vinculats. Diuen, per exemple, que en els procesos de la globalització neoliberal les dones poden posar en clar com el capitalisme global es contradiu amb les necessitats fonamentals de la humanitat. Esmenten la nova situació en la qual ha tornat la guerra, la militarització del territoris, el domini sobre la cultura i les ments, amb l’obsessiva voluntat de construir nous murs contra tota diversitat, l’expoli infinit i destructiu del planeta, etc. I afeixegen que “la contradicció de génere, que configura les relacions entre homes i dones, ofereix claus d’interpretació fonamentals per comprendre els problemes contemporanis. El conflicte de gènere si actua amb consciència i responsabilitat, modifica des de la rel la manera de pensar i d’actuar per canviar el món.

I nosaltres podríem afegir moltes coses; per exemple que avui les renovades formes d’esclavitud afecten molt principalment a la dona, doncs la prostitució no és res més que una de les formes d’esclavitud de persones especialment odiosa i persistent.

També des d’Àustria, des del Partit Comunista Austriac, adherit al Partit de l’Esquerra Europea, dones comunistes proposen una estructura autònoma de dones. Podem recordar aquí la destacada figura de l’escriptora Elfriede Jelineck, premi Nobel de Literatura del 2004, que ha estat 17 anys comunista i que en la seva extensa obra literària tracta precisament de la dominació sexual de la dona.

Per què parlo d’aquests exemples? Perque estic convençuda de què és necessari ser feminista i comunista alhora a fi de fer front als models imposats sobre la dona que cada vegada s’interioritzen més com si fossin propis. Certament hi ha moltes dones que no són comunistes i que per a mi són un model d’acció política com pot ser el cas de Susan George (crec que el seu principal llibre és “Informe a Lugano” escrit abans de l’atemptat a les torres bessones d’EE UU), fundadora del nou moviment ATTAC. I tantes d’altres del passat i del present. Però jo considero que l’única manera d’aconseguir la llibertat té a veure amb els principis marxistes, segons els quals la llibertat no es concep mai en termes individualistes, com si la llibertat s’acabés on comença la llibertat dels altres (competició entre llibertats), sinó com una possibilitat en la qual els altres han de ser la condició de possibilitat. És allò que diu el Manifest Comunista de què cal arribar a una societat en la qual el lliure desenvolupament de cadascú sigui la condició per al lliure desenvolupament de tots.